–des de Trento fins a la burgesia–, en què es continua fornicant però es guarden les formes. Malgrat la vigilància religiosa, l’edat mitjana s’engresca amb molta facilitat; «tot o volen tastar, hoc mores e juhyes, bèsties, hòmens ab hòmens», diu indignat l’iracund sant Vicent Ferrer de la superba voracitat sexual dels seus contemporanis.1
Un deliri sexual desfermat, associat a una mentalitat de gaudiment intens de la vida, que és curta –aleshores molt més que ara. Hi ha una consciència, augmentada per la predicació cristiana, del caràcter precari de l’existència, de la misèria humana, i si això provoca grans penediments i penitències, també un desig generalitzat d’immediat fruïment sensorial, corporal.
Els sacerdots són sovint els primers a donar mal exemple, com veurem. Hi ha un nivell de contradicció enorme entre el que prediquen els religiosos i el que fan; la insadollabilitat sexual dels monjos és un tòpic de la literatura medieval. I això no en un sentit d’atac anticlerical, sinó més aviat en l’alegre constatació que tots, fins i tot els que ho neguen de paraula, se sotmeten als dictats de la natura.
Una recomanació: no fem escarafalls davant la bàrbara repressió sexual medieval; en la vida diària, la seua societat era més tolerant que no la nostra; com afirma Foucault, la llibertat sexual no fou incompatible amb la religió, però sí que ho sembla amb el treball capitalista; les actuals societats occidentals són respecte al sexe, diu, victorianes, és a dir, hi ha una sexualitat retinguda, confis-cada, amagada, hipòcrita.
El cristianisme no és l’única ideologia de les societats medievals; lluita contínuament amb un altre sistema, ara laic: el nobiliari, on predominen els valors del clan. Importa molt més la pervivència i el poder del llinatge que no pas la pròpia salvació espiritual. Des de la fi del segle XI, els fills dels senyors feudals –i les filles– aprenen a escriure, es refinen, i arriben al que els burgesos només gosaren fer breument durant la Revolució Francesa: s’emancipen de la cultura i la moral eclesiàstica. Els nobles, els senyors, creen una nova ideologia, una nova sensibilitat que es plasma en nous codis de conducta: el cavalleresc per al comportament i l’honor; l’amor cortès per a la societat i l’amor.
El codi cavalleresc no és en absolut cristià, no es regeix per la moral del bé i del mal. És, diu Duby, una didàctica de contenció de la violència, de la brutalitat feudal, sobretot pel que fa a la massa de cavallers fadrins, sense possibilitat de casar-se. És promocionat pels reis, per diversos motius: aferma els valors feudals contra l’ascens de la burgesia; afavoreix la coherència de la necessària casta dels guerrers: tots igualment comparteixen un codi de conducta, una mentalitat, des del rei fins a l’últim cavaller. I ajuda a mantenir ensinistrada la incontrolable joventut.
El que denominem amor cortès és una exaltació, alhora espiritual i carnal, de les relacions entre homes i dones, una innovació social i literària (no existia res de semblant a la cultura romana) que té lloc al Llenguadoc al segle XII. Huizinga el defineix com un bell joc sotmès a unes regles nobles, una lluita contra la barbàrie. Els seus trets: submissió «feudal» de l’enamorat a la dona, anomenada midons, contracció occitana del llatí meus dominus; comunió espiritual –i carnal, si és possible– dels amants.
L’amor profà –s’ha anomenat «religió de la dama»– i l’amor sagrat –caritas– tenen més d’un paral·lelisme, entre ells el signe de l’absència, la dolorosa separació –física o social– de l’ésser desitjat, Déu o la dona, «l’amor de lluny»; la gràcia divina és el do eròtic o sexual de la dama al seu pretenent; el pecat és la gelosia; el purgatori, l’espera; la devoció, la meditació exaltada de l’amant sobre els encants de la seua estimada; la relíquia, la penyora que la dama lliura al cavaller, un element eròtic important: mocador, cenyidor o fins i tot camisa, que conserva l’olor del seu perfum o del seu cos.
