podia reclamar. És el cas de l’ajuntament d’Olot que rebia contestació del lloctinent a una carta prèvia:
Lo marqués de Lombay, loctinent general.
Faels de la real magestad: estos días respongueren a vostra carta, quens había dada lo present portador: ha no será pera mes de diros encarregarvos que façáu y donéus orde que los presos de la companya de Pere de Déu vingan a bon recapte ab lo algutzirs que havem tramés, y asy mateix que fagáu aparebits pera la persecutió del mals hómens qui trastejan per aquí, que no será menys que juxta las prevensions que havem fetas nos fassa algú bon eyfere; y pus asó és en benefici y quietut vostra, feu com de vosaltres se confía. Dad en Barcelona lo primer de maig del any 1542.
Lo Marqués209
Borja no sols notifica que es farà càrrec dels presoners de la colla de Pere de Déu, sinó que aprofita l’ocasió per instar la corporació a seguir la lluita contra la delinqüència. Castigar els malfactors era protegir el benestar del municipi.
Els exemples aportats corroboren el greu problema de salut que suposava el bandolerisme a l’època del virregnat borgià. L’aproximació quantitativa de Catherine Marcelle (1980) confirma que el fenomen tingué un abast rural i urbà. L’autora, amb dades procedents dels arxius de la Real Chancilleria, fa un recompte de 576 delinqüents, fitxats en el període 1539-1543, i de 124 víctimes, mortes o violentades. La tipologia del crim ve representada majoritàriament per homicidis, baralles, violències i ferides, sedició, formació de tropes armades, setges, robatoris, saqueig o incendis. Atenent a la classificació dels malfactors segons la procedència social, es troba una gran proporció de clergues (43%), que justifica la gran preocupació de la corona i els seus servidors per la immunitat que protegia aquesta fracció del bandolerisme. En canvi, si sumem els membres de la noblesa i ciudatans notables, sols arriben a un 11%. L’existència d’un 13’5% de delinqüents procedents del sector tèxtil, així com percentatges menors d’ocupacions relacionades amb el cuir, roba, metall i comerç, anirien a favor de l’àmbit urbà esmentat. Respecte a les víctimes, hi ha percentatges més equilibrats, repartits entre artesans (26%), personal administratiu (15%), burgesos (13%), clergues (8,5%), criats (8,5%), viatgers o mercaders (6,5%) i pagesos o pescadors (4%). Crida l’atenció una franja important de dones (14%), víctimes de delictes per assumptes de costumbres, però també per la seua participació en bàndols, donant suport a familiars propers. En qualsevol cas, les xifres ens permeten valorar la magnitud del problema. Borja, seguint les ordres de Carles V, mantingué una cacera despietada dels bandolers, però també una hàbil diplomàcia quan calia desactivar conflictes.
El virrei també hagué d’enfrontar-se a una forta revolta en els territoris fronterers del Rosselló. La ciutat de Perpinyà, amb 8.700 habitants, era la més poblada de Catalunya, després de Barcelona.210 Massa important i estratègica per consentir-hi avalots. Borja hagué de viatjar-hi per intentar resoldre la crisi.
