Homes en la meva situació. Per Petterson

       Primera part

      1

      Era diumenge, setembre del 1992, poc abans de les set. Aquella nit havia sortit i l’última hora l’havia passada en una farmàcia del carrer Tollbu convertida en bar, però havia tornat sol a casa. En aquella època, aquell any, era gairebé anòmal, perquè no poques vegades anava al centre d’Oslo i, contra la meva natura, entrava a bars i cafès, traspassava la porta de locals sorollosos plens de fum on tot d’una em sentia com a casa i, sempre contra la meva natura, examinava els voltants i pensava, ¿on passaré la nit avui? Quan abandonava el cafè, el pub o el bar unes hores més tard, rarament ho feia sol. Al final d’aquells mesos havia conegut més dormitoris, més cases i més barris dels que hauria imaginat que pogués abastar un home com jo. Però la cosa va anar morint sola, jo volia ser una foguera i va resultar que hi havia més cendra que flama.

      Així, quan aquell matí va sonar el telèfon, estava ajagut al meu llit. Baldat fins al moll de l’os i sense cap ganes d’agafar-lo. Havia begut, sí, però no tant, i segur que ni una gota després de les onze, havia agafat el bus de Tåsen al centre, havia baixat a la cruïlla on ara hi ha una rotonda i havia continuat a peu sota la pluja fina cap a Bjølsen, per l’església de Sagene. Quan vaig entrar al pis em trobava la mar de bé i ja no devia tenir ni rastre d’alcohol a la sang.

      El que em baldava eren els somnis que havia tingut. Però explica-ho aquí, a la segona pàgina, què era el que em feia sentir esgotat. Caldrà que hi torni més endavant.

      En tot cas, pretenia quedar-me al llit una hora més abans de llevar-me i fer-me el cafè, seure a l’escriptori i, per poc que pogués, escriure un parell d’hores encara que fos diumenge. Però el telèfon no es rendia. Vaig treure els peus del llit i vaig córrer cap a la sala a despenjar-lo, tenia la sensació que si el deixava sonar sense fer res cometria un delicte. Tota la vida m’he sentit obligat a contestar al telèfon, si no ho faig tinc por que em citin al tribunal.

      Era la veu de la Turid. Feia un any que se n’havia anat de casa amb les nenes a viure a Skjetten, en unes cases adossades. Plorava i em va semblar que es tapava la boca amb la mà per esmorteir la veu, i aleshores li vaig dir, Turid, ¿què et passa?, però no m’ho volia dir. ¿Ets a casa?, i no, no era a casa, no. Però Turid, ¿on ets, doncs?, vaig dir, i res, no ho sabia. ¿No saps on ets?, i ella, plorant: no. No sabia on era.

      Merda, vaig pensar. Si plora d’aquesta manera i no és a casa, ¿on són les nenes? Que en tinc tres! Amb mi no hi eren. La mare d’ella era a Singapur, la meva mare morta i el meu pare també, i bona part dels germans, tots morts. ¿Vols que et vingui a buscar?, vaig dir, donant per fet que ella no tenia el cotxe allà on fos, i sense deixar de plorar em va dir, sí, per això et truco, no tinc a ningú més, i vaig pensar, si no tens a ningú més tens ben poc... Però no és el que li vaig dir, sinó, doncs he de saber on ets. ¿Què veus al teu voltant? Una estació de tren, va dir plorant, groga, sense trens. D’acord, vaig dir, potser és massa d’hora, pensa que som diumenge. Aleshores ella va dir, no, no és això, vull dir que no hi ha vies perquè hi passin els trens.

      Vaig rumiar un moment, ¿on podia ser? No hi ha tants llocs a una distància raonable, havia de ser Bjørkelangen, no se m’acudia res més, mare meva, eren cinquanta quilòmetres o més, potser seixanta, ¿què hi feia allà sense cotxe, sense ningú, a aquelles hores? Però no podia preguntar-l’hi, no n’havia de fer res, jo en tenia més que prou amb les meves coses, que tirava endavant més o menys. Tota la resta era aigua passada. Ni tan sols ho trobava a faltar al cap d’aquell any tan llarg, ara ja no, vaig pensar. Tanmateix, pensant-ho bé, no estava tan segur que fos veritat.

      Ja sé on ets, vaig dir. Surto d’aquí a cinc minuts. Gràcies, va dir, i jo, trigaré una mica. Ja m’ho penso, va dir, i em vaig preguntar, ¿com pot ser que ja s’ho pensi si no sap on és?

      Una cabina de telèfons vermella encara en funcionament, una estació pintada de groc que es devia veure des de la cabina. Si l’havia encertada, no seria gaire complicat. És clar que podia tractar-se d’una altra estació de tren abandonada a molts quilòmetres en direcció contrària, però no se me n’acudia cap.

      Vaig passar per la dutxa, em vaig posar la jaqueta curta James Dean i vaig baixar corrents les escales amb mig panet a la mà, cap a l’aparcament, a tocar de la parada del bus, davant de l’edifici d’obra vista on vivia, a la plaça Advokat Dehli de Bjølsen, i vaig pujar al meu cotxe familiar de tretze anys, un Mazda 929 de color cava.

      Hi vaig ser en tres quarts d’hora. És a dir, molt ràpid, però més ràpid hauria comportat presó.

      A

Скачать книгу