millor actor i a la millor banda sonora, 2020); desconfiança absoluta en els polítics i en el rics, en les institucions democràtiques i en l’economia social de mercat. I pitjor encara, absolut convenciment que el futur que ens espera serà infinitament més dolent que el passat que van viure els seus pares.
No en debades, a Years and years –la sèrie distòpica d’HBO de moda durant el 2020– tots comencen acomodadament i tots acaben vivint refugiats a casa de l’àvia. És en aquesta sensibilitat generacional que cal inscriure els crits plens d’angoixa de grups d’èxit com Carolina Durante quan ens parla d’una “generación vacía” que fa seus els versos “Mi respuesta a todo es: joder, no sé”, o que es lamenta sobre “¿Cómo cojones hemos llegado aquí?”. Markus Gabriel, el catedràtic de filosofia més mediàtic d’Alemanya, nascut l’any 1980 i per tant un tipus més de l’estressada generació mil·lenial, ha parlat dels nostres temps moderns com a “temps foscos”.5 Per la seva part, Emilio Santiago Muiño, nascut a El Ferrol també als vuitanta i expert en processos de transició cap a la sostenibilitat, ha augurat que:
Tras el pinchazo de la burbuja fósil, la humanidad descubrirá que el relato del progreso ya no puede apuntar hacia la terraformación de Marte o las utopías transhumanistas, sino, en el mejor de los casos, a democratizar las posibilidades de felicidad que conocimos en algunos lugares del mundo en el último tercio del siglo XX.6
Per si tot això fos poc, la irrupció de la pandèmia ha reobert la veda contra els defensors de la idea clàssica de progrés, fins ara tan convençuts que segurament no vivíem en el millor dels mons possibles –com sí que creia ingènuament el Pangloss del Càndid–, com implacables a l’hora de defensar que gràcies a l’avenç de la ciència i la tecnologia formàvem part del millor dels mons que ha conegut mai la humanitat. D’ençà de mitjans de segle XVIII, aquesta havia estat la convicció íntima, gairebé religiosa, dels homes i les dones moderns, fins i tot malgrat el sanguinari segle XX. Ho ha estat fins a constatar, primer amb la recessió del 2007 i després amb la pandèmia, que no és segur que progrés material i progrés moral conjuguin sempre a l’hora. Els avenços propis de la revolució digital, l’acumulació de dades personals en mans de poderosos empresaris i governants, la laminació de les classes mitjanes, així com una insensibilitat esfereïdora amb l’impacte de l’estil de vida occidental sobre el medi ambient, dibuixen un panorama dantesc, que anuncia involucions socials i democràtiques.7
Amb les ulleres d’avui, que xocants ens resulten les tesis d’aquells nous abanderats del llibertarisme, amb Johan Norberg i Rutger Bregman al davant, que encara no fa tres anys ens van sorprendre amb defenses abrandades del progrés de la humanitat i amb uns decàlegs tonificants de raons i reformes per mirar el futur amb optimisme.8
Just quan fins i tot la RAE ha incorporat el mot distopía a la seva actualització anual del diccionari virtual de la llengua, una pregunta punyent treu el cap: la tragèdia humanitària de la covid, els canvis socials, tecnològics i fins i tot polítics que ha precipitat, accelerat i consolidat, són una ensopegada en el camí o, ben al contrari, marquen un moment d’inflexió, un canvi disruptiu en la nostra evolució antropològica i social? Les renúncies que haurem fet a llibertats civils fonamentals, a la nostra intimitat violentada quan entrem a la facultat, al teatre o al gimnàs i ens mesuren la temperatura corporal; les restriccions als nostres drets de lliure circulació, reunió, manifestació i participació política quan ens decreten tocs de queda o confinaments perimetrals, hauran estat només temporals? O, com va passar amb moltes de les mesures adoptades l’endemà dels atemptats de l’11-S a Nova York, han vingut per quedar-se? Econòmicament, especialment en termes de consum energètic, malgrat els advertiments catastrofistes cada vegada més irrefutables que inunden la literatura acadèmica i de divulgació, passada la tempesta reprendrem el camí allà on el vam deixar? Les cues quilomètriques a l’AP-7 els diumenges d’estiu a la tarda o el col·lapse del carrer València de Barcelona els divendres al migdia fan pensar. L’abrandada i ideologitzada discussió sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat, amb tot el que comporta sobre el model de societat que volem, tampoc sembla acreditar massa predisposició als canvis.