Al fin yo he trabajado tanto y he usado de tales medios, como lo tengo escrito, que con los mesmos delinquentes he prendido a los otros. Y cierto no se pudiere hallar mejor remedio; y assí havrá tres o quatro días que ahorqué uno de los principales vellacos desta rebuelta, porque fué casi el primero de los que mataron al soldado Hontiveros, y el día que se effectuó la sentencia, según me han dicho, lloraban las mugeres, y los hombres maldezían a don Francès. Hanlo sentido mucho, por pareçerles que les tocavan en lo bivo. De los presos que tenía, a otro le valió la corona, y otro tengo para tormentar; y a otros que no se les han podido provar culpas, soltamos con fianças.211
El tal «don Francès» no era Borja, sinó Francesc de Beaumont que va ser capità general del Rosselló i la Cerdanya, de 1529 a 1540. Directament nomenat per l’emperador, sembla que fou una persona controvertida. La situació de les tropes imperials al Rosselló el 1539 era bastant lamentable, als soldats se’ls devia moltes pagues i, per poder menjar, en alguns casos es feien assassins a sou.212 Tot això, en un ambient d’animadversió entre militars castellans i població civil. En juny d’aquell any, els perpinyanencs, al crit de «morin castellans», van engegar la persecució de soldats. La resposta fou el posterior bombardeig de Perpinyà per l’artilleria de la ciutadella que, al seu torn, comportà el setge de la fortalesa per la població. Al març de 1540, Beaumont va tornar a bombardejar Perpinyà. El capità general era tan odiat pels rossellonesos que, per tornar cap a la seua Navarra natal, va necessitar l’escorta d’una tropa d’arcabussers. Calia protegir-lo dels afanys de revenja.213 Finalment, Carles V optà per afluixar la repressió: «por lo que he holgado mucho que S. M.t se haya resumido en lo del perdón; porque, assí me perdone Dios, que aunque soy el que más gana he tenido que castigarlos, soy agora el que más desseo vellos en gracia de S. M.t y no por ellos sino por lo que cumple a su real servicio».214 A l’altre costat de la frontera estava França que, aleshores, era un perill important. El lloctinent, com és lògic, havia d’obeir fidelment.215
7.4 La intolerància religiosa i les seues víctimes
La intolerància religiosa al segle XVI, com en qualsevol època, podia causar violència i amenaçar la salut i la vida de les persones. L’aparell inquisitorial era un instrument més de la guerra de religions. A Espanya fou aprofitat per la monarquia i va adquirir independència de l’autoritat papal. Si a l’etapa dels Reis Catòlics, l’objectiu principal eren els conversos, posteriorment fou utilitzada contra els protestants. La tortura, en principi poc utilitzada, fou cada vegada més freqüent, especialment a partir de 1530, contra heretges i conversos judaïtzants. Els acusats per la Inquisició podien ser alliberats sense càstig, o exposats a l’escarni públic i suportar distintes penes que, en ocasions, incloïen la mort a la foguera.216 Als escrits dels MB, apareixen diverses notícies relacionades amb la Inquisició. El 21 de maig de 1559 es va celebrar a Valladolid un gran «Auto de Fe» al qual Borja va assistir. Un memorial informa detalladament del procés i resultat final:
Producti sunt autem 30 rei, omnis conditionis homines, inter quos multi etiam nobilissimi viri et feminae. Ex 30 autem 14 combusti sunt, et omnes (praeter unum, qui vivus exustus est) errores suos agnoscentes et misericordiam implorantes; reliqui vero «sexdecim» qui levius deliquisse videbantur, gravissimis «etiam» penis sunt afecti.217
A continuació, el document conta la demolició de la casa del doctor Agustín Cazalla.218 No sols va ser important el nombre de condemnats i executats a la foguera, 30 i 14 respectivament, sinó la rellevància dels personatges. Així, Pero Sarmiento, comanador d’Alcántara, fou sentenciat a presó i sambenito perpetus, amb privació d’hàbit i honors. Mencía de Figueroa, la seua dona, presó i sambenito a perpetuïtat. Luis de Rojas, marqués de Poza, desterrament de la cort i privació d’honors. Juan de Ulloa Pereyra, comanador de San Joan, presó i sambenito perpetus, amb privació d’hàbits i honors. Un dels condemnats a la foguera fou cremat viu, per no voler renunciar a les seues creences. Es tractava del llicenciat Herrezuelo que, malgrat les recomanacions del mateix Agustín Cazalla, no va acceptar retractar-se. Borja hi estava present i li ho conta a Laínez.219 Tenia la delicada i penosa missió de comunicar la sentència que li tocava a la jove Ana Enríquez, filla dels marquesos d’Alcañices i cunyada de la seua filla Joana. La va conhortar en aquella difícil situació: «illam consolatus sum, “ita” ut, quamquam mortem secretam publicae ignominiae praeferret...». Ana, malgrat que hauria «preferit una mort secreta a la ignomínia pública», va eixir ben lliurada. Fou condemnada a pujar al cadafal, portant sambenito i ciri, després de dejunar tres dies. Tornada a la presó, va ser alliberada, després de mostrar signes clars de penediment (Dalmases, 2002: 139). Sorprén la duresa de les penes aplicades, fins i tot a persones que anteriorment havien estat molt vinculades a la cort de Carles V, com el doctor Cazalla, predicador famós per la seua eloqüència. Ni tan sols el seu penediment el va salvar. Ell, com altres, fou mort i cremat a la foguera. L’actitud del vell emperador, que exigia «mucho rigor y recio castigo», va ser determinant.220
