el moment, tots dos, el cavaller i Carmesina, es declaren el seu amor, i sense «perdre temps en paraules, pres-la en braços e posà-la sobre lo llit, e aquí conegueren los últims termes dels senyals d’amor».4 O la desimboltura de la bella Agnès, que mana al cavaller «ab les vostres mans prengau lo fermall», el qual tenia lligat a la roba de manera que «descordant-la, per força ab les mans li havia de tocar als pits» (LX).
A l’Amadís de Gaula, quasi contemporani, llegim escenes eròtiques d’una frescor semblant; quan Galaor rescata la princessa Aldeva, la criada els anima: «Ambos sois hijos de reyes y muy hermosos; si os mucho amáis, no os lo tendrá ninguno a mal». En efecte, «Galaor holgó con la doncella aquella noche a su placer y sin que más aquí os sea recontado». En una altra aventura, el cavaller es troba a soles amb la donzella Brandueta, «y como ella era muy hermosa y él codicioso de semejante vianda, antes que la comida viniese, ni la mesa fuese compuesta, descompusieron ellos ambos una cama».5
L’apropament dels dos codis, cristià i cortès, que de fet conviuen a les mateixes ments, propicia el doble fenomen de l’erotització de la mística –els himnes marians dels trobadors– i de l’expressió de la passió amorosa amb llenguatge religiós; Ausiàs Marc n’és un bon exemple.
Quant al fenomen invers, podem esmentar Ramon Llull al seu Libre de Evast e Blanquerna, escrit entre 1283 i 1285, que inclou el conegut Libre d’Amich e Amat, amb un diàleg d’amor místic en què trobem descripcions d’una sensualitat com aquesta: «Jahia l’amich en lit d’amor; los lançols eren de plaers, e lo cobertor era de languiments, e·l cuxí era de plors». El mallorquí hi empra el llenguatge de l’amor literari: «Amat: en lo carçre d’amor me tens enamorat ab tes amors, qui m’an enamorat de tes amors, per tes amors e en tes amors». I aquest bell diàleg: «Demanaren a l’amich de qui era. Respòs: –D’amor. –De què est? –D’amor. –Qui t’à engenrat? –Amor. –On nasquist? –En amor. –Qui t’à nudrit? –Amor. –De què vius? –D’amor. –Com has nom? –Amor. –D’on véns? –D’amor. –On vas? –A amor. –On estàs? –En amor».6
I també la claressa valenciana sor Isabel de Villena, parlant de Maria Magdalena, diu que es llença als peus de Crist al Calvari «axí com aquella qui era fornal d’amor»;7 després declara: «la vera amor res no tem» (CCXL). Potser l’escena emblemàtica d’aquest estat d’esperit medieval és el moment culminant en què Dante retroba, al cel, la seua estimada. Beatriu, aleshores, com que el poeta no deixa de mirar-se-la, li diu que contemple el paradís amb aquestes paraules: «non pur ne’ miei occhi è paradiso» (no sols als meus ulls és el paradís).8
En el cicle literari artúric veiem la convivència de tots dos sistemes; els valors de la cultura cortès els encarnen Gauvain o Lancelot, mentre que els cristians són representats per Perceval o posteriorment per Galaad. Quin dels herois –tots grans guerrers– prevalia a l’edat mitjana, quin era el model de comportament per als senyors feudals? No Perceval el verge, sinó Gauvain, l’excessivament amable amb les dames.
Al Curial e Güelfa, de mitjan segle XV, ensopeguem amb una curiosa invocació a sant Pere com a porter del cel, així com un paral·lelisme agosarat entre la felicitat celestial i la sexual. Curial intenta, sense èxit, obrir la porta de la cambra de Güelfa, amb les intencions previsibles; desesperat, demana l’ajut de sant Pere, que «volgués usar de son ofi ci, a fi que un tros de fust no li vedàs l’entrada». Melchior, l’escuder, el renya escandalitzat: «Callats [...] que no és aquest aquell paraís del qual té les claus sant Pere; lluny és l’un de l’altre, e les lleis fort diverses».9
En la literatura medieval assistim, doncs, a una sacralització del sentiment amorós, un inici de la qual es troba a la primera part del Roman de la Rose, de Guillaume de Lorris, del principi del segle XIII. Les fonts són, naturalment, Ovidi, Virgili, Dant, Petrarca i els trobadors. Ací, per a l’home, el cavaller, el paradís és la possessió de la dona estimada; la religió i la moral cristiana s’ignoren olímpicament, com si no existissen: l’amor físic és l’objectiu. L’abadessa del Curial en fa aquesta definició: «Amor no és sinó una gran e ampla afecció que hom ha a la cosa que li plau, la qual engendra desig de complaure’l en totes coses» (I, 30).