Per dirimir aquestes qüestions, segur que l’evolució de la demografia, lluny d’asserenar-nos, ens generarà més inquietud. Perquè la nostra és una societat avançada i madura, gairebé gerontocràtica, i és sabut que per a la majoria dels vells, en especial si viuen confortablement, el sacrifici de la llibertat a la pira de les ofrenes a la seguretat és sempre un mal menor, la factura del qual no acaben pagant ells sinó els seus nets. Que a Catalunya cronifiquem un 40% d’atur juvenil, un 17% d’abandó escolar, una taxa d’emancipació entre les persones de 16 a 29 anys de un 19%, i que no passi res, ho certifica amb cruesa.9
En honor a la veritat, cal reconèixer que els vells valors de la llibertat, la igualtat (si més no d’oportunitats i davant la llei) i la fraternitat, que fins ara havien actuat com a motors de progrés, també semblen haver-se buidat del sentit primigeni. Ho confirma que tots els partits de l’arc parlamentari, i fins i tot els extraparlamentaris, des dels d’extrema dreta fins als radicals d’esquerres, arreu se’n reivindiquen com a màxims avaladors. És sabut que quan Vox i Podemos es reconeixen alhora com a garants del mateix valor, quan ho fa al mateix temps Salvini i Draghi o Le Pen i Macron... no és que comparteixin un mateix tipus d’exigència moral, reconeguda universalment, sinó simplement que les paraules s’han banalitzat, han perdut el seu significat radical.
Penso que l’aposta acadèmica per les humanitats a totes les disciplines forma part de les contribucions qualitativament significatives per a la superació d’aquest moment agònic del món que ens ha tocat viure. A mals nous, receptes clàssiques. I el millor remei contra l’ensulsiada, o si més no la degradació, de la qualitat de les nostres democràcies, només pot ser el compromís amb una ciutadania educada i culta, capaç de fer ús autònom de la seva capacitat de raonar, de mantenir ben viu l’esperit crític, això és, la pròpia llibertat. I això ens duu al tema central d’aquest llibre: la pregunta sobre com podem aspirar a dur una vida bona.
En aquest punt ja avanço que aquest és un llibre militant! Militant, perquè no podrem aspirar a dur una vida bona, a ser realment feliços, si aquest propòsit no es desenvolupa en un entorn responsable i fraternal, que conseqüentment promogui una societat justa, això és, moralment acceptable. Que la vida bona hagi de ser un assumpte estrictament vinculat a l’esfera privada de la vida és fals, per simplificador. I ho escriu un liberal. O és que potser podrem aspirar a la nostra pròpia autorealització personal si no hem reflexionat abans sobre qui som, sobre què hi fem al món o sobre per què hem nascut? Estigues bé amb tu mateix, i podràs estar bé amb els altres, certament. Fiançat el jo, però, podem plantejar-nos una vida insensible a la sort dels altres? Al planeta que deixarem a les properes generacions?
En aquests nostres temps postmoderns, de grans i accelerats avenços científics, si creient-nos semidéus gosem creuar totes les barreres del so, ¿no ha arribat també l’hora de preguntar-nos, com ens esperonen a fer els teòrics del posthumanisme, per què hem d’envellir i fer-nos grans fins a morir? On està escrit que les coses hagin de ser així? Perquè, de veritat som només dipositaris d’una vida que en el fons no ens pertany? I mirat al revés, mentre ho hàgim de fer, fins a quin punt no ha de resultar tan legítim defensar el dret a la vida, com el dret a la mort? La vida i la mort, no haurien de resultar indissociables de la dignitat amb què són exercides? En els nostres dies, quantes persones grans no miren als ulls dels seus nets per preguntar-los, honestament i amb desconsol, per què els obliguen a seguir vivint en un món que ja no és el seu?
Sense l’espòs, sense els amics, analfabets tecnològics del tot i cada vegada més dependents físicament dels qui en tenen la custòdia, molts ancians contemplen amb impotència com els fills malbaraten tot el patrimoni material i moral que ells havien forjat al llarg de tota la seva vida, i suporten, humiliats, haver de seguir arrossegant els peus per una vida dependent i indigna, amb mil i una disfuncions físiques i cognitives, entre gases, sondes i cures pal·liatives, que a sobre només poden agrair –o potser hauríem
