elits valencianes es van adaptar a la nova estructura centralitzadora borbònica, primer mitjançant un Estat d’Antic Règim militaritzat amb intendències i capitanies generals i més tard, amb l’arribada del liberalisme i l’Estat-nació contemporani, mitjançant unes noves divisions electorals i provincials que feien de corretja de transmissió de les decisions preses pels governs amb seu a Madrid. En conseqüència, quan a finals del segle XIX van aparéixer els primers moviments regionalistes i nacionalistes alternatius a l’espanyol, basats en comunitats històriques i culturals alienes al grup castellà majoritari que dominava l’Estat –bàsicament a Catalunya i les Províncies Basques–, aquella solidaritat valenciana des del Sénia fins a Oriola havia reculat notablement davant d’altres identitats en expansió, com la nacional espanyola i les provincials (la castellonenca, la valenciana central i l’alacantina).
D’ací que la Renaixença huitcentista i el primer nacionalisme valencià forjat a començaments del segle XX tingueren tantes dificultats a fer estendre el seu missatge de retorn a la unitat que havia representat el territori històric del Regne de València, en una època com la contemporània en què les identitats col·lectives nacionals van tan estretament lligades a la potència de les mateixes propostes nacionalistes. En concret, el sentiment col·lectiu valencià s’havia mantingut en vigor en moltes parts de les tres províncies creades modernament, però els grups de poder i les cultures polítiques havien passat a adherir-se amb força al nou nacionalisme espanyol, centralista i de matriu històrica castellana, que s’havia desenvolupat de manera paral·lela. Tot amb tot, les oportunitats democràtiques que la Segona República va oferir en la dècada de 1930 van permetre un notable avanç del valencianisme, amb regidors, diputats i destacades publicacions lingüístiques i culturals, que, tanmateix, el franquisme va arrasar quasi per complet durant les dècades centrals de la centúria mitjançant l’exili i la repressió. Consegüentment, en els anys 60 i 70 es va articular un nou projecte nacionalista valencià alternatiu a l’espanyol sobre unes altres bases, llavors pautades per les vigoroses obres de l’assagista Joan Fuster.19
Els plantejaments fusterians partien de la consideració que el poble valencià, «fill d’un empelt català en la faixa litoral del sud de l’Ebre» realitzat durant el segle XIII, estava format per «vers catalans, que diria Muntaner». En conseqüència, «avui tot el que qualifiquem de valencià –llengua i literatura, costums i mentalitat, bandera i prestigi– és, indefectiblement, cosa vinculada en exclusiva a la part catalana», de manera que el nacionalisme valencià havia de prendre «la direcció que hauria d’ésser i és llur únic futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de realitzar-se llur plenitud de poble». Tot i que gràcies als recents estudis d’Enric Guinot hem pogut saber que l’exclusiva catalanitat originària era històricament irreal –ni tan sols en les parts de majoria poblacional catalana–, l’acceptació d’aquells postulats va conduir a la configuració d’un nou nacionalisme valencià d’abast català que casava malament amb la identitat col·lectiva valenciana configurada al llarg dels segles, vinculada al territori, la història i les relacions de tota mena forjades en l’antic Regne de València. Va ocasionar entre el mateix valencianisme, fins i tot, alguns dels pitjors defectes de la mentalitat sucursalista i provinciana que eren denunciats en paral·lel, però respecte de Barcelona en comptes de Madrid: «a la realitat autòctona se sobreposaven noms, consignes i jerarquies que no hi responien»; «la província mai no serà centre, i viu moralment –mentre es manté provinciana– d’allò que el centre li envia.»20
Així, en relació amb el procés de reforçament i expansió de la identitat col·lectiva autòctona que tot projecte nacional pretén, ha resultat i resulta realment complicat que un valencià passe a sentir-se català pel fet de parlar una variant de la llengua catalana a la qual la seua societat anomena «valencià» des de fa segles, o perquè pretesament els seus ancestres de fa set centúries foren catalans. Per contra, és molt més fàcil que potencie o s’adherisca a la identitat valenciana històrica, no només perquè tal vegada l’haja heretada de les generacions anteriors, sinó també perquè, independentment d’on vinga o d’on siguen els seus avantpassats, viu en l’actualitat en un territori valencià –l’autonomia constituïda el 1982 sobre les bases de l’antic Regne de València– que compta amb unes institucions i una política pròpia que tracten de vetlar pel bé comú dels seus ciutadans. Metafòricament, doncs, potser sí que caldria retornar al passat, però no al passat d’un país exclusivament català que mai no va existir, sinó al passat d’un país de barreja poblacional que va saber construir sobre un territori concret, des del riu Sénia fins a Oriola, uns llaços de solidaritat comuns entorn dels interessos col·lectius i les particularitats històriques i culturals dels seus habitants.
1 Ferran Soldevila, Les quatre grans Cròniques. I. Llibre dels feits del rei En Jaume, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2007, cap. 318.
2 Robert I. Burns, «La muralla de la llengua. El problema del bilingüisme i de la interacció entre musulmans i cristians al regne medieval de València», L’Espill, 1 / 2, 1979, pp. 15-36; Carme Barceló, Minorías islámicas en el País Valenciano: historia y dialecto, Universitat de València, València, 1984; Pierre Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana: los musulmanes de Valencia (siglos XI-XIII), Biblioteca Nueva - PUV, Madrid - València, 2001; Josep Torró, El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), PUV, València, 2006; Idem, «Colonizaciones y colonialismo medievales: La experiencia catalano-aragonesa y su contexto», a G. Cano i A. Delgado (eds.), De Tartessos a Manila. Siete estudios coloniales y poscoloniales, PUV, València, 2008, pp. 91-118.
3 Alejandro García-Sanjuán, «Territorio y formas de identidad colectiva en al-Andalus (siglos VIII-XV)», Minervae Baeticae. Real Academia Sevillana de Buenas Letras, 43, 2015, pp. 123-144.
4 Enric Guinot, Els límits del Regne. El procés de formació territorial del País Valencià medieval (1238-1500), Institució Alfons el Magnànim, València, 1995.
5 Juan José Malagón i Guillermo Tomás Faci, «Conciencia y reivindicación lingüística en el Aragón medieval: el caso de las Cortes de Aragón de 1382-1384», Alazet, 20, 2008, pp. 275-289.
6 Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació: sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV, Fundació Germà Colón Domènech - Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Castelló de la Plana - Barcelona, 2012.
7 Vicent Garcia Edo, «Origen i expansió dels Furs o Costum de València, durant el regnat de Jaume I», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, 69, 1993, pp. 175-200; Idem, «La redacción y promulgación de la “Costum” de Valencia», Anuario de Estudios Medievales, 26-2, 1996, pp. 713-728; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, Afers, Catarroja, 2016; Enric Guinot, «De los fueros locales al fuero de Valencia en el marco del proceso de instauración de la sociedad feudal del siglo XIII en el Reino de Valencia», Studia Historica. Historia medieval, 35, 2017, pp. 37-62.
8 Enric Guinot, Els fundadors del Regne de València. Repoblament, antroponímia i llengua a la València medieval, Tres i Quatre, València, 1999.
