una bona acollida, malgrat el suposat caràcter antipatriótico, testimoniava l’existència d’un cert públic receptiu a un missatge valencianista, tímidament polític, que reivindicava la unitat territorial del país i recuperava símbols aglutinadors de la memòria col·lectiva.5
Més enllà d’esta anècdota desconeguda, però que explicita un cert valencianisme polític –si més no a través de la reacció dels seus detractors–, voldria fer un breu repàs als primers pronunciaments explícits orientats a configurar espais comuns de diàleg al voltant del valencianisme. En primer lloc, cal fer menció de l’Assemblea Regionalista Valenciana convocada per l’entitat València Nova i celebrada el 29 de juny de 1907, aniversari del segon centenari de l’abolició dels Furs. L’Assemblea volia concitar un moviment unitari de partits de caire valencianista al caliu de l’èxit que va assolir la Solidaritat Catalana de 1906.
Una segona fita significativa és l’Acte d’Afirmació Valencianista celebrat en el Teatre Eslava de València el 26 de juliol del 1914, en el qual es convidava les forces polítiques i socials a adherir-se a un programa mínim basat en tres punts: l’oficialitat de la llengua valenciana, el reconeixement de la personalitat regional i l’autonomia administrativa. La Joventut Valencianista, entitat convocant de l’acte, buscava la transversalitat per tal que eixe mínim comú denominador explicitat en tres senzills punts fóra assumit pels actors polítics i socials valencians. L’acte va obtindre el recolzament dels carlins, dels conservadors de Maura, dels blasquistes i dels sorianistes. El valencianisme estava representat per la Joventut Valencianista de València, Castelló de la Plana i Barcelona, el Grup Regionalista d’Alacant i Nostra Terra de Castelló. Hem de tindre present que en aquell moment s’acabava de constituir la Mancomunitat de Catalunya, un ens polític nou que agrupava i coordinava els esforços de les quatre diputacions provincials i que possibilitava la recuperació d’un cert autogovern.
Tant la proposta de Solidaritat Valenciana de 1907 com la proposta de Mancomunitat valenciana de 1914 no assoliren l’èxit, però mostraren la sensibilitat valencianista transversal dels nacionalistes valencians a la recerca de consensos socials amplis.
La Declaració Valencianista és, sens dubte, el precedent més significatiu del valencianisme de diàleg. El 14 de novembre de 1918, el diari La Correspondencia de Valencia publicava en primera plana les huit bases de la Declaració amb un editorial titulat «Valencianismo». Cadascuna de les bases foren comentades per diferents membres de la Joventut Valencianista (JV) i de la Unió Valencianista Regional (UVR), les organitzacions autores del document.6 La UVR volia aglutinar un valencianisme polític d’ampli espectre al voltant d’un projecte regeneracionista de l’Estat espanyol. Compartia l’esperit de «l’Espanya gran» propugnada per Cambó, cridada a bastir lligams polítics federals ibèrics a partir del reconeixement dels fets diferencials dels diversos pobles peninsulars –un projecte obert, fins i tot, a la inclusió voluntària de Portugal. La Lliga Regionalista de Cambó s’havia fundat el 24 d’abril de 1901 com un partit monàrquic i de centredreta, que reclamava un estatut d’autonomia per a Catalunya. Com a solució de compromís acceptà la constitució de la Mancomunitat Catalana en 1914, entitat que agrupava les quatre diputacions catalanes i que fou presidida per Enric Prat de la Riba, membre de la Lliga, partit hegemònic al Principat. La UVR esdevé, per tant, una força política germana del partit català amb el qual compartix el deler per descentralitzar l’estat i procurar l’autogovern als diferents pobles hispànics. La germanor cultural –que, des de feia dècades, unia catalans i valencians– esdevenia també un factor de mútua simpatia, però que no es traslladava a cap mena de dependència o subordinació respecte de Catalunya.7 El naixement de la UVR no pot interpretar-se com una creació artificial, ex novo, de Cambó. La gent que integrava la UVR eren persones que havien estat vinculades al valencianisme polític des de feia temps: Joaquim Reig, Ignasi Villalonga, Vicent Tomàs i Martí… molts d’ells membres també de la Joventut Valencianista (de fet, es fa ben difícil destriar la militància d’una o altra organització). Els valencianistes s’adonaren que el catalanisme moderat de la Lliga és el que havia triomfat a Catalunya i volien imitar el model.8
En el text de la Declaració Valencianista es deixa sentir el context polític internacional, especialment la doctrina del president nord-americà Wilson sobre el principi de les nacionalitats.9 Al caliu d’eixe moment històric procliu a l’autogovern dels pobles, els valencianistes redacten la Declaració Valencianista. Però els autors volen deixar ben clar que la seua reivindicació no era el fruït d’una determinada conjuntura política. Per això, l’editorial que precedeix la publicació de la Declaració, afirma:
No es el ideal valencianista que en estas columnas defendemos casual incendio producido por una chispa desprendida de la espantosa hoguera de la guerra, ni brote surgido de la tierra al calor que le prestaron aires venidos de lejanos cuadrantes… Es árbol centenario que nunca dejó de vivir; ¡ni aún cuando las hachas de déspotas y usurpadores intentaron cortarlo a cercén y descastados valencianos gozábanse en la suicida tarea de arrancar los tiernos brotes antes de que nuevamente se elevasen lozanos sobre el suelo de la patria valenciana, esquilmada y envilecida!10
El comentari editorial vol subratllar que la reivindicació valencianista té una tradició al seu darrere i que els valencianistes són persones dignes de crèdit: «no son gente indocumentada, sino bien conocida por su nombre y por sus hechos, dignos del respeto y la estimación de las gentes honradas».
Si ens endinsem en el text de la Declaració advertirem un valencianisme reivindicatiu però pragmàtic. Les dos primeres bases revelen el plantejament al voltant del concepte de nació:
1a. El Poble valencià, integrat pels habitants de les tres províncies actuals, constituïx una forta personalitat social caracteritzada per la possessió d’una llengua pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat d’història i de condicions econòmiques.
2a. Esta personalitat, pel fet de la seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació valencianista.
La base primera fa referència a l’àmbit territorial i als elements distintius de la personalitat valenciana. Estem, per tant, en el terreny de la naturalesa, dels elements objectius. Sobre este substrat actua la voluntat dels valencians per a fer efectiu el «dret a constituir un Estat» (base 2). Eixe dret constituïx «la fonamental reivindicació valencianista». Veiem, per tant, que els dos títols acreditatius del dret a l’autogovern són la personalitat preexistent (base 1) i la voluntat dels valencians (base 2). El valencianisme aposta per una concepció mixta (objectiva-subjectiva) al voltant de la qüestió nacional que obri moltes possibilitats a l’hora d’esbossar un projecte nacionalitari per als valencians, tal com es veurà anys després en algunes de les reflexions de la Tercera via. La lectura atenta dels comentaris originals a la Declaració Valencianista revela un nacionalisme possibilista, que és conscient dels recels que pot suscitar la seua reivindicació en les «províncies germanes» de Castelló i Alacant, que distingix entre la comunitat de cultura amb Catalunya i Balears i la personalitat política diferenciada dels valencians, i que no ignora els lligams històrics i afectius entre les diferents nacionalitats i regions que integren l’Estat espanyol. És, per tant, un valencianisme allunyat de plantejaments maximalistes i amb una voluntat política d’articular un projecte assumible pels seus conciutadans. La Declaració vol integrar i compatibilitzar diversos espais de poder. Alguns d’estos àmbits són considerats com a entitats naturals que exterioritzen diferents graons
