no és una norma infrangible. En el cas dels llinatges sedentaris, gestionen habitualment de forma conjunta la terra de cultiu (encara que legalment la possessió de la terra és individual, com veurem), comparteixen el torn de reg quan hi ha una organització gentilícia en l’ús dels sistemes hidràulics i, a més a més, solen posseir entre tots plegats el ramat, encara que siga un dels fills qui se n’ocupe per tots i el pare qui en dispose habitualment.87
Però, ¿de veritat famílies extenses, que acollien al seu si diversos matrimonis o famílies conjugals, compartien la mateixa casa en al-Andalus? Aquesta és una pregunta que per ara no té una resposta clara, tot i que conèixer-la ajudaria a saber si el paper de les famílies extenses era tan important com ho sembla en aquesta societat. Fins fa poc no coneixíem encara satisfactòriament l’estructura de la casa rural andalusina, si bé se’n sabien alguns dels seus trets bàsics, ja que en les darreres tres dècades s’han realitzat excavacions arqueològiques d’alqueries, o cases aïllades de forma ocasional, i fins i tot es van organitzar dos col·loquis sobre el tema.88 Amb tot, el ben cert és que pocs autors s’han aventurat a tractar la qüestió del nombre d’ocupants de cada habitatge, i no han anat molt més enllà de l’organització estructural de la casa, l’estudi dels materials de construcció i dels aixovars ceràmics. L’excepció en seria el Castillejo de Los Guájares, a Granada, on els arqueòlegs plantejaren la possibilitat que les cases potser estaven ocupades per famílies extenses.89 O les propostes de Josep Torró a partir de l’anàlisi dels despoblats moriscos, amb unes conclusions semblants, allargant així l’existència de la família extensa entre el musulmans més enllà del període andalusí estricte.90
Comptat i debatut, el que ens diuen els estudis sobre habitatges andalusins és que, al contrari que la casa urbana de pati central envoltat d’estances, no és habitual que en la casa rural hi haja també construccions pels quatre costats. I l’espai descobert, a banda de ser un pati, actua també com a corral amb accés directe al carrer per al bestiar. En les cases urbanes sol haver-hi una cuina separada de la resta, mentre que en la casa rural és més habitual que no hi haja tanta separació per l’ús entre estances, les quals solen ser allargades, amb la llar, que servia tant per a cuinar com per a escalfar-se, directament a terra, i on també es menja i es dorm, ja que és una sala d’estar i fins i tot un espai de treball.91 De fet, quan es localitzen restes de llars domèstiques en totes les estances de la casa (deixant de banda magatzems o corrals), i l’aixovar ceràmic trobat en cadascuna d’elles és molt similar, com passa de vegades, es pot deduir que totes les estances tenien el mateix ús múltiple. ¿Vol dir això que cadascuna de les estances independents i amb llar pròpia, que generalment no es comuniquen entre elles excepte a través del pati o corral, corresponen a una família conjugal formada per l’home, la dona i els fills no casats, i per tant el conjunt de la casa pertany a una família extensa?
