als de Mallorca, els comparava amb el paral·lel oriental que porta el mateix nom de ğuz, i els considerava en el moment inicial de la seua constitució com a territoris tribals de pastura que més tard haurien esdevingut districtes fiscals, quan l’Estat emiral es va consolidar.72
Així, doncs, eren els ağzā‘, inicialment, cantons tribals independents els uns dels altres que més tard van ser reconvertits per l’Estat en districtes administratius i fiscals? Per ara no hi ha indicis en les fonts escrites que permeten afirmar una cosa així, o no s’han interpretat mai d’aquesta manera, així que només la comparació amb la situació magrebina contemporània fa pensar que existeix aquesta possibilitat. Cal considerar-ho, doncs, una simple hipòtesi de treball per al futur. Sabem que en el territori de l’actual País Valencià els ağzā‘ i els aqālīm existien en els primers segles del període andalusí, gràcies al geògraf al-‘Uḍrī. Però en el segle XIII, quan es va produir la conquesta cristiana, ja havien desaparegut per una reforma administrativa estatal –probablement en època almoràvit o almohade– que va crear els ‘amal/s com veurem després en un altre capítol. De la mateixa manera que a Granada els ağzā‘ es van convertir en ṭā‘a/s posteriorment.
Amb tot açò no vull dir, evidentment, i cal insistir de nou, que hi haja una relació directa entre la societat rural andalusina i la descripció de la societat rural del Magrib al segle XX que fan Montagne i altres autors. Primer perquè ha passat el suficient temps des de la desaparició de les comunitats andalusines perquè l’organització de les comunitats magrebines haja canviat, si és que en origen eren iguals o semblants com es pot pressuposar. Però també, i sobretot, perquè aquesta que hem vist és l’organització pròpia de les comunitats rurals de berbers sedentaris de les muntanyes de l’Atles, que no ha de ser necessàriament la mateixa organització que presenten diferents comunitats magrebines en altres zones. I menys encara en les ciutats, o en zones rurals controlades pel makhzān. De fet, si alguna cosa demostra la bibliografia antropològica realitzada al Magrib en els darrers cent anys és precisament la gran diversitat de costums, lleis i formes de relacionar-se amb els veïns que hi ha entre les comunitats rurals de tota la regió del Nord d’Àfrica, més enllà de les característiques comunes evidents que comparteixen totes i que compartirien també, probablement, les comunitats rurals andalusines medievals.
En qualsevol cas, aquesta organització del poblament rural descrita per Robert Montagne, i la ideologia que porta associada al voltant del parentesc agnàtic, que és més o menys pareguda a la que han descrit per a altres zones del Magrib autors com Jacques Berque, Ernest Gellner, David Hart i altres, és la típica de les societats tribals i, per tant, la típica de l’organització social que generalment es denomina «segmentària». Com hem vist en parlar de les propostes de Miquel Barceló sobre l’emigració de poblacions àrabs i berbers a al-Andalus, el principi de segmentació es basa en el fet que cada unitat de parentiu o «segment» (confederació, tribu, clan, llinatge, etc.), és susceptible d’escindir-se en unitats equivalents més limitades; un procés que, de vegades, també s’ha anomenat «fissió de segments» (fig. 1).
El primer a descriure-la per al Magrib fou el mateix Montagne, tot i que no va ser ell qui li va donar aquest nom, sinó Gellner, que com és ben sabut el va prendre d’Émile Durkheim i la seua teoria econòmica dels segments socials encaixats.73 Sens dubte, Gellner en va ser el major defensor, i potser qui més la va idealitzar, però Hart i altres autors també l’han estudiada, fins al punt que des dels anys seixanta del segle XX aquesta teoria ha dominat per complet els treballs d’antropologia berber magrebina. No obstant això, la teoria de la segmentació ha estat molt debatuda entre els antropòlegs i existeixen discrepàncies; especialment contra les tesis defensades per Gellner i altres autors anglosaxons, que són considerades positivistes i un model massa teòric.74 En conseqüència, els historiadors no la podem prendre com un fet comprovat i aplicar-la exactament igual per a intentar explicar així la societat andalusina medieval.
