dels seus drets sobre la terra i de la seua llibertat personal, que es traduïa en la major o menor autonomia per organitzar la producció i la reproducció familiar. Per tornar a la qüestió inicial, hi havia elements estructurals que van entrebancar que el País Valencià esdevingués una «terra de pagesos». D’entrada, a la Catalunya Vella el terme «pagès» evocava el camp de la dependència jurídica i s’associava a la tinença del mas, un tipus d’heretat més o menys compacta i autosuficient que estava estretament lligada al control senyorial, pel que feia a la seua integritat i a les modalitats de la seua transmissió familiar. La situació dels pagesos de remença només representaria un cas extrem d’una dependència que era característica d’un món rural organitzat sobre la base dels masos. En canvi, al voltant de les viles i les ciutats, els conreadors que habitaven dins les muralles o en els ravals, sovint titulars de terra pròpia i amb major llibertat per fragmentar i alienar les seues parcel·les, no eren anomenats pagesos, sinó, com succeïa a Barcelona i Lleida encara en el segle XV, llauradors i hortolans. En el cas valencià, era aquest model el predominant entre els camperols cristians: els conreadors eren propietaris alodials o emfiteutes «lliures», capaços de disposar amb gran autonomia de la seua terra i del seu treball i, a més, en gran part eren veïns de llocs, viles i ciutats que no podien reduir-se a comunitats estrictament rurals o, almenys, no s’ajustaven a la imatge estereotipada del «camp». En aquestes condicions socials, la denominació de «llaurador» tenia moltes possibilitats de mantenir-se com a hegemònica, impedint-se l’avanç del terme «pagès». Una vegada més, la situació dels camperols musulmans era la que, paradoxalment, podia recordar més la dels pagesos masovers de la Catalunya Vella: habitaven alqueries i llogarrets plenament rurals, explotaven heretats sobre les quals els senyors exercien un estret control, estaven sotmesos a servituds semblants en la pràctica a les dels remences. Fins i tot l’expressió «moros casats» per referir-se a les seues unitats domèstiques evoca els «homes afocats» del món feudal del nord. Però els conreadors andalusins tampoc no foren exactament «pagesos»: la solidesa del mas, de fet, estava lluny de poder identificar-se amb les reduïdes i fràgils heretats dels «moros llauradors» i, sobretot, l’estatus dels camperols infidels, que encaixava amb dificultat en un orde cristià i feudal, no facilitaria la transferència de termes. Així les coses, al País Valencià medieval els camperols cristians romandrien «llauradors» i els cultivadors indígenes simplement «moros» o «sarraïns».
1. Vegeu la síntesi de Víctor Farías Zurita, El mas i la vila a la Catalunya medieval. Els fonaments d’una societat senyorialitzada (segles IX-XIV), València, PUV, 2009, pp. 171-176.
2. Es tractava d’un «pagès» anomenat Andreu Colteller, segons el text publicat per Enric Guinot (ed.), Pergamins, processos i cartes reials. Documentació dispersa del segle XIII, València, PUV, 2010, doc. 149, p. 290.
3. Enric Guinot, M. Àngels Diéguez i Carmel Ferragud (eds.), Llibre de la Cort del Justícia de València (1280-1282), València, PUV, 2008, doc. 80, p. 292 del llibre núm. 2 (any 1282, ed. de C. Ferragud). Rosa M. Gregori, Juan V. García Marsilla i Ramon J. Pujades, Llibre de la Cort del Justícia de València (1283-1287), València, PUV, 2008, doc. 256, p. 781 del llibre núm. 4 (any 1284, ed. de J. V. García Marsilla).
