era oferir un marc general d’eines per a la intensificació de la col·laboració publicoprivada entre els municipis i les entitats de l’economia social a través de l’anàlisi de la vinculació entre les competències materials i instrumentals dels municipis i els objectius de foment de l’economia social que estableix la LES, tot considerant la seua confluència en àmbits d’interès general municipal, per a la qual cosa explorem, en particular, possibles formes d’implicació de les empreses socials en la gestió de serveis públics locals.
Amb caràcter general, es poden identificar les següents fórmules possibles de foment i de col·laboració amb l‘economia social des de l’àmbit públic local:
• Reconeixement d’incentius fiscals i subvencions a entitats de l’economia social en consideració a les seues finalitats i activitats d’interès general.
• Promoció i participació dels municipis en cooperatives no lucratives d’iniciativa social o d’integració social.
• Gestió indirecta de serveis públics locals per mitjà de societats d’economia mixta de l’economia social, particularment sota la forma de societat cooperativa.
• Potenciació de les empreses i entitats de l’economia social amb la introducció en la contractació pública de les anomenades “clàusules socials”.
En les següents pàgines ens ocuparem amb un cert detall d’aquestes vies d’actuació amb excepció de l’última, en què se centra una altra de les col·laboracions incloses en aquesta publicació. Però, abans d’això, posarem de manifest, breument, quines són les limitacions genèriques que poden trobar els municipis que decidisquen mamprendre una política decidida de foment i de col·laboració amb l’economia social, sense perjudici de les que es deriven més concretament de la legislació vigent per a cadascuna.
Cal tenir en compte, en primer lloc, que la política d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera a ultrança a què hem assistit en els darrers anys ha afectat especialment les hisendes locals, a les quals s’ha imposat el dèficit zero de forma incondicional. Però, a més d’això, els objectius de consolidació fiscal s’han fet servir també per a justificar una reducció de les competències dels municipis materialitzada per la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, norma que ha estat corregida en algun dels seus excessos, no obstant això, per la sentència del Tribunal Constitucional 41/2016, de 3 de març de 2016 (vid. referent a això MONTESINOS OLTRA, 2016). En qualsevol cas, atesa la supeditació de l’exercici de les competències instrumentals de cada administració a les seues competències materials, açò representa un evident factor limitatiu de l’acció administrativa de les entitats locals envers l’economia social.
Cal tenir en compte, a més, que l’exercici de les competències municipals a fi d’articular polítiques de foment i col·laboració amb les empreses i entitats de l’economia social haurà de respectar les exigències derivades dels principis d’igualtat de tracte i lliure concurrència dels agents econòmics en el mercat. Les lleis es mostren singularment cauteloses en relació amb les polítiques públiques que poden comportar avantatges competitius per a determinats actors de mercat i, per tant, distorsions en la competència. Ara bé, tot i que les empreses i entitats de l’economia social són operadores de mercat, no pot ignorar-se que algunes manquen d’ànim de lucre i persegueixen finalitats d’interès general, i que, com després s’assenyalarà, tenen reconegut en alguns casos el caràcter d’entitats prestadores de serveis d’interès econòmic general (art. 5.4 LES), cosa que permet matisar el rigor d’aqueixos principis rectors del dret de la competència d’acord amb la legislació vigent.
Finalment, però no menys important, no es pot ignorar que les competències i limitacions legals no ho són tot, sinó que en molts casos serà la mateixa realitat de cada municipi i dels seus polítics i gestors la que demarcarà, en primer lloc, les possibilitats d’actuació envers l’economia social. És evident, en aqueix sentit, que la dimensió i l’entorn socioeconòmic de cada municipi, amb major o menor presència d’entitats de l’economia social, són factors condicionants de primer ordre. Polítiques que poden tenir sentit en municipis grans o mitjans amb un fort arrelament de l’economia social potser no seran viables en municipis més menuts sense capacitat per a plantejar polítiques que poden arribar a ser complexes en el disseny i execució o on aquestes no serien efectives per no existir un entorn propici per a la germinació d’iniciatives d’economia social. També és cert, no obstant això, que en aquests casos es pot començar per donar a conèixer l’economia social en primer lloc i, en qualsevol cas, per buscar una major escala d’acció amb fórmules de cooperació entre municipis o actuacions promogudes des d’entitats locals d’àmbit superior, com les mancomunitats.
4. És possible una política tributària orientada al foment de l’economia social des de l’àmbit municipal?
La potestat tributària dels municipis, inclosa la possibilitat d’adoptar mesures d’incentiu fiscal, és força limitada per raons que tenen a veure amb el fet que, a diferència de les comunitats autònomes, les entitats locals no tenen constitucionalment reconeguda ni autonomia financera ni potestat legislativa.
Tot i això, l’autonomia política que garanteix l’article 140 de la Constitució als municipis per a la gestió dels seus propis interessos implica que la Llei reguladora de les hisendes locals (Text refós aprovat pel Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març), els reconega, d’acord amb la doctrina del Tribunal Constitucional, un cert marge d’actuació per a arbitrar una política tributària pròpia, cosa que hauran de fer, si és el cas, mitjançant l’aprovació o modificació de les seues ordenances fiscals, que són normes de caràcter reglamentari que ha d’aprovar el ple municipal.
Partint d’aqueixes premisses, cal assenyalar, en primer lloc, que les entitats de l’economia social, com qualsevol altre obligat tributari que complisca els requisits legalment previstos, poden gaudir dels beneficis i incentius fiscals de caràcter objectiu directament reconeguts per la Llei reguladora de les hisendes locals, l’abast quantitatiu dels quals pot ser concretat en alguns casos per decisions del mateix municipi.
En segon lloc, la llei estatal també estableix diversos beneficis fiscals que els municipis han de reconèixer obligatòriament a algunes empreses i entitats de l’economia social en particular. Sense entrar en molts detalls, es pot assenyalar l’aplicació d’una bonificació en la quota d’un 95% per als béns rústics de les cooperatives agràries i d’explotació comunitària de la terra en l’impost sobre béns immobles (IBI) o per a les cooperatives en general i les societats agràries de transformació que no gaudisquen d’exempció en l’impost sobre activitats econòmiques (IAE), les exempcions previstes en aqueixos dos impostos i en l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU) a favor de les fundacions i associacions acollides al règim especial de les entitats sense finalitat lucrativa (Llei 49/2002) o algunes exempcions previstes als efectes de l’IAE i de l’IIVTNU en relació amb altres fundacions o associacions amb finalitats benèfiques o que siguen d’utilitat pública.
Però on es pot indagar sobre la possibilitat d’arbitrar una política tributària municipal pròpia i específicament dirigida a les empreses de l’economia social és en relació amb aquells beneficis o incentius genèricament previstos en la Llei reguladora de les hisendes locals per raons d’interès general i on cada municipi pot decidir si els reconeix o no i, en el primer cas, el seu import o, fins i tot, fixar alguns requisits dins dels marges legalment establerts.
S’ha d’assenyalar, en aqueix sentit, el fet que consideracions basades en la capacitat econòmica o en raons socials, benèfiques, culturals o d’interès públic poden justificar un tractament de favor de les entitats de l’economia social en
