història, com ho demostren les descripcions clàssiques de l’epilèpsia o «malaltia sagrada». Així, trobem una rica terminologia per descriure paràlisis, tremolors, pèrdues de consciència i altres alteracions. Al segle XVI, l’interés continuarà amb el suport d’una base anatòmica ferma. El 1549, l’holandés Jason Pratensis va publicar De cerebri morbis, considerat el primer llibre que tractava per separat aquestes malalties (Pestronk, 1988).
Encara que de vegades resulta difícil, hem diferenciat les malalties neurològiques de les psíquiques. Els documents MB aporten 44 citacions classificables a l’àmbit de les primeres. Hi ha un subgrup de mals de tipus motor, temblores, perlesía, tullimiento, amb 9 referències, i un altre, majoritari, amb 35, que fa menció a les anomalies atribuïdes al cap, cabeza enferma, mala, enflaquezida, indisposición, dolor, molestia, mal, vagido de cabeza i també als vertígens o alteracions de consciència, vértigos, desmayo-s, desvanecimiento, paragismo.
El següent text, és un bon exemple de perlesía:
Ofrésceseme advertir a V. P. que si conviene mi mudança, que no sea a tierras frias, porque me hazen notable daño a la salud, que ha años que me apuntan ramos de perlesía, y en predominando tantico frío en mí, se me envara un lado desde el celebro y media garganta hasta la pierna; y así se me ofresce que pues dondequiera hay almas, que si no es en Alcalá o aquí (que por el fruto de los estudiantes es bien posponer mi salud), que fuese en Valencia o Lisboa, que son tierras calientes, que son apacibles para mí, y hay también estudiantes.92
El P. Juan Ramírez descrivia un quadre focal, hui compatible amb hemiplegia o hemiparèsia, que empitjorava amb el fred, per la qual cosa demanava un trasllat a terres més calentes. També Francesc de Borja descriu un «ramo de perlesía» en un dit, en el context d’unes afeccions més globals.93
El P. Araoz, per la seua banda, es queixava del cap: «Por estar un poco mal de cabeça, del sol que me ha dado, scribo de mano agena...».94 La datació de la carta, a 1 de setembre, explica que el provincial jesuïta atribuïra les molèsties a una excesiva exposició solar, que probablement havia suportat aquells dies de finals d’estiu. A Francesc de Borja també el destorbaven en la seua tasca epistolar uns suposats símptomes del cap: «De mi mano fuera ésta si no me fatigasen unos vagidos de cabeza. Cuando ella me diere licencia satisfaré a mi buen viejo [Bustamante]».95 El vahído o vagido equivaldria a mareig o rodament de cap i, fins i tot, a allò que hui entenem per lipotímia.96 No sabem les indisposicions que van causar a Borja els desmais, atés que sols hi refereix un catarro que havia patit feia 15 dies. L’anterior general Laínez havia faltat feia un mes i potser aquesta circumstància també hi jugava, ateses les responsabilitats de Borja en aquell moment. Ell mateix va notificar la mort de Laínez a diversos personatges. En una de les cartes, descriu els moments finals del segon general: «y de allí a un rato despertó ya con un paragismo que le quitó la habla y la mayor parte del sentido, en lo qual duró 43 horas para salir más purificado deste destierro y cárcel miserable».97 El paragismo o paroxismo, amb pèrdua de la parla i de la major part de la consciència, és compatible amb l’afectació neurològica greu de la qual Laínez ja no es va recuperar.
Hi ha també un quadre de difícil interpretació, presentat pel pare de Francesc de Borja: «Los brazos tengo harto embarazados de lo del celebro...»,98 contava Joan de Borja al seu cunyat el vescomte d’Évol, pel mes de març de 1542. És clar que el duc experimenta torpor en els membres superiors que atribueix al cervell, reflectint probablement l’opinió dels metges. Sense aventurar hipòtesis diagnòstiques arriscades, el quadre suggereix també origen neurològic. Mesos després, Joan de Borja faltava: «Después que V. M.t se partió de Valencia y se volvió el duque mi padre a su casa, le vinieron unas calenturas, de las cuales y de unos desmayos y vómitos muy grandes que le sobrevinieron, fué nuestro Señor servido de llevarle a su gloria a los IX del presente...».99 Francesc de Borja ho conta a Carles V, però les manifestacions descrites no orienten massa sobre la causa de la mort.
