produirien la major part de la renda senyorial. Es tracta de constatacions encara preliminars, però que suggereixen desenvolupaments interpretatius de gran abast que tot just comencen a insinuar-se.
Aquesta aproximació als camperols del País Valencià comença amb una exploració dels termes lingüístics que llavors s’aplicaven als diferents sectors de treballadors de la terra. Sense ser un reflex automàtic de la realitat social –i sense que el llenguatge la configure de manera unívoca–, el vocabulari aporta elements per a valorar els límits de la diferenciació dins de la pagesia, amb contrastos ben marcats entre el bloc social cristià i el musulmà. Aquesta complexitat del món camperol es manifesta també en l’espai geogràfic, com ara en les modalitats de poblament, i en el nivell social, amb una incidència desigual del pes de la senyoria. Els pagesos musulmans constituïen una població més ruralitzada que els llauradors cristians, i estaven sotmesos a unes condicions més dures, equiparables a una veritable «servitud col·lectiva». I dins de cadascun d’aquests cossos pagesos –colons i indígenes–l’estratificació econòmica i social va assolir un abast diferent, que en el cas dels musulmans, més que no entre els cristians, donaria lloc a la constitució d’una franja de camperols desposseïts, abocats a la condició de jornalers i mitgers. Les diferències entre els models familiars i les estructures del parentiu d’aquests dos sectors de la pagesia condicionaven les respectives pautes de reproducció biològica i social, on els lligams familiars assolien un paper central –encara que no exclusiu– en l’accés a la terra i en la configuració de la força de treball camperola. La lògica productiva de la petita explotació pagesa, coherent amb aquests mecanismes familiars, també presenta divergències entre les dues pagesies, que, d’altra banda, no donaven lloc a una «economia camperola» plenament autònoma. En efecte, les explotacions pageses podien estar orientades per l’ideal d’autosuficiència, però en la realitat
estaven immerses en uns mercats –font d’estímuls i de constriccions alhora– i enquadrades per estructures comunitàries i, sobretot, senyorials. La senyoria, en aquest sentit, no es limitava a «extraure» unes rendes d’uns pagesos autònoms, sinó que constituïa una forma de domini sobre la terra i els camperols que condicionava el conjunt de l’activitat productiva. Però això no significava la passivitat dels pagesos, fins i tot dels indígenes reduïts a una condició pràcticament servil. La resistència camperola es traduïa en una lluita, quotidiana i sorda, per erosionar l’impacte de la renda i ampliar els marges d’autonomia respecte al poder senyorial. Aquestes són les qüestions que s’aborden en el llibre tractant d’integrar en una mateixa visió, en la mesura del possible, tant les contradiccions verticals entre la pagesia i les instàncies que exercien la dominació social com, en un nivell més horitzontal, les diferències que oposaven els camperols cristians i els musulmans.
Els pagesos, que darrerament només semblen redimir-se historiogràficament com a consumidors o elits rurals, tornen a considerar-se ací com a grup social, en el terreny de la producció, controlats pels senyors, sotmesos a l’impost i immersos en l’acció dels mercats, però alhora resistint-se a les diferents formes de poder i tractant de reapropiar-se del seu mateix treball. Aquesta mena de reflexions poden contribuir a explicar una part de la trajectòria històrica que condueix fins al present, amb la seua pròpia i convulsa «lògica econòmica», però no com una marxa ascendent, com una evolució lenta i inexorable, sinó com el resultat de bifurcacions i de salts que, en gran manera, depenien del balanç entre dominació i resistència socials. La història, certament, no és una ciència freda, i aquesta mirada cap al passat esdevé també un espill inesperat que reflecteix, ni que siga per simple analogia –amb un lleuger anacronisme, per tant–, la nostra realitat actual. Era Jules Michelet qui, amb una imatge estremidora, proclamava la funció de l’historiador: els morts no trobaven el descans en els sepulcres perquè els turmentava no haver sabut el significat de les seues vides. «Els manca –deia–un Èdip que els explique els seus propis enigmes, el sentit dels quals no han trobat, que els ensenye el que volien dir les seues paraules, els seus actes, que no han entès.» Aquest era l’historiador, que els havia de reconfortar explicant-los com les seues aparentment insignificants vides i morts no havien estat inútils, perquè s’inscrivien en la senda del Progrés, de la Llibertat, de la Nació. Però els llauradors del País Valencià medieval no necessiten aquesta mena d’explicacions. Som nosaltres els qui hem d’aprendre alguna cosa de la seua experiència històrica, fer-la intel·ligible i convertir-la en coneixement que, al capdavall, podria esdevenir una eina per analitzar el nostre propi i ombrívol present.
