misericòrdia. Si se’ls perdonava, deia, tindrien capacitat «de hacer el mesmo daño viendose en libertad, y aún más siendo personas enseñadas, exasperados de la afrenta que han recibido por ello...» (Menendez Pelayo, 1998, I: 930-968).221
Si ens atenem als textos, Borja no sembla massa contrariat per la repressió de la heretgia. Un any abans, ja es feia ressò de la persecució de luterans per la Inquisició i remarcava el «bon concepte» que es tenia de la Companyia, la qual cosa fa pensar que podia haver un «mal concepte» i que les relacions amb els inquisidors possiblement no eren massa fines.222 Malgrat el tràngol d’Ana Enríquez, Francesc valorava positivament les condemnes de Valladolid:
Las nuevas del auto, que se selebró el día de la sanctíssima Trinidad por la santa inquisición, buelbo ahora a embiar a V. P., que fué cosa de harto sentimiento y de harto contentamiento. Creo se hará muy presto otro, tan señalado como el passado, y aun dizen que mayor, por haver más gente.223
Era això el que realment pensava? Potser sí. Hi ha, però, un cert marge de dubte. En la seua condició de comissari per a Espanya i Portugal, difícilment podia dir alguna altra cosa. La Companyia havia «col·laborat» amb la Inquisició. No tenia més remei, atesa l’animadversió contra els jesuïtes per part d’alguns sectors de les religions més antigues, com franciscans o dominics. De fet, els membres del nou orde eren mal vistos per les seues innovacions i la influència creixent en les esferes del poder, i sovint se’ls criticava la seua permissivitat en l’admissió de subjectes amb dubtós pedigrí de cristians vells.224 Fins i tot, és possible que Borja sobreacturara en aquella carta, per sentir que la pressió inquisitorial li anava rondant. Sabia que estava prop de sofrir en la pròpia carn els perills inquisitorials? És possible. Uns mesos després, hagué de fugir a Portugal per l’aparició d’uns escrits seus a la llista de textos prohibits.225
És probable que no tots «gaudiren» d’aquells espectacles. Uns anys després, l’incident protagonitzat per un jesuïta, sembla confirmar-ho:
estando yo en Valladolid, assistiendo por orden de S. S. al capítulo de los Padres de San Francisco, me hallé presente a un auto de inquisitión que allí se hizo en XII del presente, en el qual fueron algunos relaxados al braço seglar, y los acompañaron algunos religiosos para ynstruirlos y ayudarlos a bien morir. Después de ser muerto uno de ellos, con quien se halló el P. Dr. Pero Sánchez, de la Compañía, volviose el mismo Padre, según soy informado, a la gente, y començóles a persuadir a bien vibir y a la freqüencia de los sacramentos, diziendo que podría ser estar ellos en mayores pecados. A esto se halló presente un Padre de sant Francisco, que era a la sazón guardián de Paredes, y pensando que havía dicho el Dr. Pero Sánchez que havía mayor pecado que la heregía, començó a alterarse y dar vozes, de manera que mucha gente recibió escándalo de ello, y se dezía que se publicava por villa, que havían presso por la inquisición al dicho Padre Dr. Pero Sánchez.226
El nunci, signant de la carta, ho va comunicar al comissari Araoz i aquest li va encarregar que aclarira la intervenció del franciscà, que va demanar disculpes davant els superiors. En tot cas, fou el jesuïta el que inicià l’incident dirigint-se al públic. Pot ser que el P. doctor Pedro Sánchez simplement estava nerviós per l’assistència a un condemnat a mort. També és possible que el càstig, sense misericòrdia, li semblara excessiu. És difícil valorar-ho des de la perspectiva actual. Però el jesuïta contestatari no era l’únic que, des del clergat, criticava els actes de fe. Alguns predicadors messiànics es rebel·laven, anunciant nous temps sense una Inquisició que podia haver condemnat màrtirs. Un dels més famosos era Juan de Ávila, que no es va retractar d’afirmacions semblants malgrat haver estat processat ell mateix pel Sant Ofici. El seu deixeble Diego de Guzmán va adoptar la mateixa postura crítica.227 A l’àmbit seglar també hi havia resistències. Un cas singular fou el del doctor Juan de Úbeda, metge originari d’aquesta ciutat i resident a Còrdova. Fou condemnat a l’acte de fe de 1553, per haver sostingut que el Messies encara no havia arribat. Va ser novament arrestat el 1572, per reincidència en la seua postura i per continuar exercint la seua professió, en contra del manament inquisitorial. Mantenia que: «en lo que la Inquisición de Murcia se hizo, y en esta, con los de Úbeda, todo había sido falso testimonio y habían muerto mártires los que quemaron» (Pastore, 2011).
