30 El 4 de febrer del 2005, la Unió Democràtica del Poble Valencià organitzà un sopar públic per a recolzar el sí en el referèndum de la Constitució Europea i subscriure el document «Sí a Europa. Manifest amb motiu del referèndum de ratificació del Tractat pel qual s’establix una Constitució per a Europa», en el qual s’invocava el Missatge per a una Europa Unida que trenta-cinc personalitats valencianes havien remés el 10 de gener de 1931 al Ministre d’Estat espanyol del govern d’Alfons XIII. Posteriorment, el 16 de maig del 2006, el professor Josep Vicent Boira pronuncià una conferència amb motiu del LXXV aniversari del Missatge per una Europa Unida, organitzada pel Consell Valencià del Moviment Europeu, UDPV i l’Ateneu Mercantil en la seu d’esta entitat.
31 El professor Tortosa descriu quatre models possibles de política lingüística jugant amb els valors homogeneïtat/heterogeneïtat lingüística, per una banda, i fragmentació/unificació social, per l’altra. Els models resultants són quatre: «Baix Imperi» (homogeneïtat lingüística i fragmentació social), «Món feliç» (homogeneïtat lingüística-unificació social), «Babel» (heterogeneïtat lingüística-fragmentació social) i «Pentecostés» (heterogeneïtat lingüística-unificació social). Aquest darrer model pentecostal és el que propugna l’autor per a Espanya. José María Tortosa, Política lingüística i lenguas minoritarias. De Babel a Pentecostés, Tecnos, Madrid, 1982.
32 August Monzon, «Liberalisme, comunitarisme, personalisme», a Agustí Colomer i August Monzon (eds.), Emmanuel Mounier i la tradició personalista, PUV, València, 2001, pp. 63-70.
33 Joan Alfred Martínez Seguí, Valors per a un republicanisme cívic valencià. Idees per a l’acció del valencianisme, col·lecció Àgora 1, Fundació Nexe/Riurau Editors, València/Barcelona, 2015, pp. 44-45.
34 Agustí Colomer, «La independència de Catalunya: danys col·laterals al País Valencià», La independència. Qüestions de vida cristiana, núm. 247, PAMSA/ Fundació Joan Maragall, Barcelona, 2013, pp. 113-123. El monogràfic de la revista s’exhaurí i al cap d’uns mesos es publicà en forma de llibre: DD.AA., La independència, PAMSA, Barcelona, 2014.
35 Vegeu el document Acord del Consell sobre la Reforma Constitucional, Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, febrer 2018.
El valencianisme de Miquel Adlert Noguerol (1911-1988)
Àngel Calpe Climent
Acadèmia Valenciana de la Llengua
Miquel Adlert Noguerol (Paterna, 1911 - València, 1988) pot ser considerat un dels teòrics més influents del valencianisme a pesar que la seua figura siga relativament desconeguda o que se’l cite en ocasions d’una manera superficial. Això no obstant, la seua obra –i la seua biografia–, han sigut determinants en l’evolució del valencianisme de postguerra i en l’aparició del valencianisme autoctoniste o particulariste que s’oposà a les propostes fusterianes durant la Transició.
Una obra teòrica relativament desconeguda
Cal destacar que no és fàcil accedir als texts de l’autor. Adlert entra en contacte amb el valencianisme ben jove, als catorze anys, i s’incorpora al partit dretà i catòlic Acció Nacionalista Valenciana en 1934, amb vint-i-tres. Però no és fins a la postguerra que comença a publicar narrativa quan funda l’Editorial Torre amb Xavier Casp. Encara que codirigix les edicions, només hi publica dos obres seues (i una tercera en una altra editora, totes de narrativa) a pesar de tindre nombrosos originals (una trentena segons confessa), que en bona part quedaren inèdits. L’autor es justifica dient que mai ha volgut fer valencianisme «personal» ni «personaliste» i que en les èpoques més dures del franquisme era preferible donar a conéixer l’obra poètica de Casp, a qui admirava, i animar i editar nous valors literaris per a evitar la falta de continuïtat de la cultura valenciana en valencià.1 Caldrà esperar a la Transició per tal que Adlert, que consuma un gir radical en la seua concepció del valencianisme, del valencià i de com s’ha d’escriure este, comence a traure a la llum les seues reflexions teòriques i passe a reeditar les seues obres literàries adaptades als nous criteris lingüístics que propugna. En tot cas, les tirades foren curtes i en molts casos a expenses de l’autor, cosa que fa que els seus llibres siguen difícils de trobar inclús en el mercat de segona mà o en les biblioteques. No ha sigut fins a la reedició en 1998 de tres de les seues obres més representatives que les generacions més actuals han pogut accedir directament als seus texts, encara que siga parcialment.2
Per altra banda, trobem a faltar una reelaboració global del pensament adlertià feta pel propi autor. Únicament en l’obra En defensa de la llengua valenciana se n’esbossa un panorama general, si bé amb un clar predomini de les qüestions lingüístiques que justifica l’autor per la peculiar situació del valencianisme coetani a l’aparició del llibre. El mateix Adlert emplaça els lectors en el pròleg a una obra inèdita que diu estar redactant, Retorn a la fidelitat valenciana, en la qual vol explicar amb més extensió les seues idees així com donar-ne més detalls històrics i lingüístics.3 L’autor se sent amb l’obligació moral de divulgar el valencianisme con ell l’entén i alguns punts significatius de la història valenciana prou desconeguts per al gran públic. Per això Adlert diu fugir del cientifisme i el rigor acadèmic per a acostar el seu pensament al poble,4 la qual cosa li ha valgut, en certs àmbits, crítiques superficials al seu treball.
Però, probablement, estes crítiques estiguen més relacionades amb algunes característiques de l’estil i del llenguatge adlertià que no amb el seu caràcter divulgatiu. En efecte, en ocasions l’autor sona conservador, beat i passat de moda. Les constants mencions al patriotisme evocaven en la Transició un llenguatge propi del franquisme, el qual s’havia apropiat de tal manera de la simbologia patriòtica espanyola que per a molta gent i molts polítics, com encara hui, patriotisme espanyol i franquisme anaven units. Com vorem, Adlert preferix el concepte de patriotisme al de nacionalisme perquè el primer naix de la vinculació emocional amb la terra pròpia, no implica sentiment de superioritat respecte a uns altres pobles ni necessita teorització, encara que ell era un nacionaliste racional i convençut i podria haver usat sense càrrec de consciència una terminologia més homologable amb la que circulava en la política espanyola del moment. Fins i tot les continues referències al «poble» en compte de la «societat» allunyen l’autor de les modes i formes de l’època. A açò s’afig el catolicisme militant d’Adlert que apareix ara i adés en els seus texts d’una manera ben palesa. Esta característica el distancia de corrents europeus com la democràcia cristiana, que tot i defendre polítiques pròpies del cristianisme social respecta escrupolosament la separació entre l’esfera política i l’àmbit religiós. Per contra, per a Adlert el catolicisme no pot ser separat de l’acció política nacionalista, de manera que per a ell és perfectament vàlid concloure De la meua catacumba amb una pregària,5 o establir símils entre térmens polítics i religiosos.6 A més del problema
