Comptes pendents. Vivian Gornick

      INTRODUCCIÓ

      Sovint he tingut la sensació que rellegir un llibre que havia estat important per a mi en algun moment de la vida és com estirar-se al divan del psicoanalista. La història que em sabia de memòria durant anys de cop i volta és posada en qüestió. Es veu que recordava malament aquest o aquell personatge o aquest o aquell gir de la trama: es coneixien a Nova York i jo estava convençuda que era Roma; era el 1870 i jo creia que era el 1900; i la mare li va fer què al protagonista? Malgrat tot, el món continua desapareixent quan llegeixo i no deixo de meravellar-me: si això ho havia entès malament, i això i allò altre, com pot ser que el llibre encara m’enganxi?

      Com la majoria de lectors, de vegades penso que vaig néixer llegint. No recordo una època en què no tingués un llibre a les mans i el cap ben lluny de tot el que m’envoltava. De vacances amb la família o els amics, soc perfectament capaç d’instal·lar-me amb un llibre a les mans al sofà del menjador d’una casa de camp preciosa i quasi ni sortir a veure la verdor gloriosa que ens hi havia dut. Un cop, dalt d’un tren que creuava els Andes peruans, mentre tothom feia grans ahs i ohs mirant per la finestra, jo era incapaç d’aixecar la vista de La dama de blanc. En una platja del Carib, seia sota el sol ardent amb Lesser lives de Diane Johnson (la biografia inventada de la primera dona de George Meredith) als genolls i quan vaig apartar els ulls del llibre em va sorprendre no trobar-me enmig de la boira i la fredor de l’Anglaterra de la dècada de 1840. La companyia d’aquells llibres! De tots els llibres. No hi ha res comparable. És l’afany de coherència inscrit en l’obra –aquest intent extraordinari de donar forma amb paraules al que tot just despunta– el que dona pau i excita, conforta i consola. Però sobretot és el gran alliberament del caos mental que proporciona llegir. De vegades penso que és l’únic que em dona forces per viure des de la més tendra infantesa.

      Vivíem al Bronx en un barri obrer d’immigrants on tot el que necessitàvem ho podíem trobar en una de les moltes botigues que hi havia en un sol carrer comercial: la carnisseria, la fleca, la botiga de queviures, el banc, l’adrogueria, el sabater. Un dia, quan era força petita, devia tenir set o vuit anys, de la mà de la meva mare vaig entrar a una botiga que no havia vist mai: era una sucursal de la Biblioteca Pública de Nova York. El local era allargat, el terra de fusta i les parets plenes de llibres que arribaven al sostre. Al mig del local hi havia un taulell on seia l’Eleanor Roosevelt (en aquella època, totes les bibliotecàries semblaven l’Eleanor Roosevelt): una dona alta amb bon pitram i una tofa de cabells grisos pentinats à la belle époque, ulleres sense muntura col·locades a dalt de tot d’un nas increïblement recte i una mirada plàcida d’interès. La meva mare es va acostar al taulell, va assenyalar-me el cap i va dir a l’Eleanor Roosevelt:

      –Li agrada llegir.

      La bibliotecària es va aixecar i va dir:

      –Vine.

      Va dur-me cap a l’entrada del local, on hi havia la secció de llibres infantils.

      –Comença per aquí –va dir.

      I així ho vaig fer.

      Entre aquell dia i el final de secundària, vaig llegir-me tots els llibres que tenien. Si ara em pregunten si sé què vaig llegir en aquella biblioteca de barri, només recordo que vaig passar de les rondalles de Grimm a Donetes i Of time and the river. Quan vaig començar la carrera, vaig descobrir que m’havia passat tots aquells anys llegint literatura. Va

Скачать книгу