Més de 30 anys abans de l’acte de Valladolid tampoc tots compartien la curiositat pels grans espectacles en què anaven convertin-se els actes de fe. Hi devia haver alguns assistents poc fanàtics o d’altres que se sentirien, directament o indirectament, implicats. Potser algun testimoni reunia les dues condicions.
El primer juego de los principales fué el jueves 14 de este mes, en que por la mañana se quemaron 13 hombres y mujeres con otra multitud de státuas, y hubo muchos reconciliados, y aunque «id per jocum factum est, miseris tamen patientibus serio prevertebatur». Aquí pagan muy bien a los oficiales que se introducen en los actos de estos juegos mas yo de mala gana fuera persona en esta scena.228
Això li contava Francisco de Villalobos a l’arquebisbe Fonseca, des de València (Fabié, 1886: 57). El prestigiós metge acompanyava la cort de Carles V, que havia anat a jurar els furs. L’acte de fe formava part dels jocs i festes organitzats amb motiu de la presència reial.229 És evident que a Villalobos no li agradava aquella exhibició de crueltat. Procedia d’una família de jueus conversos i havia patit la persecució inquisitorial. En aquell moment els perseguits no eren encara heretges luterans sinó conversos judaïtzants. Els càstigs però eren igual de terribles.230
Una figura històricament rellevant atrapada per la Inquisició fou la del bisbe Carranza.231 El 1560 el secretari jesuïta Polanco comentava: «por las infamias que ha sembrado el dicho P. Cano, tan contrarias a la verdad [...] Algunos dizen que él [Melchor Cano] quedará aquí por el negocio del arçobispo, por parte de la inquisición...».232 Melchor Cano no gaudia de la devoció de la Companyia, n’era un enemic declarat que estava aleshores a Roma per fer valdre la postura espanyola. La Inquisició mantenia empresonat Carranza des de feia uns mesos, cosa que va obrir un llarg contenciós entre Felip II i el papa. Aquest era el «negocio del arçobispo». Fou precisament Carranza, junt amb Rui Gomes, qui havia advertit uns mesos abans Borja del perill que corria quan va decidir anar-se’n a Portugal (García Hernán, 1999: 172-173). El calvari de Carranza va durar 17 anys, passant de la presó de Valladolid al confinament de Sant’Angelo. Malgrat les queixes manifestades pel tracte a la presó inquisitorial, no degué sofrir danys físics, atesa la seua dignitat eclesiàstica, però la privació de llibertat i del seus ministeris, especialment a l’etapa espanyola, probablement foren penosos. Tanmateix, és dubtós que la salut de l’arquebisbe de Toledo fora malmesa notablement per la seua reclusió. Va morir als 73 anys, edat realment avançada per a la seua època.
Ni Carranza va ser l’únic arquebisbe empresonat ni els espanyols de Valladolid, o d’altres llocs, foren les víctimes exclusives de la intolerància. A l’Europa protestant, els catòlics també eren perseguits, i en perillava la salut i la vida. Als textos revisats apareix un personatge singular que va patir presó i mort: l’arquebisbe irlandès Richard Creagh. El 20 d’agost de 1565, Polanco i Borja li envien a Creagh sengles cartes. La de Francesc comença dient-li: «Ut magno animi sensu ac dolore intelexeramus D. V. Rmam. in manus haeretico rum incidisse, et in Turri lundinensi captum detineri, ita gratissimum nobis et iucundissimum in Domino fuit, cum evasisse ex tot periculis et afflictionibus et Lovanium pervenisse D. V. intelleximus».233
L’arquebisbe d’Armagh havia escapat de la presó anglesa. Les peripècies anteriors i posteriors van ser relatades a Borja, en una extensa carta datada uns mesos abans.234 Creagh havia fet un viatge perillós: «Ex piratorum, maurorum, maris at latronum periculis liberatum internavigandum ex Hibernia in Ciciliam, et inde Roman equitando, mandavit postea Dominus febri, ac pesti deinde...»235 Les seues penalitats van anar en augment, atés que fou capturat a Irlanda i, posteriorment, enviat a la Torre de
