carta següent corrobora que la duquessa estava embarassada, i atribueix a una epistaxi la minva en les cabòries de la seua esposa: «y con havelle acudido sangre por las narices, la cabeza está más en sí de lo que estaba y como todo ha de terminar con el parto, si Dios quisiere».154 El dia de Nadal, el duc confirma que la salut de l’esposa seguia recuperant-se.155 El 9 de gener següent, Joan de Borja mor. No hi ha constància del naixement de cap fill de la duquessa en les dates previstes per al part, atés que el darrer va ser Tomàs, nat en 1541. Tampoc tenim notícies d’un fill mort al nàixer, però no sempre hi ha dades documentals en aquests casos. Fora un embaràs real o infeccions febrils, o les dues coses alhora, el ben cert és que la condició física de la duquessa va ser suficientment ferma per a superar la pròpia malaltia i el trasbals de la mort del marit, al qual va sobreviure 33 anys (Devesa, 2011).
Un cas més clar va ser el d’Elionor de Castro, esposa de Francesc de Borja: «Y crea V. S. que para estorvar mi yda, ni hará el caso estar la marquesa mal parida de un hijo y en la cama...».156 Considerant que el darrer fill conegut fou Alfons [Alonso], nat el 1539, cal pensar que el mal part d’Elionor de Castro correspondria a un avortament o fetus mort, encara que no tinguem constància escrita d’aquest fet.157
6.14 Altres malalties de les dones
Hem trobat una referència a patologia mamària, contada per Joana, filla de Francesc de Borja:
A onze deste, a las onze de la noche, fue Dios servido de alunbrar a la marquesa y darle una hija, con que estamos muy contentos, aunque no han faltado travajos con haverle acudido a la marquesa grandes calenturas y a avrírsele un pecho; y así queda harto fatigada, aunque lo pasa con gran paciencia. La niña está vuena. Llámase Tomasa, por una devoción que la marquesa tiene con este glorioso santo.158
La mare de la criatura era Elvira Enríquez de Almansa i Borja, la qual, segons el text, va tenir una ferida, clavill o quebrassa del mugró, cosa prou freqüent en els primers moments de la lactància. Aquesta seria la patologia més compatible amb l’expressió «avrírsele un pecho», sense descartar del tot una altra possibilitat, com una mastitis oberta. Tanmateix, en el darrer cas es possible que hom haguera parlat d’un apostema.
Per una altra banda, cal citar una expressió de patologia probablement ginecològica. Ho relata Joan de Borja en una carta al seu cunyat. El duc s’excusava de no haver atés un negoci d’estratègies matrimonials per la malaltia d’una dona pròxima: «También ha acaescido en estos días que doña Beatriz Maza ha adolecido y ha llegado a punto de morir de la flujada y aún no está sin mucho peligro según dicen en esta hora...».159 El flux o flujada podria ser hemorràgic o pertànyer a qualsevol evacuació de superfluïtats, inclosa també la menstruació (DETEMA). Entre distintes eventualitats, en aquest cas és lògic pensar en una hemorràgia vaginal, fora menstrual o no.
7. LA VIOLÈNCIA CONTRA LA SALUT
Malgrat l’obvietat, cal recordar que la violència genera malaltia i mort. Les guerres, la delinqüència i les agressions individuals són una constant històrica i continuen essent una xacra difícil d’erradicar. El segle XVI no n’estava exempt.
Les disputes territorials, dinàstiques i de religió enfrontaven el món cristià fent d’Europa un escenari de batalles acarnissades. L’amenaça turca i barbaresca era quotidiana al Mediterrani i la força militar otomana es feia present de tant en tant. Els exèrcits creixien i les armes de foc augmentaven els morts i ferits, amb lesions més destructives. Fora dels grans enfrontaments, l’àmbit hispànic gaudia d’una pau aparent, sota la qual emergia ara i adés una violència de baixa intensitat. Les revolucions dels agermanats i comuners, les habituals bandositats feudals, el bandolerisme a Catalunya o les revoltes morisques d’Andalusia i del Regne de València, alteraven sovint la normalitat, deteriorant la salut individual i col·lectiva. La repressió violenta d’un poder reial, cada volta més fort, i d’una autoritat religiosa, cada cop més intransigent, completaven el quadre.160
Tot aquest ambient, encara que de forma irregular i no proporcional als fets, té el seu reflex als documents MB. Hem comptabilitzat un total de 203 comentaris sobre accions violentes, la qual cosa suposa al voltant de la quarta part (26,67%) de totes les al·lusions a malalties o alteracions específiques de la salut. Vora la meitat (103) eren casos de delinqüents presos per la justícia, captius de corsaris i altres privacions de llibertat. En 62 ocasions es tractava de notícies sobre individus pendents de càstig, sentència o interrogatori. En 29 casos hi ha un relat concret de ferides o maltractament físic, i en 9, diferents càstigs, no mortals, per part de la Inquisició (sambenito, presó, desterrament, etc.). Cal remarcar també que, de les 317 referències a la mort de persones, 71 (22,39%) eren per causa violenta –per delinqüència o repressió institucional, civil o religiosa.
