Un mascle i una femella no estan sols gairebé mai i no es poden comunicar sense destorbs. Els altres peixos del banc també tenen accés als missatges que s’envien els dos amants, i sempre n’hi ha un o altre que mira o para orella. En la meva tesina em vaig interessar precisament per la comunicació en aquests triangles amorosos. Entre altres coses, vaig fer experiments per esbrinar si els mascles es comportaven de manera diferent en presència d’un altre mascle que quan no hi havia espectadors. S’interessaven per les mateixes femelles o canviaven d’estratègia a l’hora de lligar? En aquest llibre trobareu la resposta.
La Poecilia mexicana és un peix vivípar. Els mascles (imatge superior) trien una femella (imatge inferior) i la fecunden interiorment.
Els conills de bosc i els de camp no parlen dels mateixos temes
La meva fascinació per l’intercanvi de missatges a la natura es va mantenir un cop acabada la tesina, i el meu somni continuava sent investigar la conducta comunicativa dels gats. Al maig de 2010 vaig arribar a la Universitat Goethe de Frankfurt per parlar amb qui seria el meu director de tesi sobre un projecte d’investigació centrat en la comunicació dels gats. Un cop més, les coses no van anar com havia planejat. Aquell mateix vespre, mentre circulava pels carrers de la ciutat amb una bicicleta sense llum, un conill jove i inexpert va saltar de sobte al mig del carril bici. Vaig aconseguir evitar la topada a l’últim moment desviant-me cap a les bardisses d’un lateral. El conill i jo en vam sortir amb uns quants blaus i un bon ensurt, però em va sobtar veure aquell animal de bosc rondant per una gran ciutat com Frankfurt. L’endemà, el meu director de tesi em va preguntar pels blaus i li vaig explicar la insòlita topada al bell mig de la metròpoli de les finances. La seva resposta va ser que sempre havia volgut investigar els conills de bosc i em va proposar fer el doctorat sobre el comportament comunicatiu dels petits orelluts. Vaig intentar persuadir-lo de valent que els gats eren molt més interessants i que també eren el motiu real pel qual m’havia volgut dedicar a l’etologia. L’home no va afluixar, i vaig donar una oportunitat als conills de camp de Frankfurt. Vaig estudiar la bibliografia publicada sobre el tema i vaig seure al parc per observar més acuradament els animals. Em va sorprendre descobrir que els conills de bosc tenen una manera molt especial de comunicar-se: fan servir llocs comuns per dipositar els excrements i l’orina. Aquests vàters conillers es diuen latrines i són el mitjà de comunicació de molts mamífers que viuen en grup i fan servir els mateixos llocs per orinar i defecar. Però el que em va semblar encara més interessant era que feia l’efecte que es trobaven molt bé al mig de Frankfurt. Es plantaven davant de l’òpera o dels gratacels de la Borsa alemanya, per a alegria dels turistes. La imatge em semblava molt estranya i em vaig preguntar què coi els atreia de la capital financera d’Alemanya: les taules ben parades durant totes les estacions de l’any, les temperatures suaus de la ciutat o els amagatalls que podien trobar en la vegetació densa? Havia llegit estudis sobre ocells i sabia que la conducta comunicativa dels animals pot canviar a la ciutat. Així doncs, vaig fer un estudi comparatiu entre conills de bosc i conills de ciutat per esbrinar les diferències en la forma de comunicar-se a través de les latrines. Parlen de coses diferents i per això construeixen les latrines de forma diferent? Us prometo que arribarem al fons de la qüestió!
I què té a veure tot això amb nosaltres?
Com més em dedicava a la biocomunicació, més m’adonava que les meves habilitats comunicatives no eren gaire bones: molts cops no escolto com cal, i a vegades contesto sense fixar-m’hi gaire o no sé ben bé què vull dir. El que alguns consideren unes habilitats de comunicació excel·lents, d’altres ho interpreten gairebé com una ofensa verbal. En el meu cas, com que soc de Brandenburg, ja és molt si aconsegueixo saludar amb un concís bon dia. Quan feia el doctorat a la Universitat Goethe de Frankfurt, això se’ls feia una mica estrany, als meus companys de Hessen. Allà tots saludaven sempre amb quatre paraules més: «Hola, molt bon dia a tothom!» Una visita a Stuttgart em va ensenyar que hauria pogut ser encara pitjor. Allà, on saluden amb un munt de paraules, la meva capacitat de comunicació matutina hauria quedat definitivament dinamitada. Vol dir això que la gent de Suàbia és més comunicativa que la gent de Hessen o de Brandenburg? Quin és el punt de comunicació òptim entre una manera de saludar i una altra?