6.9 Les malalties mentals
Al marge dels vestigis més antics, a l’antiguitat grega estan presents les malalties psíquiques. Pels temps hipocràtics, es troben descripcions que concorden amb la mania, la paranoia, el deliri, les fòbies o la histèria. Galè localitzava la raó al cervell i assenyalava que les causes de la follia poden estar en el cos o en la ment. A l’edat mitjana, probablement heretats de la cultura musulmana, apareixen a Europa els primers hospitals que acullen els pacients amb trastorns mentals. Un dels primers centres específics fou l’Hospital dels Innocents, fundat a València pel pare Jofré el 1409 (Jetter, 1972).100 Tanmateix, caldrà esperar al segle XIX per a que la psiquiatria aparega en el món de les especialitats mèdiques. Al segle XVI hi ha una tensió entre la influència del pensament religiós, que tendeix a veure càstigs divins o bruixeria en els folls, i l’atribució de les malalties mentals a causes naturals (Ackerknecht, 1993). En aquest segon grup quedaria alineat el pensament de Lluís Vives, considerat com un dels precursors de la psicologia. Era una visió més laica, a la qual va contribuir també Erasme de Rotterdam.
En la nostra recerca hem trobat 50 referències a símptomes o malalties de tipus psíquic que suposen el 6,6% de les afeccions específiques. S’han recollit 31 manifestacions compatibles amb ansietat/depressió: pena, melancolías y tristezas, afligida, mucha pesadumbre, imaginaciones tristes i expressions semblants. Es van reconéixer trastorns del son en 6 ocasions: no poder dormir, vigilias, esto del sueño, etc. La follia aparegué clarament en 13 paràgrafs, de l’estil de: salió de su seso, ilusiones, loco, mancamiento di cervello, flaqueza de juicio. Vejam uns pocs exemples més detalladament.
Els símptomes depressius recollits formen un bloc important. Així, Francesca de Castre-Pinós va presentar un llarg episodi de febres que s’acompanyava de tristors, malenconies i alteracions del son. El duc de Gandia, que ho atribuïa a un embaràs, escrigué el 5 de novembre d’aquell any 1542:
Lo que en ésta puedo dezir es que la calentura es tanto menos de lo que solía, que si ella sola fuese el mal no se havría de tener en nada, aunque siempre se enciende a la terciana, pero con esto hale crescido tan grandes accidentes del humor melancólico con tanto enflaquecimiento de cabeza que ninguna hora del día, sino el rato que duerme, que bendito Dios es más de lo que solía, puede reposar, porque aunque no fuese quien es, ver sus vascas, sus lloros y otras cosas semejantes con mayor dolencia para quien lo vee [...] está tan apoderado de su cabeza y sujeto este mal que me tiene con más pena y cuydado de lo que podría decir.101
Dos mesos abans, Joan de Borja ja havia comentat que l’esposa presentava «continuo hastio y vigilias, porque es verdad que en seis o siete noches ni en los días no ha dormido tres horas».102 Les possibles complicacions del quadre el preocupaven: «Verdad es que queda tanta parte del humor melancólico que me tiene continuo con mucho recelo que sea parte para tornar a corromper los otros humores». A banda de conéixer la teoria humoral del galenisme vigent, el duc de Gandia tenia una fina sensibilitat per captar la psicopatologia i la seua influència en la salut global de les persones, com ho demostra el següent text dirigit al seu cunyat:
Yo no tengo que dezir para suplicar a vuestra señoría que estime su salud menospreciando lo otro, pues son tan diferentes de valor que lo uno vale por razón y lo otro por opinión y and[ando] al cabo; sin la salud no vale nada. No me satisfago, ni me vasta que vuestra señoría diga que no lee cartas ni ve negocios, porque no está tanto el daño en esto como en lo que dije, que es necesario aconhortarse viéndolos o no viéndolos.103
El vescomte arrossegava una malaltia que apareix als documents des de principis de 1542. La carta intentava donar ànims al malalt i constitueix un exemple de psicoteràpia. El duc indueix