Andreu el Capellà, a la cort de Maria de Champagne, filla de Leonor d’Aquitània, teoritza sobre l’amor cortès; distingeix tres fases en l’enamorament: visio, cogitatio immoderata i passio; l’amor procedeix de la vista, ex visione. Conrea un aristotelisme radical i heterodox: la causa generadora de l’amor és la «forma» o figura de l’objecte estimat, percebuda com un fantasma per la vista, només després intel·ligida. Hi segueixen les quatre etapes de la via amorosa: el temps de les esperances, l’oferta del bes, els plaers de les carícies, el do total. Un altre autor esmenta la vista, la conversa, el tocament, l’intercanvi de petons i l’acte veneri, lo fach. La primera fita del favor de la dama, una volta concedit el seu amor, és mostrar-se nua davant l’amant: la vista té una importància decisiva, l’amor entra pels ulls; després vindrà el joi major, la joia del coit.
Així, el poeta Gilabert de Próixita, cap a la fi del segle XIV o principi del següent, culpa del mal d’amor que pateix el seus ulls, «que, als prims qu’ieu vi vostra gentil bellesa, / fon mon cor pres d’un amorós voler, / d’on s’és amor en mé tan fort encesa». I Jordi de Sant Jordi, al principi del segle XV, canta com porta la imatge de l’estimada al seu rostre –«Jus lo front port vostra bella semblança»–; s’hi ha gravat a còpia de mirar-se-la: «que remirant la molt bella figura / de vostra faç m’és romasa l’emprempta». La impressió és indeleble, fins i tot en cas de mort: «cells qui lo cors portaran al sepulcre / sobre ma faç veuran lo vostre signe».2
Quant al sexe, l’amor cortès desafia els valors del matrimoni, que no deixa lloc a l’amor; exalta el segrest, l’adulteri, la fornicació, sense sentiments de culpa i pecat. Relacions lliures, sense imposicions familiars ni religioses, amb el mutu plaer físic com a finalitat. En una concepció hedonista, el sentit de la vida és l’amor, un amor carnal no cristianitzable.
S’ha descrit, en comptes del triangle convencional de la novel·la burgesa, el quadrat trobadoresc: el senyor disfruta de la dona i de les criades; la senyora, del marit i de l’enamorat; aquest, de la dama i de la criada, etc. A diferència de la doble moral burgesa, que assumeix la norma cristiana però només formalment, a l’edat mitjana el codi cortès és tota una ideologia paral·lela, en competència amb la religió, i igualment llunyana de les concepcions naturalistes que trobarem a l’erotisme popular dels fabliaux.
S’ha de denunciar rotundament la falsedat escandalosa d’un dels tòpics més arrelats en la divulgació històrica: el «platonisme» de l’amor cortès. És ridículament fals. Els enamorats trobadors occitans i les seues dames, si no es fiquen junts al llit és perquè no poden: control social, marits gelosos... s’hi juguen la vida. Es tindrien per estúpids si deixaren de fer-ho. I quan tenen ocasió ho demostren, discretament, és clar; de fet, hi ha tot un gènere poètic trobadoresc, l’alba, en què el poeta, al llit de l’estimada, lamenta que arriben el dia i la separació dels amants: demana al sol que s’ature, etc.
Fins al segle XVIII les coses encara es diuen pel seu nom, les pràctiques no s’amaguen gaire, hi ha una visibilitat i una tolerància amb la il·licitud sexual que desapareixeran amb el puritanisme modern. La literatura medieval no té en absolut el sentit de la decència burgesa: s’hi palesen obertament, sense embuts, els fets i conceptes més grollers, desagradables o amagats per a la nostra sensibilitat actual. Alhora, tampoc existeix un equivalent a la nostra pornografi a, que és precisament un resultat de l’actual separació entre el que diem i el que fem.
Més o menys descendent de l’amor cortès, trobem a la literatura cavalleresca medieval una concepció del sexe força lliure i desinhibida. Una mostra, al Jacob Xalabín, quan els protagonistes consumen el seu amor, amb interpel·lació al lector-oïdor: Jacob
Girà·s envés aquella angelical figura que ell tant amava de amor coral, e ab les sues mans e brasos molt dolssament ell pres aquell delitable cors cubert de la alcandora [vel]