Per trobar resposta a aquestes preguntes, em vaig apuntar a molts cursos i jornades sobre el tema: des de comunicació científica fins a pràctiques d’Elevator Pitch o Science Slams. Paral·lelament al meu treball de camp i també al laboratori, jo mateixa em veia com a objecte d’investigació. Tenia contacte amb molta gent i els explicava les meves investigacions i els problemes quotidians en el terreny de la comunicació humana. Els meus interlocutors em miraven fascinats quan els parlava dels complicats dissenys de les latrines que construeixen els conills de bosc i que són aproximadament com les nostres xarxes socials digitals. Em van preguntar moltes vegades com funciona la comunicació a la natura i si les plantes i els bacteris també es comuniquen. Quin és el secret de la natura per aconseguir que la comunicació funcioni? Com podem treure’n profit nosaltres en la nostra vida quotidiana? Vaig començar a ocupar-me cada cop més d’aquestes qüestions i vaig ensopegar amb un panorama d’allò més fascinant. Ara, per respondre aquestes i altres preguntes, he aplegat en aquest llibre els meus coneixements com a etòloga i les meves pròpies experiències en la comunicació quotidiana.
LA LLISTA DE TASQUES PENDENTS DE LA VIDA
Abans de submergir-nos en el món de la biocomunicació, ens cal una mica de base teòrica. Ara ja sabem que bio vol dir ‘vida’, però què és la vida? Quines característiques tenen en comú tots els éssers vius i quantes se’n necessiten per poder anomenar vida la vida? Hi ha hagut generacions senceres de científics que s’han trencat el cap amb aquestes qüestions fonamentals, i el debat encara no s’ha tancat. Ara per ara, sabem que hi ha alguns trets característics, com ara la procreació o la capacitat de reacció a l’entorn, que ens permeten reconèixer la vida com a tal. Amb l’Oda a la vida, el poema amb què comença aquest llibre, he intentat introduir totes característiques importants de la vida. Ha arribat l’hora de fer una ullada, estrofa a estrofa, al que s’amaga darrere dels bastidors de la vida. Espero que us ho passeu bé!
La vida manté l’ordre
L’estructura és un guany per a la vida.
Dues mans, dos ulls? Tot plegat té molt sentit!
La vida necessita ordre i alhora el crea.
El secret de la vida: amb sistema seràs ric.
Segons una dita alemanya, «l’ordre és mitja vida», però realment hauríem de dir que «l’ordre és tota la vida», ja que sense ordre ni estructura no hi ha vida en aquest món. L’ordre es mostra en tots els nivells i significa que tot té el seu lloc i que res no vola enlloc per casualitat. Els àtoms són peces que es poden combinar per formar molècules. D’altra banda, les molècules s’organitzen per convertir-se en components d’una cèl·lula. La paraula cèl·lula prové del llatí i significa ‘petita cambra’. Així doncs, les cèl·lules s’aïllen de l’exterior amb una paret ferma o una membrana flexible. A la petita cambra hi ha tot el que cal per viure. Aleshores, moltes cèl·lules poden formar éssers vius multicel·lulars, com ara plantes i animals, i en aquest cas també se segueix el principi d’organització i estructura: algunes s’ocupen del metabolisme, d’altres del moviment i d’altres de transmetre missatges. Totes les que s’encarreguen d’una mateixa tasca pertanyen a un agregat de cèl·lules conegut com a teixit. Els teixits que compleixen la mateixa funció pertanyen a un òrgan. I els òrgans que compleixen funcions similars formen un sistema d’òrgans. Tot el que aquests departaments