Al Jacob Xalabín trobem una descripció de l’enamorament: Nerguis s’enamora de Jacob, i «enclinà son cor envers ell [...] no trovaba pler sinó que pogués veure aquest [...] menjar ne beura no podia, [...] no havia goig ne alegria» (IV). Al Curial, el primer marit de Güelfa «d’ella s’enamorà e s’encès, que altra cosa no oïa ni veia, ne havia bé ne repòs sinó tant com ab la Güelfa estava» (I, 3).
També al principi del segle XV, sant Vicent ens conta, en un sermó en castellà, els símptomes de l’home enamorat, l’ome vano. No dorm a les nits, se’n va a cantar a la porta de l’enamorada, «e jamás non come nin beve nin duerme que en ella non esté pensando». Si això es fa per una dona, reflexiona el sever predicador, llavors «más rrazón es que ayades amorío de la gloria çelestial.10
Eiximenis també en parla, a Lo Crestià: «per experiència veem que los hòmens no es poden separar de les fembres»; fins i tot els eclesiàstics, diu: «les acompanyen, e les guarden ab gran delit e plaer, e farien altres coses majors sinó era per vergonya, o per paor de si mateixs e de llur fama, que de la consciència molts n’haurien poca cura». L’home emparellat amb una dona, continua el franciscà, «estarà ab la fembra ab tant de plaer que sol no li membrarà (recordarà) de pare ni de mare ni de sa terra pròpia e natural». I l’excés a què porta el pecat: molts homes, «per excés de gran amor que havien a les mullers [...] són tornats orats e són estats presos e turmentats, nafrats e morts». És evident que el condemnable amor sexual «sobrepuja tota amor de tota cosa altra».11
Fins i tot el sorneguer Jaume Roig, amb tota la seua misogínia i humor burgès i gros, ret a l’Espill (1459) un homenatge emocionat a la seua dona, morta, Isabel Pellisser. Fa un acròstic amb el seu nom (el primer home mort és Abel): «D’ella em record: Is, primer mort, / Lo peix llisser hac nom primer». I una bellíssima declaració d’amor pòstum: «Dona molt clara, a mi molt cara; / res en lo món mentres hi fon / no amí tant, fiu dol e plant / gran quan fallí, de cor l’amí / extremament».12
Al segle XVI aquesta cultura amorosa, elitista, es divulga i s’esbrava; les seues manifestacions són la cura per l’aspecte personal, la higiene; els símptomes físics d’alteració –pèrdua del color, de la fam, de l’alegria–; la devoció per les «relíquies» de la persona estimada: objectes tocats per ella, anells, penjolls, cinturons, cintes, lligues, polseres... així com el costum de fer petits retrats de l’objecte dels tendres sentiments. No serà fins al romanticisme que aquest amor ensinistrat tornarà a causar estralls, com a l’edat mitjana.
Els moralistes, en canvi, es posicionen contra el sentiment amorós, que duu al pecat i al desordre, fins i tot dins del matrimoni. L’Església condemna l’amor cortès com a perversió naturalista, quasi paganisme amb la seua adoració a la deessa Amors, femenina en occità. Sant Agustí diu que l’amor és desig d’una cosa per ella mateixa, appetere. Aquest desig provoca el moviment espontani –però pecaminós– de la carn, motus sensualis, anterior al consentiment conscient. I el moviment porta a la possessió, el gaudi o fruitio, que converteix l’anterior desig en por a perdre el que per fi es posseeix.