A una conclusió semblant ha arribat recentment Sonia Gutiérrez, qui ha fet una nova lectura arqueològica de l’habitatge andalusí en un context social, ajudant-se també de paral·lels antropològics nord-africans. Així, després de rebutjar l’atribució que s’ha fet tradicionalment de les cases unicel·lulars a grups ètnics berbers i de les cases pluricel·lulars (amb més d’una estança) a grups ètnics àrabs o islàmics, aquesta autora ha plantejat una evolució diacrònica de l’estructura de la casa andalusina. Segons argumenta, la típica casa islàmica amb pati central no respondria a una tradició mediterrània heretada d’època antiga, com s’ha afirmat tradicionalment, sinó que seria l’estadi final d’una evolució que parteix de la casa unicel·lular allargada, i que passa per una especialització en l’ús de les estances que es van construint després al voltant d’un espai obert, que anomena «protopati». Més enllà de l’evolució diacrònica de la casa, doncs, que és una proposta interesant però que podria ser més o menys discutible amb noves dades, allò més important per al tema que ens ocupa ara és que per a Gutiérrez aquest patró d’assentament suggereix també
una relativa segmentación social, al reconocerse más de un hogar dentro de cada unidad doméstica, con todas las implicaciones sociales que tal hecho puede tener respecto al reconocimiento de células conyugales dentro de un grupo familiar extenso, que cohabita en la misma unidad doméstica en razón de su parentesco.92
És cert que ha estat força habitual recórrer a paral·lels antropològics per a fer comparacions amb estructures domèstiques similars del Magrib, i veure així quin tipus de famílies ocupen aquest tipus d’habitatge multicel·lular. En realitat, existeix una certa diversitat geogràfica en la tipologia de les cases rurals magrebines, però tot i això comparteixen amb les andalusines l’estructura bàsica i la funcionalitat.93 A la Cabília, per exemple, al nord d’Algèria, les famílies extenses (‘āyla en àrab modern) viuen juntes en cases amb una estructura similar a la descrita en el cas andalusí, en què cada família conjugal (beyt) s’allotja en una de les estances que estan situades al voltant del pati comú, a les quals només es pot accedir a través d’aquest. El pati, de fet, és l’espai de sociabilitat en què la major part dels membres de la casa passen el temps quan fa bon oratge, especialment les dones. I és al pati on estan situats, també, els estables, que són comuns per a tota la família, com ho són els animals que acullen, malgrat que és el pare qui pot disposar-ne.94 Tot açò no vol dir, per descomptat, que totes les cases andalusines acollien famílies extenses –com tampoc no ho fan les magrebines–, i és especialment en les ciutats on sembla que aquesta possibilitat disminueix. Tot depèn, de fet, de l’estat evolutiu de cada família. Però tot indica que en molts casos podria haver estat així, i cal tenir en compte molt especialment les petites alqueries, o barris d’alqueria, que presenten un nombre molt limitat de cases i de les quals a penes se n’ha excavat cap.
Degueren ser aquests llinatges o famílies extenses, probablement, les que van fer aparèixer molts dels topònims en beni- que no estan identificats com una fracció tribal, i també els que deriven de noms comuns com Banī Muḥammad o Banī Ibrāhīm, etc., ja que aquests serien el resultat de l’emigració a curt radi d’un llinatge que abandonava l’assentament inicial i s’instal·lava en un nou assentament, fundant així una nova alqueria o barri d’alqueria. Així doncs, no van ser sols els noms tribals i clànics els que van crear topònims, com s’ha afirmat, ja que les xarxes de poblament no són estructures fixes i tancades: evolucionen. De fet, contínuament es creen nous llinatges, que no són més que el resultat de la segregació i emigració d’un individu o família conjugal que abandona el nucli familiar original per a instal·lar-se en un altre lloc. Aquesta nova família, si no passa res extraordinari, haurà esdevingut un llinatge o família extensa en dues o tres generacions. És el que insinuen les fonts àrabs quan diuen que l’avi o un altre avantpassat de tal o tal personatge fou el primer que es va instal·lar en un lloc. I, de la mateixa manera, tot i que devia ser força més estrany, també es podien donar casos d’extincions de llinatges, que explicarien els assentaments que van desaparèixer molt abans de la conquesta cristiana i ara es poden detectar arqueològicament. Fins i tot de reocupació dels assentaments abandonats per altres grups o llinatges.
En qualsevol cas, ja hem vist que no tots els llinatges d’una sola alqueria han de presentar lligams biològics necessàriament, i que és força habitual que es barregen amb llinatges d’altres clans i tribus per a formar assentaments més grans encara, tot i que intenten agrupar-se familiarment dins de l’espai d’habitatge. Això no impedeix, però, que l’organització i el funcionament intern de l’aljama presente igualment una estructura de caire tribal, tot i no ser-ho sempre realment, com veurem a continuació. Perquè les societats són sempre mes complexes del que es pretén amb classificacions i models generals antropològics.
4.2 L’organització política de les aljames i la coordinació dels processos de treball
