href="#ulink_2a0b24da-a0ea-5a56-9118-3ac146885c35">10 Ibidem; vegeu les cites en les pp. 87 i 93.
11 Luis González Antón, «Jaime I y el alumbramiento de la conciencia nacional aragonesa», a DD. AA.: Homenaje a Antonio Domínguez Ortiz, catedrático del Instituto «Beatriz Galindo», de Madrid, Ministerio de Educación y Ciencia, Madrid, 1981, pp. 573-594; Stefano M. Cingolani, La formació nacional de Catalunya i la identitat dels catalans (785-1410), Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2015; Flocel Sabaté, «L’origen medieval de la identitat catalana», a Idem (ed.), Anàlisi històrica de la identitat catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2015, pp. 19-47.
12 Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit., pp. 29-112.
13 Ibidem, pp. 113-156.
14 Agustín Rubio Vela, El patriciat i la nació, op. cit., p. 102.
15 Valentín Vázquez de Prada, «La colonia mercantil valenciana en Amberes, en la época de Carlos V», Homenaje a Jaime Vicens Vives, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1967, vol. II, pp. 733-754; Vicent Baydal, Els valencians, des de quan són valencians?, op. cit., p. 171.
16 Antoni Ferrando, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, Institut de Filologia Valenciana, València, 1980.
17 James Casey, «“Una libertad bien entendida”: los valencianos y el estado de los Austrias», Manuscrits, 17, 1999, pp. 237-252.
18 Carme Pérez Aparicio, Canvi dinàstic i guerra de Successió. La fi del Regne de València, Tres i Quatre, València, 2008; Sergio Villamarín, Fidelidad, guerra y castigo: las instituciones valencianas entre Felipe V de Borbón y Carlos III de Habsburgo, PUV, València, 2016.
19 Santi Cortés, El valencianisme republicà a l’exili, Comissió per al V Centenari del Descobriment d’Amèrica, València, 1993; Faust Ripoll, Valencianistes en la postguerra. Estratègies de supervivència i de reproducció cultural (1939-1951), Afers, Catarroja, 2010; Ferran Archilés, «Sobre la nació dels valencians i els seus relats», a Idem (ed.), La regió de l’Exposició. La societat valenciana de 1909, PUV, València, 2011, pp. 15-58; Idem, Una singularitat amarga. Joan Fuster i el relat de la identitat valenciana, Afers, Catarroja, 2012.
20 Joan Fuster, Nosaltres, els valencians, Edicions 62, Barcelona, 1962; Vicent Baydal, «“Què som, i per què som com som”. Un nou model interpretatiu per a l’evolució històrica de la identitat col·lectiva valenciana», a Manuel Lanusse, Joan Alfred Martínez i August Monzon (eds.), Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, PUV, València, 2008, pp. 179-213.
Valencianisme de diàleg: passat, present i futur
Agustí Colomer Ferràndiz
El terme «valencianisme dialògic» el fa servir el professor August Monzon en la seua contribució al llibre Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, titulada «Valencianisme dialògic i canvi generacional».1 Monzon preferix emprar la denominació «valencianisme dialògic» per compte de «Tercera via», perquè esta última «sembla reduir una lectura complexa i integradora de la personalitat valenciana a una mera equidistància política entre nacionalisme “fusterià” (o “ortodox”) i anticatalanisme “blaver”».
La qualificació del valencianisme com a «dialògic» –indica Monzon–
s’oposa, en primer lloc, a «sectari», així com també a «dogmàtic» (amb les connotacions respectives de parcialitat i intolerància). El pensament contemporani ha remarcat justament el valor epistemològic i antropològic del diàleg; aquest és, en efecte, font i mètode de coneixement, per un costat, i dimensió constitutiva de l’existència personal, per l’altre […] Després de Kant, crítica i diàleg resulten indestriables. Des de perspectives diverses, pensadors com Gabriel Marcel o Martin Buber, Jurgen Habermas o Raimon Pannikar, ens fan veure com el valencianisme, si vol evitar els riscs de sectarisme, dogmatisme i manca de sentit crític (també autocrític), ha de ser dialògic.
Per a August Monzon el valencianisme dialògic comença a prendre cos a partir de l’assaig de Damià Mollà i Eduard Mira, De impura natione,2 encara que compta amb precedents notables com Manuel Sanchis Guarner, al qual considera el referent principal d’este enfocament amb obres com Per a una caracterització valenciana.3 Diu el professor Monzon:
Crec que De impura natione, dins el pensament nacionalista valencià, constitueix un punt d’inflexió, una fita comparable a Nosaltres els valencians, de Joan Fuster (1962), en oposició als plantejaments del qual se situa expressament […].
De impura natione representa, en relació amb Nosaltres els valencians, una opció alternativa, també des del punt de vista filosòfic. Podem dir que si l’obra de Fuster és característicament moderna, l’assaig de Mollà i Mira pertany, sens dubte, al pensament postmodern. Així, enfront del progressisme (en el sentit il·lustrat i marxista del mot) es reivindica la tradició; enfront de l’intel·lectualisme es remarca la importància del sentiment; enfront del racionalisme es recupera el paper del mite (que no té per què negar el valor del logos); i encara, enfront d’un universalisme totalitzant, s’afirma sobretot la diversitat i s’entén la realitat com un conjunt de fragments particulars.
El valencianisme de diàleg ahir
Encara que el referent principal del valencianisme dialògic és l’edició de De impura natione l’any 1986, podríem parlar de precedents del valencianisme dialògic més remots als que cita August Monzon.
Un dels primers testimonis –fins i tot anterior a la que es considera la primera manifestació explícita de valencianisme polític: la conferència de Faustí Barberà en la seu de Lo Rat Penat l’any 1902–, el trobem en uns segells valencianistes emesos a les acaballes del segle XIX i principis del XX. Els segells reproduïen motius al·lusius a la història i els costums de València –l’estàtua eqüestre de Jaume I, els escuts de les tres províncies, el rat penat, una jove abillada amb el vestit tradicional, un sol emergent, el Micalet, la barraca, xiquets tirant masclets…–, i incloïen lemes com «Unió valenciana», «Unió valencianista» o «Regió Valenciana – Llibertats, Unió, Pàtria». Malgrat la innocència que reflectien els dibuixos i els missatges, el cas és que foren percebuts per alguns com a propaganda antiespanyola –«aparte de ser antipatrióticos, vienen a servir de negocio a unos cuantos comerciantes especuladores», declarava el director de El Filatélico Valenciano. Però el que ens interessa ressenyar és que en la mateixa notícia de Las Provincias que reproduïa estes manifestacions de rebuig,
