cases particulars com, per exemple, la de l’advocat de Castelló, Felip Aragonés o la del dirigent d’esquerres, Josep Santacreu d’on s’endugueren correspondència privada, llibres, efectes i fotografies.
Tot això ve a col·lació dels arxius anomenats de Salamanca, fons en el qual hi ha entre d’altres, cartells, llibres, correspondència, documents, fotografies, revistes, banderes i altres objectes tant privats com públics que es va requisar en entrar les tropes feixistes a mesura ques anaven ocupant i guanyant per a Espanya els nostres pobles i les nostres ciutats. Si accedim a la web de l’Arxiu, ens apunta molt clar el seu origen: «La Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos para el ejército de Franco obtenía selectivamente en las unidades administrativas de diversos organismos e instituciones en diversos frentes durante la Guerra Civil. Estos documentos se reunían en las delegaciones territoriales de Recuperación de Documentos y desde éstas se enviaban a la Delegación Central de Recuperación de Documentos de Salamanca, constituyendo una de las Fuentes básicas de información para el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo creado el 1940».
L’organisme encarregat de l’espoli fou el Derd (Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos), valga la ironia en això de recuperació, que va ser creat pel Decret del 26 d’abril de 1938 pel ministre de l’Interior, Ramón Serrano Suñer, després es digué Dnsd (Delegación Nacional de Servicios Documentales), i el màxim responsable fou Marcelino de Ulibarri y Eguiraz fins que es va dissoldre l’organisme l’any 1977. Les operacions es feien després d’ocupar un poble o una ciutat per aquesta sinistra organització, la columna d’Orden y Policía, les milícies falangistes i els voluntaris que s’apuntaven. D’aquesta manera a l’Arxiu de Salamanca es va crear un banc de dades documentals impressionant on després es distribuïa la informació a l’Auditoria de Guerra de l’exèrcit d’ocupació, els Tribunals de responsabilitats polítiques i el Tribunal Especial de Represión de la Masonería y el Comunismo, més tard, anomenat Tribunal de Orden Público. Aquesta gran operació de confiscació i també de destrucció testimonial era una acció molt ben planificada i com a suport a la posterior repressió, però no era l’únic motiu, l’altre objectiu tractava de destruir la memòria històrica dels vençuts.
De tot aquell gran segrest de documentació, del País Valencià hom té la constància que de Castelló, tres setmanes després d’ocupada la ciutat, van eixir un parell de camions plens de lligalls i sacs en direcció cap a Salamanca. Així mateix uns mesos després un vagó. El dia 28 de setembre de 1939 van eixir de València tres vagons més. Van deixar tres tones de papers rebutjats que es van vendre com a pasta de paper. De la ciutat d’Alacant el dia 21 de juny van eixir dos vagons de documents cap a la ciutat castellana. Unes set-manes després eixia un altre vagó des d’Alacant. Les feines d’escorcoll de les tres províncies encara van durar molt de temps, ja que el novembre de l’any 1943 es van enviar diversos vagons més des de terres valencianes cap a l’oficina central. Pel que sembla una gran quantitat de documentació. En una carta del cap del Derd a València a finals de 1939 al màxim responsable, Marcelino de Ulibarri, entre altres coses li comenta, «la documentación es más considerable de lo que podíamos pensar». Així mateix, se sap que entre els papers expoliats hi ha d’algun arxiu parroquial que no tenia res a veure amb la guerra, es tractava de fons del segle XVII i XVIII, així i tot va ser tramés. Un botí de guerra sempre és un botí.
