CHOPRA
Agraïments
Dono gràcies per haver pogut estudiar i treballar amb el professor Carl Rogers en un moment en què ell investigava els components d’una relació d’ajuda. Els resultats d’aquella investigació van tenir un paper crucial en l’evolució del procés de comunicació que descric en aquest llibre.
Sempre estaré agraït al professor Michael Hakeem, que em va ajudar a veure les limitacions científiques i els perills socials i polítics que comporta la pràctica de la psicologia tal com me l’havien ensenyat: amb una comprensió de l’ésser humà basada en la patologia. Veure les limitacions d’aquest model em va estimular a seguir buscant maneres de practicar una psicologia diferent, basada en una claredat creixent sobre com viure d’acord amb la nostra naturalesa humana.
També agraeixo a George Miller i George Albee els seus esforços per alertar els psicòlegs de la necessitat de trobar millors maneres d’exercir la psicologia. Tots dos em van ajudar a veure que l’enorme patiment que hi ha al nostre planeta demana que es difonguin unes habilitats molt necessàries amb més eficàcia que la que pot oferir un enfocament clínic.
M’agradaria agrair a Lucy Leu l’edició d’aquest llibre i la redacció del manuscrit final, i a Rita Herzog i Kathy Smith la seva ajuda amb l’edició. Voldria donar també les gràcies, per la seva col·laboració addicional, a Darold Milligan, Sonia Nordenson, Melanie Sears, Bridget Belgrave, Marian Moore, Kittrell McCord, Virginia Hoyte i Peter Weismiller.
Finalment, m’agradaria expressar la meva gratitud a la meva amiga Annie Muller, que em va animar a ser més clar sobre el fonament espiritual de la meva obra, cosa que li ha donat més força i ha enriquit la meva vida.
LES PARAULES SÓN FINESTRES (O SÓN MURS)
Em sento tan sentenciada per les teves paraules,
em sento tan jutjada i allunyada...
Abans d’anar-me’n ho haig de saber:
era això el que volies dir?
Abans d’erigir-me en la meva defensa,
abans de parlar des de la ferida o la por,
abans de construir un mur de paraules,
digue’m: ho he sentit bé?
Les paraules són finestres o són murs,
ens sentencien o ens alliberen.
Quan parlo i quan escolto,
que la llum de l’amor brilli a través meu.
Hi ha coses que necessito dir,
coses que signifiquen molt per a mi.
Si les meves paraules no són clares,
m’ajudaràs a ser lliure?
Si et va semblar que et decebia,
si vas sentir que no m’importaves,
intenta escoltar a través de les meves paraules
els sentiments que compartim.
RUTH BEBERMEYER
1 Donar des del cor
El cor de la Comunicació NoViolenta
El que vull a la vida és compassió, un corrent que flueixi entre mi i els altres basat a donar-se mútuament des del cor.
MARSHALL B. ROSENBERG
INTRODUCCIÓ
Com que estic convençut que està en la nostra naturalesa gaudir de donar i rebre de manera compassiva, la major part de la vida m’han preocupat dues qüestions: per què ens desconnectem de nosaltres mateixos i de la nostra naturalesa compassiva? I, la cosa contrària: què permet a algunes persones seguir connectades amb la seva naturalesa compassiva fins i tot en les circumstàncies més adverses?
La preocupació per aquestes qüestions em va començar a la infantesa, pels volts de l’estiu de 1943, quan la nostra família se’n va anar a viure a Detroit (Michigan). Dues setmanes després que arribéssim es va desfermar una guerra racial arran d’un incident en un parc. Més de quaranta persones van ser assassinades els dies següents. El nostre barri estava situat al bell mig del focus de violència i ens vam passar tres dies tancats a casa.
Quan el conflicte racial es va acabar i va començar el col·legi, vaig descobrir que un nom podia ser tan perillós com el color de la pell. Quan el professor va pronunciar el meu cognom en passar llista, dos nois em van mirar malament i van murmurar entre dents: “Ets un kike?” Jo no havia sentit mai aquesta paraula i no sabia que algunes persones la feien servir de manera despectiva per referir-se als jueus. En sortir de l’escola, aquests mateixos nois m’estaven esperant: em van tirar a terra i em van clavar puntades de peu i cops de puny.
Des d’aquell estiu de 1943 he estat examinant les dues qüestions que he esmentat. Què ens empodera, per exemple, per seguir connectats a la nostra naturalesa compassiva inclús en les pitjors circumstàncies? Penso en persones com Etty Hillesum, que va seguir sent compassiva fins i tot quan estava subjecta a les grotesques condicions d’un camp de concentració alemany. Així ho demostra el que va escriure en el seu diari en aquell moment:
No m’espanto fàcilment. No perquè sigui valenta, sinó perquè sé que tracto amb éssers humans, i sé que haig d’intentar amb totes les meves forces entendre tot el que les persones puguin fer en qualsevol moment. I això ha estat l’important aquest matí: no que un jove oficial de la Gestapo malhumorat m’escridassés, sinó que jo no sentís indignació, més aviat una compassió real, i m’hauria agradat preguntar-li: “Vas tenir una infància gaire infeliç?” “La teva xicota t’ha deixat?” Sí, tenia un aspecte alterat, amargat i feble. M’hauria agradat començar a ajudar-lo en aquell mateix moment, perquè sé que els joves que se senten desgraciats com ell resulten perillosos quan campen abandonats per la societat.
ETTY HILLESUM A ETTY: UN DIARI 1941-1943
Quan estudiava els factors que afecten la nostra capacitat de no deixar mai de ser compassius, em va impressionar el paper crucial que hi tenen el llenguatge i l’ús que fem de les paraules. Des d’aleshores he identificat un enfocament específic de la comunicació —tant en parlar com en escoltar— que ens porta a donar des del cor, connectant