P. V.
Capítol 1
UN PAÍS SENSE PAGESOS
Al País Valencià no hi havia «pagesos». Els camperols –acceptem aquest terme contemporani més neutre–, ja des de la mateixa colonització del segle XIII, eren designats aclaparadorament com a «llauradors». No es tracta, però, d’una simple qüestió de sinonímia regional: pagesos al Principat i llauradors al País. De fet, a la Catalunya dels segles XI-XIV el terme laborator (llaurador) coexistia amb rusticus (pagès) per identificar els camperols en contextos i amb connotacions diferents. Laborator era un terme fonamentalment descriptiu, sense matisos degradants o despectius, que designava els treballadors de la terra o els habitants del camp. Predominava en la documentació notarial que, no debades, reflectia relacions de caràcter més aviat socioeconòmic. En canvi, en els textos de tipus jurídic, directament condicionats per les construccions ideològiques que ordenaven jeràrquicament aquella societat, els cultivadors es veien sobretot com a rustici o pagenses.1 Els pagesos eren, així, l’estrat més baix, la categoria de base dins de la societat cristiana i feudal. El rusticus, segons els Usatges de Barcelona, era al segle XII l’«hom que nula dignitat no ha, esters que és crestià», per contraposició, doncs, al cives (ciutadà) i, sobretot, al miles (cavaller), investits de diversos graus de «dignitat» que es traduïen en drets o privilegis jurídics. Les escassíssimes referències documentades a pagesos valencians se situen, significativament, en aquest terreny que evocava una categoria jurídica no privilegiada i, per tant, sotmesa a càrregues senyorials o veïnals. Així, en un plet de l’any 1300 es remarcava que un camperol de Borriana, havia estat «pagès e peiter», és a dir, que no pertanyia l’estament militar ni eclesiàstic i que, per tant, estava obligat a contribuir en la peita de vila.2 El terme «pagesia», al seu torn, no designava el conjunt de pagesos, sinó les obligacions que pesaven sobre una terra o un altre bé immoble. D’aquesta manera, en 1282, en un litigi davant el justícia de València, s’esmentava «la pagesia del dit troç de terra» o la «pagesia dels dits molins». En 1284 un altre demandant reclamava «tot lo dret emphiteòtich e pagesia que en les dites cases havia».3 Així doncs, «pagès» i «pagesia» eren termes infreqüents que, això sí, continuaven vinculats a l’univers conceptual de les obligacions i la dependència jurídica, i no al del treball agrari com a ocupació o activitat econòmica.
Els pocs pagesos que apareixien per terres valencianes als segles XIV i XV no eren camperols de carn i ossos sinó personatges de ficció. És entre els literats i els tractadistes, que feien servir un model de llengua unitari i amb uns mateixos referents culturals de dalt a baix del domini lingüístic català, on es trobaven els pagesos valencians. I no necessàriament amb una connotació degradant, sinó sovint com a simple denominació dels treballadors del camp, amb el mateix significat que el terme «llaurador», que pràcticament era l’únic que s’usava llavors en la vida real. És cert que en els seus versos aristocràtics, Ausiàs Marc es comparava al «grosser pagès / que bon sement en mala terra met»,4 però aquest qualificatiu no s’associava a tota la pagesia, sinó als conreadors ineptes. Clarament despectiu és, en canvi, l’ús com a insult que Jaume Roig posava en boca d’una de les dones del protagonista
