En este article l’autor reflexiona a partir d’un altre treball seu elaborat en l’any 1989, «Societat valenciana i qüestió nacional: a propòsit de De impura natione» (Afers. Fulls de recerca i pensament, núm. 8, 1988-1989, pp. 409-423), estudi que, al meu parer, és el més rigorós que s’ha fet sobre el llibre de Damià Mollà i Eduard Mira.
2 Damià Mollà i Eduard Mira, De impura natione. El valencianisme, un joc de poder, Tres i Quatre, València, 1986.
3 Manuel Sanchis Guarner, Per a una caracterització valenciana, Publicaciones del Archivo Municipal de Valencia, València, 1972. August Monzon també cita com a precedents El valencianisme polític de Cucó, El País Valencià i els altres, d’Emili Gómez Nadal, La via valenciana d’Ernest Lluch, El nacionalisme agrarista valencià de Vicent Franch, Revisió al conflicte valencià, de Xavier Marí o Crítica de la nació pura, de Joan Francesc Mira.
4 Las Provincias, 20-11-1899, p. 1.
5 No disposem de molta informació respecte a estes emissions de segells valencianistes. Existix un catàleg filatèlic S. Nathan, Spanish separatists stamps, Spanish Philatelic Society, 1976, que arreplega les diferents emissions fetes al·lusives a la personalitat de diferents pobles de l’Estat espanyol (Catalunya, València, Aragó, Mallorca, Galícia, el País Basc i Navarra). Les primeres emissions es feren a Catalunya en 1898, de la mà de la Unió Catalanista. D’acord amb el catàleg citat, després de Catalunya, el major nombre de segells emesos foren els valencians.
6 Els comentaris de les bases es publicaren en La Correspondencia de Valencia entre el 16 de novembre i el 7 de desembre de 1918. Eduard Martínez Sabater, Ignasi Villalonga, Josep García Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Asins, Salvador Ferrandis Luna, Maximilià Thous Orts i Lluís Cebrian Ibor foren els autors dels textos. La Declaració Valencianista es va reproduir també en els diaris alacantins La Región (16-11-1918) i Diario de Alicante (18-11-1918). L’any 1919, amb el títol El pensament valencianiste. Declaració oficial i comentaris, la Unió Valencianista Regional (UVR) editava un opuscle de 36 pàgines que reproduïa les bases i els comentaris.
7 La Declaració Valencianista proclamava la singularitat del poble valencià com a subjecte polític (Estat valencià) i la voluntat de transformar Espanya per a facilitar la convivència amb les altres regions i nacionalitats ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica.
8 La Unió Valencianista, encara que amb un perfil polític moderat, tenia un caràcter interclassista. Així, per exemple, Francesc Soto, que durant la República seria regidor de l’Ajuntament de València per l’Agrupació Valencianista Republicana, justificava la militància en la Unió en articles com ara «Socialismo y valencianismo» (La Correspondencia de Valencia, 20-8-1918): «Dentro de la UV o simpatizando “desde fuera” con sus principios, existe un grupo nacionalista y democrático que abarca desde el republicanismo conservador hasta las amplias y redentoras doctrinas de Marx. Este grupo sustenta la opinión de que el nacionalismo no es incompatible con la República –federal, se entiende–, ni con el socialismo que, según sus definidores en España, no es ni puede ser unitario. Nuestra situación en un campo donde coinciden elementos de derecha está justificada. Aspiramos, todos, y ante todo, a reivindicar los derechos de nuestra nacionalidad, a recabar una autonomía tan amplia como sea posible dentro de la Confederación Ibérica, y mientras no consigamos esto, es tonto perder el tiempo discutiendo.»
9 El 8 de gener de 1918 el president demòcrata Thomas Woodrow Wilson presentà al Congrés dels EUA els seus 14 punts, que constituïen un programa de reconciliació per a una pau justa, on defensava el respecte a les minories, la creació d’una lliga de nacions i el dret de les nacionalitats oprimides per l’Imperi Austrohongarés i l’Imperi Otomà a constituir-se en estats independents. Tots estos punts serviren per a establir el Tractat de Versalles de 1919, que va suposar la fi de la Primera Guerra Mundial.
10 «Valencianismo», La Correspondencia de Valencia, 14-9-1918, p. 1.
11 «Al País Valencià: Davant el fet que la Derecha Regional Valenciana haja expressat d’una manera indubtable la seua adhesió més completa a la trajectòria evidentment feixista i unitarista que escau de l’actuació del senyor Gil Robles en l’acte a celebrar hui dumenge [sic] a l’Escorial, les entitats valencianistes que subscriuen, incloses les diverses significacions d’esquerra, centre i dreta, però substancialment defensores de la llibertat del País Valencià, es troben en el cas de tindre que posar de manifest davant l’opinió valenciana la indignació que este fet els produix i expressar ensems la seua repulsa més ferma a este nucli de valencians que oblida la característica liberal del nostre poble i ve a posar servilment als peus de l’Espanya absorbent i centralista de Felip V la nostra invicta Senyera valenciana, expressió genuïna de llibertat i democràcia. València, abril de 1934.- Per l’Agrupació Valencianista Republicana, Enric Bastit.- Per el [sic] Centre d’Actuació Valencianista, Antoni Bru.- Per Acció Nacionalista Valenciana, Antoni Senent.» (El Camí, 112, 5-5-1934, p. 5).
12 Acció Nacionalista Valenciana havia patrocinat un dels premis dels Jocs Florals de Xàtiva que organitzava el Centre Valencianista d’aquella ciutat per al millor treball sobre «Nacionalisme valencià i catolicisme». El lema fou canviat pels organitzadors, que suprimiren la referència al catolicisme. En disconformitat amb la censura patida, ANV decidí no prendre part en els actes de la II Diada Valencianista organitzada pel citat Centre. El canvi del lema proposat per ANV no fou degut a un oblit, sinó que es va fer de manera deliberada pels membres del Centre de Xàtiva perquè consideraven «un error mesclar la política amb els sentiments religiosos» i pretenien que ANV es deslligara «de tot confessionalisme». Vegeu Agustí Colomer, Temps d’acció. Acció Nacionalista Valenciana (1933-1936), Denes, Paiporta, 2007, pp. 35-36.
13 Miquel Nadal i Benito Sanz, Tradició i modernitat en el valencianisme, Eliseu Climent, València, 1996, pp. 28-29.
14 Joaquim Reig, Concepte doctrinal de valencianisme, Quaderns d’orientació valencianista, 1932.
15 En el penúltim número d’El Camí, Reig escriu un article amb un significatiu títol «Antiextremisme», que descriu amb encert el clima viscut l’estiu del 1934: «A l’Europa modèlica es vol el laïcisme com a suport de la tolerància; a Espanya, per a consagrar millor l’atàvica intolerància; allà es defensa l’escola pública per a què siga l’escola de tots, propugnant el respecte més escrupolós a totes les creences; ací es vol per a negar el dret de la majoria; l’antifeixisme allà representa la condemna de totes les dictadures; a Espanya és el pretext per a instaurar un règim de violència» (El Camí, 132, 22-9-1934, p. 1).
16 Agustí Colomer, Rafael Company, Vicent Franch i Miquel Nadal, Document 88. Destinat (sobretot) a nacionalistes, Tres i Quatre, València, 1988.
