El planeta dels simis
Pierre Boulle
Traducció de Juli Avinent
Universitat de València
Ciència entre lletres
Director: Fernando Sapiña
Coordinació: Soledad Rubio
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,
ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació,
en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia
o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.
Títol original: La planète des singes
(© Editions Julliard, París, 1963)
© Pierre Boulle, 1963
© De la traducció: Juli Avinent, 2011
© De la present edició:
Càtedra de Divulgació de la Ciència, 2011
www.valencia.edu/cdciencia
Publicacions de la Universitat de València, 2011
www.uv.es/publicacions
Producció editorial: Maite Simon
Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa
Correcció: Elvira Iñigo
Coberta:
Disseny: L3C
Grafisme: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-370-8021-5
Dipòsit legal: V-1204-2011
Impressió: Guada Impressors, SL
Epub: Publidisa S.A.
Introducció
Des dels seus orígens, la humanitat ha procurat curar les malalties o pal·liar els seus símptomes. Inicialment es cercaren remeis al món vegetal i, amb les plantes, s’aconseguí en gran part l’objectiu desitjat. Però en esquarterar els animals consumits en l’alimentació, es comprovà que la constitució dels de major grandària s’assemblava molt a la dels humans. Aquest fet cridà l’atenció i, com a conseqüència, per a conèixer la constitució de la nostra pròpia espècie es va acudir a l’observació dels animals; eren un model proper: no exacte, però molt paregut.
Els començaments de l’experimentació animal en la cultura occidental es remunten a la Grècia clàssica. Alcmèon de Crotona (segle v aC) es considera el primer experimentador en animals: amb un experiment senzill demostrà que la visió es produeix no als ulls sinó al cervell, a través dels ulls. La història de l’experimentació en animals és, per tant, llarguíssima, i ha donat lloc a un conjunt de coneixements que integren la biomedicina: com som, com es produeixen les malalties, en quin lloc es localitzen i, cosa que és més important, com poden ser combatudes...
L’avanç en el camp de la salut ha estat, sens dubte, formidable, especialment en els últims segles, en gran part gràcies a l’experimentació amb animals. S’ha de tenir en compte que, fins a la primeria del tan proper segle xx, la meitat dels humans nascuts no arribaven fins a l’edat adulta, incloenthi els països més desenvolupats. Només cal imaginar el que ocorreria –i continua ocorrent– a les zones empobrides!
L’esperança de vida de l’espècie humana continua allargant-se més i més , i avui en dia és molt més freqüent que abans que hi haja individus que assolesquen i superen els 100 anys. I no sols això, sinó que la qualitat de vida amb què s’arriba a la vellesa és incomparablement millor que en les generacions anteriors. Malauradament, aquest progrés sense precedents s’aconsegueix als països desenvolupats, mentre que, en moltes i àmplies zones del nostre planeta, en continents sencers, els avenços són molt més reduïts a causa de la pobresa i de la fam.
Però la pregunta fonamental és: perquè la nostra espècie progresse, és lícit que els humans sacrifiquem un nombre molt gran d’éssers d’altres espècies animals?
Antigament, els humans no es feien aquesta pregunta. Amb la falsa idea que els humans eren els reis de la Creació, consideraven la resta d’espècies animals com a coses inanimades. Avui hem canviat dràsticament aquesta visió: ja no ens considerem superiors a la resta d’éssers vivents: som només un o més entre aquells; són els nostres companys o, millor dit, els nostres parents al planeta Terra.
Cada espècie animal té les seues propietats específiques que la diferencien de les altres, i algunes d’aquestes propietats són espectaculars. Existeixen ocells migratoris que són capaços de volar fins a 3.000 quilòmetres seguits sense parar, sense alimentar-se, sense descansar. Hi ha cetacis que descendeixen fins a profunditats tan abismals que suporten pressions que la immensa majoria dels éssers vius no aguantarien. L’humil puça pot, en un mil·lisegon, fer un salt de més de 100 voltes la seua diminuta talla. Doncs bé, l’ésser humà té també una propietat que el distingeix: una complicadíssima estructura del seu sistema nerviós central, que el fa molt més complex i coordinat que el de qualsevol altre ésser viu. Això li permet una capacitat de pensament molt més gran, manejar conceptes abstractes, deduir un concepte d’altres enunciats prèviament, transmetre el saber d’una generació a les següents... En realitat, moltes d’aquestes característiques les posseeixen també altres espècies, malgrat que no tan desenvolupades com els humans, ni de bon tros.
Un exemple molt clar és el llenguatge: cada espècie posseeix el seu, més o menys desenvolupat segons les seues necessitats, però la complexitat del nostre cervell fa que tinguem un llenguatge extraordinàriament més versàtil que la resta d’animals. Per tant, la diferència és simplement quantitativa i no qualitativa; no tenim motiu per a sentir-nos superiors i disposar de la natura al nostre capritx. I, dins d’aquest marc, el nostre comportament ha d’ajustar-se als que regeixen en la natura.
Observem com es comporten les espècies que formen el Regne Animal en una cosa tan primordial com és l’alimentació. Hi ha moltes espècies que s’alimenten d’altres éssers vius, però pertanyents al Regne Vegetal: són els herbívors, els gens dels quals els impedeixen menjar altres animals. Però hi ha també moltes espècies animals que l’evolució ha modelat per a alimentar-se d’altres animals. Si considerem els insectívors, un observador ingenu dirà: però són animals desenvolupats que ingereixen espècies molt més simples! Sí, és cert, però no deixa de ser evident que els insectes són animals. Un altre exemple molt més clar és el de les espècies carnívores: són animals que no poden sobreviure sense aprofitar-se d’altres animals. L’observador ingenu hi oposarà: naturalment, els que s’alimenten de carn estan obligats a nodrir-se d’altres animals. Ah!: aleshores, la natura obliga uns éssers vius a sacrificar-ne necessàriament uns altres. Fins i tot l’ésser humà, que és omnívor, està dissenyat per a comptar en la seua alimentació tant amb vegetals com amb animals. Sí, és cert que hi ha persones que viuen alimentant-se tant de vegetals com d’animals. Existeixen també els paràsits: éssers pertanyents al Regne Animal que no devoren altres animals, sinó que viuen a costa d’aquells. D’aquesta discussió es dedueix que la natura imposa a les espècies animals –i, entre aquestes, la humana– d’utilitzar-ne unes altres