7.1 El Mediterrani, un mar perillós
El Mediterrani tenia una tradició corsària que venia de lluny. Als segles XIV i XV, els vaixells de la federació catalano-aragonesa exercien la pirateria de forma hegemònica. Catalans, valencians i mallorquins assaltaven les costes de Barbaria i del regne de Granada, abordant embarcacions de qualsevol territori rival, sense distinció de credo (Unali, 2007). Al Cinc-cents, el Mare Nostrum era un món complex, on els captius i el seu rescat formaven part d’un comerç actiu entre les dues voreres, un espai de fronteres mal definides i grans connectivitats entre els diferents països riberencs. Mercaders, ambaixadors, expulsats, renegats, marins, captius, traductors i frares trinitaris o mercedaris circulaven d’una vora a l’altra. S’estima en quasi un milió, els cristians captius dels segles XVI, XVII i XVIII. En època moderna, sols a Itàlia, hi hagué entre 90.000 i 120.000 musulmans confinats. L’enfrontament entre els dos imperis, cristià i otomà, complicava una situació, agreujada més encara amb l’eventual aliança de la monarquia francesa amb els turcs. Es donava una contradicció important: els poderosos estols imperials no servien per protegir la costa de les incursions a petita escala. El duc d’Alba va reconéixer que sols les galeres genoveses podien evitar la completa desprotecció de les costes del Principat (Hernández, 2012).161 Al llarg de la centúria, les accions barbaresques i l’amenaça turca sobre les riberes cristianes van ser un malson constant que de tant en tant es feia real. Joan de Borja clamava contínuament per tal que la corona s’ocupara del perill pirata, ateses les contínues incursions per la costa que ocasionaven danys a persones i hisendes, presa de cristians i fugida de moriscos. Els captius cristians, sobretot si eren «valuosos», suposaven un negoci sucós per als corsaris. A Menorca, el 1540, els fets van ser greus. Així, el Consell Reial d’Aragó informava Borja, en aquell moment lloctinent de Catalunya:
entre los otros daños que ha recibido la dicha villa [Mahó] después que Barbarroja la destruyó ha sido no pequeño el de las viñas por no conrearse, las cuales están muy perdidas y maltratadas a causa de los más de sus dueños son muertos o cautivos de Barbarroja, por lo qual tiene la dicha villa mucha necesidad [...]. Suplicamos humildemente que tuviésemos por bien de preveer que los dichos trigos no se saquen fuera...162
És evident que la ràtzia de Barba-rossa havia causat carestia i pobresa a Mahó. En conseqüència, els menorquins s’oposaven a traure el blat per abastir les naus de l’estol reial. Deu anys després, trobem més notícies dels corsaris a la costa valenciana. Ens ho conta Francesc de Borja: «y también por andar Gargut arrayz por estos mares, tan vezino a Gandia, que, ha media jornada, ha tomado una villa de 400 casas, que se dize Cullera, aunque, bendito N. S., no han llegado las personas que tomó a doze...».163 Pot ser que Borja no tinguera encara prou informació o que intentara minimitzar la importància dels fets però l’assalt i saqueig de Cullera pels corsaris de Dragut era un perill massa pròxim per no tenir-lo en compte.164 Borja es troba exercint de duc i li preocupa la defensa del seu territori. Així ho demostren les seues decisions. Una de les primeres mesures preses, quan va arribar a Gandia, va ser la construcció de la muralla.165 Per altra banda, hi havia