En qualsevol cas, també és cert que allò que han qüestionat els antropòlegs de la teoria segmentària no és l’existència de la segmentació en si, que en realitat no la nega quasi ningú si l’entenem només com un sistema de reproducció social. El que critiquen alguns autors són certs aspectes concrets que s’inclouen en la teoria general, que van ser defensats fonamentalment per Gellner, com ara l’existència d’un igualitarisme (que no tindria en compte l’existència de classes socials), o el fet de creure que tots els membres i «segments» d’una tribu són vertaderament descendents biològics d’un mateix individu o epònim. La qüestió del igualitarisme la veurem un poc més endavant, en parlar de l’estratificació econòmica, però ara el que cal deixar clar és que els defensors de la teoria de la segmentació parlen d’una igualtat política entre segments equivalents, no d’una suposada igualtat socioeconòmica entre ells que nega l’existència de classes socials; i és evident que no parlen d’igualtat entre individus. És a dir, que dos clans que pertanyen a una mateixa tribu serien políticament iguals entre ells a nivell dels seus drets adquirits, i dos llinatges d’un mateix clan també, però això no evita l’existència d’altres tipus de desigualtat, començant per les diferències demogràfiques de cada grup. De fet, quan els antropòlegs han estudiat a fons l’organització política de les societats tribals han vist que realment la igualtat entre segments és molt més teòrica que no pràctica, malgrat l’existència de mecanismes perquè la desigualtat mai no siga extrema i es mantinguen sempre els equilibris polítics entre els segments.
Pel que fa a la ficció de la descendència, aquesta és un fet comprovat. Pareix que quan es produeix una aliança (política i econòmica) entre grups, sense que hi haja cap parentiu prèviament (de vegades en règim de desigualtat, per exemple en una relació clientelar o walā‘), després de diverses generacions aquesta aliança inicial s’oblida, o s’amaga, i per a justificar-la segons la ideologia del parentiu es difon la idea d’una descendència comuna des d’un mateix individu amb una genealogia inventada.75 Per tant, la descendència sol ser fictícia a nivell tribal, i en alguns casos també ho pot ser a nivell clànic. A nivell de llinatge, en canvi, en què els individus més vells han conegut viu el patriarca o xeic fundador, i generalment encara ho està, la descendència biològica sempre és real. Però pel que ens interessa ací, és evident que l’existència de relacions de parentiu fictícies en els nivells més alts de l’estructura tribal, que és ben certa, no fa desaparèixer en absolut la certesa de la creació de llinatges per «segmentació» o «fissió» de famílies al nivell més baix de l’estructura social, cosa que mai no ha negat cap antropòleg.
En qualsevol cas, del que no pot haver-hi massa dubte és del fet que els topònims en beni- o bani- andalusins són l’equivalent als aït i als banū magrebins i, per tant, reben el nom del grup gentilici que fou fundador de l’assentament, independentment que el nom fos el d’un llinatge, un clan, o qualsevol altra fracció gentilícia. De fet, com és ben sabut, i ja ho va explicar el mateix Guichard, el primer a adonar-se’n fou l’etnòleg Julio Caro Baroja, tot i que intentés adaptar la seua observació a les teories de l’arabista Miguel Asín Palacios, qui llavors havia explicat els beni- com a «latifundis» resultants de les donacions en règim d’iqṭā‘ que haurien rebut els àrabs conqueridors com a botí en el segle VIII.76 En el mateix sentit, Eduardo Manzano ha reprès bàsicament aquesta idea més recentment, si bé l’ha presenta com una proposta nova i, després de negar la proposta clànica de Guichard, defensa que els topònims en beni- andalusins assenyalen realment «propietats» relacionades amb «llinatges aristocràtics».77