Joaquín Manglano, baró de Càrcer, que va ser després el primer alcalde franquista de València, abans d’entrar les tropes va facilitar informació sobre els membres de la subversió des del seu punt de vista i també els llocs on escorcollar per fer les fitxes i arreplegar informació. A banda de la que ja havien anat acumulant com informava el coronel Aymat, «el número de los detenidos hasta el momento actual se eleva a varios centenares; y es natural que así ocurra, por cuanto la Columna venía ya preparada con magníficos ficheros de elementos indeseables de todos los residentes en la capital y cuyo número de fichas pasa de cien mil»27. La màxima autoritat de la ciutat també parla de les persones de confiança que podrien treballar en aquesta tasca, on destaca el cap de la FET valenciana, Rincón, però, així mateix trobem com desqualifica la resta dels membres de la Falange local i diu: «la mayoría de los documentos que figuran en la organización y en la dirección de FET valenciana son francamente izquierdistas, muchos de ellos no han ido jamás a la iglesia, el jefe de los rotarios valencianos es el tesorero, la procedencia de la mayoría es blasquista y maurista y en estas condiciones no es posible confiarles la recogida de documentación». És ben curiós. Des de la banda franquista es feia una llista i uns informes sobre on anar a cercar documentació. Per exemple, l’editor M. Quero y Simón destacava pel que feia al País Valencià la urgència d’escorcollar l’editorial Prometeo dels fills de Blasco Ibáñez, l’Editorial Estudios de J. Juan Pastor, antic llibreter d’Alcoi, «dedicado hace años a la literatura científico-pornográfica» i la publicació humorística anticlerical de La Traca. Cal afegir que aquesta revista que va ser fundada l’any 1912, de profund caràcter republicà i anticlerical, la trobem sencera a l’Arxiu de Salamanca. S’ha de recordar que el seu director Vicent Miquel Carceller, fou afusellat per les autoritats del Nou Règim. La informació que obtenien, de seguida era tramesa a la policia i als organismes encarregats de la repressió.
La reclamació pel retorn d’aquests arxius dipositats a Salamanca s’ha fet des del País Basc, des de Catalunya i també des del País Valencià, on en el cas nostre, des d’organismes públics com són un nombre important d’ajuntaments i a nivell privat com han estat diverses associacions, entitats, partits polítics i alguns ciutadans particulars. Que hom sàpia la contestació ha estat nul·la.
De tot aquell gran robatori es van realitzar més de tres milions de fitxes, que són la gran base de dades en què es va assentar la repressió de milers d’éssers humans. I que tot això s’amague o no s’afronte, igual com s’ha fet en altres llocs d’Europa, en un estat democràtic és, francament, incomprensible. Per no dir una altra cosa. És ben clar, que en tota aquesta manera de fer hi ha una actitud clara de vencedors de guerra. ¿Com és possible negar-li el dret a algú, siga particular o instància pública, de recuperar els papers de la pròpia història, que li van ser sostrets per la força il·legítima de les armes al servei, primer d’un colp d’estat i després d’una dictadura i d’una repressió ben cruenta?28
Tot el conjunt, com hem comprovat, d’aquelles ordenances, decrets i legislació repressives ens ha servit per a poder esbossar com era la societat en la immediata postguerra. Segons els especialistes judírics, la llei que, és molt possible, afectés a més ciutadans fou la Ley de Responsabilidades Políticas, del 9 de febrer de 1939, origen i causa de la majoria dels processos que es faran durant tota la postguerra «contra aquellos que por acción u omisión grave hayan fomentado la subersión roja o la hayan mantenido viva durante más de dos años o hayan entorpecido el triunfo providencial e històrico del actual Movimiento Nacional». Aparell legislatiu que ocupa més de vint pàgines del Boletín Oficial del Estado. Els tribunals encarregats d’establir aquestes sancions havien d’estar, segons la llei, constituïts per representants de l’Exèrcit, la Magistratura i la Falange Española y de las JONS. La legislació repressora del règim es va mantenir durant tot el franquisme. Com ha apuntat Ismael Saz: «Fins a 1969, els espanyols podien ser jutjats i condemnats per delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939; fins a 1948 no s’aixecà la situació d’Estat de Guerra; fins al final mateix del règim continuaren funcionant els Consells de Guerra. La Llei de responsabilitats polítiques de febrer de 1939 tenia caràcter retroactiu i estigué en vigor fins a 1966. La repressió de la maçoneria i el comunisme, de març de 1940, ho estigué fins a 1963, en què es constituí una altra jurisdicció especial, el Tribunal d’Ordre Públic».
Aquella maquinària repressora que es va posar en marxa, com hem comentat, va ser un fenòmen d’un llarguíssim període de temps, no oblidem que durant la dècada dels quaranta no hi hagué ni un sol any en què el règim no afusellés