4. Ausiàs Marc, Poesia, ed. a cura de Joan Ferraté, Barcelona, Edicions 62, 1979, p. 35.
5. Jaume Roig, Espill, ed. a cura de Vicent Escrivà, València, Institució Alfons el Magnànim, 1981, pp. 129 i 61, respectivament. Fora de l’àmbit literari, també es documenta l’ús del terme «pagès» com a insult. Igualment, el terme podia fer-se servir com a adjectiu, en el sentit de «rústic», en expressions com una «taula pagesa», documentades en inventaris de les darreries del segle XV, segons Bàrbara Peris i Salvador Vercher, «L’hàbitat i els interiors domèstics al món rural valencià de 1371 a 1500», treball inèdit que hem pogut consultar gràcies a l’amabilitat dels autors. El mateix sentit tindria en l’expressió «operis terre de pagès», que hi figura en un contracte de 1432 per a la producció de terrissa per un artesà musulmà.
6. Jaume Gassull i altres, Lo procés de les olives. Lo somni de Joan Joan, ed. a cura de Vicent Pitarch i Lluís Gimeno, València, Tres i Quatre, 1988, pp. 90 i 131. Aquests pagesos de l’Horta són els que protagonitzaven La brama dels llauradors de l’Horta de València contra la venerable mossèn Bernat Fenollar, composició satírica de Gassull sobre els atacs que suposadament havia fet aquell a la parla popular dels llauradors valencians.
7. Francesc Eiximenis, Lo Crestià, ed. a cura d’Albert Hauf, Barcelona, Edicions 62, 1983, pp. 114, 300 i 297, respectivament.
8. Ja a l’inici del segle XVI, en el cens de 1510, entre una nòmina de més de 30.000 veïns de les poblacions eclesiàstiques i de reialenc, entre centenars de contribuents identificats explícita-ment com a llauradors, només hem pogut identificar un sol «pagès», Francesc Porta, de Benicarló, potser per influència dels parlars del Principat, on el terme ja tendia a fer-se sinònim de camperol, vegeu Rafael Valldecabres (ed.), El cens de 1510. Relació dels focs valencians ordenada per les corts de Montsó, València, PUV, 2002, p. 236.
9. Aquesta mateixa expressió feien servir, a l’inici del segle XV, les autoritats d’Oriola per remarcar la necessitat de seguretat que tenien els veïns, majoritàriament llauradors, per anar a treballar fora de les muralles: «vivent en pau (...), sia aquesta terra de lauradors, la orta e la mont[a] nya tota se lau[r]a e a[l]scuns van segurs pertot, e crexen e multipliquen», citat per Roser Salicrú i Lluch, Documents per a la història de Granada del regnat d’Alfons el Magnànim (1416-1458), Barcelona, Institució Milà i Fontanals-CSIC, 1999, doc. 31.
10. Josep Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290), València, PUV, 2009, doc. 161, p. 313. El document de 1292 està publicat a E. Guinot (ed.), Pergamins..., op. cit., doc. 48, p. 101.
11. E. Guinot, M. À. Diéguez i C. Ferragud (eds.), Llibre de la Cort del Justícia..., op. cit., p. 268, doc. 41 del llibre núm. 2 (any 1282, ed. de C. Ferragud). R. M. Gregori, J. V. García Marsilla i R. J. Pujades, Llibre de la Cort del Justícia..., op. cit., doc. 126, p. 708 del llibre núm. 4 (any 1284, ed. de J. V. García Marsilla). El document de 1295, és citat per Manuel V. Febrer, Dominio y explotación territorial en la Valencia foral, València, PUV, 2000, p. 314.
12. La cita correspon a un cas de l’any 1283, publicat per E. Guinot (ed.), Pergamins..., op. cit., doc. 15, p. 54. Una expressió de semblant –«aüt consel e acort ab lauradors e ab hòmens de vila e ab d’altres av[en]ts her[etats] en los lochs en los quals les terres són»– apareix en 1283, M. Gregori et al., Llibre de la Cort..., op. cit., doc. 91, p. 426 del llibre núm. 3 (any 1283, ed. de R. M. Gregori).
13. Sant Vicent Ferrer, Sermons, ed. a cura de Tomàs Martínez, València, Tres i Quatre, 1993, p. 84. En canvi, en un passat idealitzat que es remuntava a Carlemany, els llauradors eren tractats amb justícia: «Car en aquell temps de Carles Maines no ere així, que no hi havia senyor
