pot desatendre les propostes i suggeriments dels informes de l’AVL sobre les lleis, decrets i òrdens, perquè no són informes vinculants. Poder-ho fer, ho pot fer. Però això, vulguem o no, afeblix l’autoritat de l’AVL. I, per tant, afeblix també l’esperit del valencianisme de diàleg.21
Un altre aspecte que afecta la llengua i que seria convenient preservar és el de donar el màxim d’estabilitat a la política lingüística evitant suprimir iniciatives interessants pel fet que procedisquen de l’anterior etapa política. És el cas, per exemple, de l’Agència de Promoció del Valencià, destinada a coordinar accions de foment en l’àmbit municipal, que ha patit una paralització total de la seua activitat amb l’arribada del nou Govern. En sentit contrari, cal aplaudir la continuïtat que se li ha donat a la col·laboració entre l’AVL i l’Institut Valencià de Cultura (anteriorment CulturArts) per a incentivar el valencià en les representacions del Circuït Teatral, en la cançó i en el cinema.22
En qualsevol cas, a pesar dels greus enfrontaments de l’AVL amb el govern popular i a pesar de les discrepàncies puntuals amb l’actual govern, el fet important és que la qüestió lingüística ha estat dipositada en mans d’una institució independent del poder polític i blindada per l’Estatut. Els governs van i vénen, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tanmateix, roman.
La recepció del valencianisme de diàleg en els partits polítics
Després d’esta menció explícita a la qüestió lingüística i a l’AVL, voldria parar l’atenció en el grau d’incidència del valencianisme de diàleg en els partits amb representació a la Comunitat Valenciana.
En la meua aportació al llibre Document 88, titulada «Cap a la construcció d’un nou valencianisme», vaig tractar de sintetitzar en tres punts les noves propostes nascudes al recer de la Tercera via. Em centrava en tres aspectes que considerava fonamentals per a eixamplar la penetració del valencianisme en el cos social. N’eren els següents: la reivindicació d’un marc nacional valencià, la transversalitat política del valencianisme i la reconciliació entre la raó i el sentiment.
Pel que fa a la reivindicació d’un marc nacional valencià, explicitada per De impura natione i ratificada per Document 88, cal indicar que la publicació de l’assaig de Joan Francesc Mira, Sobre la nació dels valencians (1997), ajudà a véncer part de les reticències inicials dels nuclis nacionalistes més identificats amb la proposta política de Països Catalans. Que un referent intel·lectual com Joan Francesc Mira reflexionara i parlara obertament sobre la viabilitat d’una nació dels valencians contribuí, sens dubte, a l’èxit d’aquells plantejaments que deu anys abans havia proclamat la Tercera via.
La receptivitat per part del nacionalisme polític a l’assumpció del marc nacional valencià es va produir amb la creació del Bloc Nacionalista Valencià l’any 1998, quan els seus estatuts23 van proclamar:
Els objectius del BLOC són els següents: a) L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història.
Conforme assenyala Amadeu Mezquida:
Amb aquest redactat, s’assentaren les bases d’un primer consens polític amb vocació majoritària sobre el què de la cosa. Hi trobem els mínims de tota –o de molta– de la tradició valencianista que fins a eixa data havia reflexionat sobre la qüestió. «Sobirania nacional del poble valencià», és a dir, el País Valencià com a nació política; «plena sobirania» i «Constitució valenciana», és a dir, l’objectiu últim de la consecució d’un estat propi mitjançant l’exercici de la sobirania plena; «possibilitat d’una associació política amb els països…», és a dir, una porta oberta al vincle polític –federació, confederació, lliure associació, etc.– amb la resta de pobles de l’ethnos o comunitat cultural catalana.24
L’adhesió del Bloc Nacionalista Valencià al marc nacional valencià és explícita, encara que existisquen nuclis de militants que s’identifiquen amb el projecte nacional de Països Catalans. Que el partit nacionalista valencià de referència assumisca sense embuts la nació valenciana és un èxit indubtable del valencianisme de diàleg. Però també caldrà veure el grau de transversalitat que ha assolit esta proposta en altres forces polítiques.
Joan Francesc Mira assenyalava que els nacionalismes clàssics «es presenten i es mostren, més com a expressió dels interessos i de les necessitats morals de tot el poble-nació (necessitats de llibertat, unitat, autenticitat, dignitat…) que com a interessos materials d’un sector o classe».25 En eixa línia de reflexió, la tradició del valencianisme dialògic que hem repassat en estes planes és susceptible de ser assumida per un ample espectre ideològic. Podem afirmar que existix un marc teòric, unes propostes obertes, amb una certa solidesa, que permeten assumir un discurs nacionalista o, si més no, valencianista, sense que este haja de passar necessàriament per un determinat sedàs ideològic d’esquerra. Diguem que existix un marc conceptual valencianista susceptible de ser assumit per enfocaments liberals, conservadors, socialdemòcrates, socialcristians, ecologistes, socialistes, etcètera.
Ara bé, una cosa és que existisca eixa possibilitat, i una altra és que, efectivament, s’identifiquen amb aquest marc teòric gent de diferent procedència ideològica. Com hem dit adés, els plantejaments del valencianisme de diàleg han amerat bona part del discurs del Bloc Nacionalista Valencià. Però el Bloc forma part, a hores d’ara, de la coalició Compromís, en la qual –si més no a nivell de missatge electoral– el valencianisme és fa més difús (de fet, hi ha líders com Mónica Oltra, que no s’identifiquen amb el nacionalisme, i altres membres de la coalició s’identifiquen principalment amb l’ecologisme, la lluita contra la corrupció o alguna altra de les banderes de referència de Compromís). En qualsevol cas, atés que el gros de la militància de Compromís pertany al Bloc i que el valencianisme, encara que no figure com l’element principal d’identitat sí que està present en la ideologia de la coalició, podem considerar que Compromís recull els plantejaments del valencianisme de diàleg.
Aquesta sensibilitat valencianista també ha estat present històricament en determinades agrupacions locals i comarcals socialistes i en algunes personalitats significatives del Partit Socialista del País Valencià com ara el conseller d’Hisenda, Vicent Soler26 o el president de la Generalitat Ximo Puig. El Govern de coalició entre els socialistes i Compromís ha afavorit el perfil valencianista del PSPV, encara que resta pendent una reflexió interna seriosa al voltant de la qüestió nacional valenciana al si d’este partit.
Pel que fa a tot el que envolta Podemos i les confluències en les quals s’inserix, com ara València en Comú o Guanyar Alacant, és difícil esbossar el perfil d’una força política nova i de caràcter assembleari. El recolzament parlamentari al Govern socialista-valencianista a través del Pacte del Botànic i el posicionament dels responsables estatals a favor de l’Espanya plurinacional permeten albirar una actitud oberta respecte al valencianisme que, encara que potser no siga d’identificació, sí que es pot qualificar si més no d’amistosa.27
En el cas dels partits de centredreta amb representació parlamentària, el Partit Popular, força
