que li servien a l’habitació. Abans que es fes fosc, li portaven aigua per al bany i una muda neta de roba. Els primers clients solien arribar a la taverna quan ell acabava de rentar-se. I la majoria de les nits, quan ja se n’havia anat l’últim client, un guàrdia obria la porta i el portava davant de la dona. De tant en tant i de forma irregular, el deixaven tranquil fins que, si es feia de dia i el guàrdia encara no havia comparegut, sabia que ja no l’hi portarien. Aquells eren els únics esdeveniments que donaven un cert sentit d’ordre a la seva existència, que es desenvolupava en un present elàstic que s’estirava sense ni la més mínima distorsió ni sense cap esperança que es pogués trencar.
4.
Es va acabar l’estiu. Les mantes esparracades que li van donar no escalfaven prou, però en Håkan estava acostumat a passar fred. El paisatge es va mostrar insensible a les temperatures glacials. No va canviar res. Mirant per la finestra, en Håkan pensava que només feia fred a la seva habitació i que, si tragués la mà a fora, trobaria que feia una calor abrusadora, com el dia que va arribar.
La roba li anava cada vegada més estreta. Els peus ja no li cabien al llit i li penjaven enfora. Alguns dels guàrdies se’l començaven a mirar amb aprensió.
En Håkan no es treia en Linus del cap. De vegades imaginava que havia prosperat molt, encara que no concretava com; el veia treballant en feines indeterminades, decidit a tenir un èxit espectacular i assolir una posició destacada, no per ambició o cobdícia, sinó perquè fos més fàcil localitzar-lo quan el seu germà petit el busqués. El seu èxit seria un far. En Håkan arribaria a Nova York i el nom de Linus Söderström seria a la boca de tothom. Qualsevol desconegut sabria donar-li indicacions per arribar a casa seva. Altres vegades, les fantasies d’en Håkan eren més modestes i veia el seu germà treballant de valent i lluitant, voltant pels carrers hostils d’aquella ciutat gegantina (que encara s’imaginava segons les descripcions fantasioses d’en Linus), i tornant cada vespre, a la fi de la jornada laboral, al port per demanar pel seu germà als passatgers i als mariners que acabaven de desembarcar. En tots dos casos, en Håkan estava convençut que en Linus aconseguiria trobar-lo.
Va tornar el bon temps, i en Håkan tenia la sensació que havia reculat un any.
El primer matí calorós de debò d’aquell nou estiu, poc després que sortís el sol, un dels guàrdies va entrar a l’habitació per deixar-li uns pantalons i una americana de color malva que ell va recordar haver vist feia unes quantes setmanes, un parell de sabates amb unes sivelles molt grosses que s’havia hagut de posar sovint i un barret de mitja copa que no havia vist mai. Era la primera vegada que li portaven roba durant el dia. Li van dir que es vestís de seguida. Sorprenent-se que li sortís d’una forma tan natural, en Håkan es va posar a allisar la camisa, a estirar les solapes de l’americana, a raspallar-ne les mànigues, i a repassar tots els altres petits detalls exactament com feia la dona un cop l’havia vestit. El guàrdia, que s’havia esperat amb impaciència, el va fer baixar al bar i després el va fer sortir per la porta del darrere. A fora hi havia el soldat de cavalleria i l’home gras i polit acompanyats de mitja dotzena d’homes armats i muntats a cavall. Just al costat, a l’únic espai on hi havia ombra, s’alçava el carruatge enganxat als cavalls emplomallats i arrogants. L’hi van fer entrar i va ser com submergir-se en una tina de xarop negre. Quan ell es va asseure davant seu la dona ni el va mirar. Algú va tancar la porta i van quedar a les fosques. El carruatge es va posar en marxa en una direcció desconeguda, gronxant-se sobre les corretges i molles, mentre les cortines de vellut s’inflaven i es desinflaven com membranes.
Era gairebé impossible respirar aquell aire carregat i viscós. Amarat de suor sota l’abric de vellut, en Håkan s’estremia de calor. Tot i la negror absoluta de l’interior del cotxe, ell sabia que la dona no el mirava. Es va adormir.
El silenci el va despertar. S’havien aturat. La porta es va obrir, i quan els ulls se li van adaptar a la llum esmolada com una navalla, va veure que li demanaven que baixés. Havien viatjat mig dia pel cap baix, però si havia de jutjar pel paisatge, semblava que no s’haguessin mogut ni un dit: la mateixa extensió de terreny pla i infinit, la mateixa monotonia opressiva. El cotxer havia desmuntat per abeurar els cavalls, que escumejaven de tanta calor. Els altres homes, drets i en fila, buidaven la bufeta, tots menys l’home gras, que s’havia acostat al carruatge i probablement oferia els seus serveis a la dona. Sense ni tan sols asseure’s, els homes van menjar galetes salades i botifarra negra. La dona no es veia enlloc. Amb la boca encara plena, els genets van tornar a muntar els cavalls i el cotxer va tornar al pescant. En Håkan va pujar al carruatge amb l’esperança que es dirigirien cap a l’est. No li importava res més.
Feia més fred. El sol ja es devia pondre. De cop i volta, les branques van començar a esgarrapar els costats del cotxe. Semblava que l’estepa monòtona s’havia acabat. Després d’un llarg i tortuós tram per un terreny irregular, el carruatge per fi va parar. Van tornar a fer baixar en Håkan. Aquesta vegada la dona també va baixar i ho va fer tapant-se els ulls amb un vel negre que li arribava fins a la barbeta.
Els raigs pàl·lids del sol del vespre s’escolaven entre les capçades còniques de les pícees i dels avets, es filtraven entre les fulles lleugeres dels ginebres i els troncs blancs verdosos dels trèmols i finalment es posaven, com si fossin boira, damunt de la cua de guilla, la molsa i els líquens. Aquestes eren les primeres plantes que en Håkan veia des de feia molt temps, a banda de l’omnipresent artemisa tridentada. En una clariana al peu d’un tossal s’aixecava un petit poblet de sis o set cases que eren, cadascuna a la seva manera, versions anguloses del bosc que les envoltava: l’edifici més sòlid era una cabana de troncs; hi havia unes quantes barraques fràgils fetes amb fustes unides amb morter d’argila; d’altres, que semblaven rais cúbics, eren una combinació rudimentària de taulons irregulars i tela encerada lligats amb cordes de cànem. Al centre del llogarret s’alçava un munt de plançons i branques tortes amb fulles seques. Semblava un munt de llenya per fer foc, però estava apuntalada amb pilars i taulons. Des d’aquest refugi rudimentari, una colla de criatures assegudes en soques miraven els nouvinguts aguantant les seves pissarretes i els seus llibres. Vora l’escola improvisada, una dona havia parat de batre mantega, mentre una altra que acabava de treure un perol del foc es fregava les mans al davantal, i una tercera, al fons de tot, a poc a poc i maquinalment tenyia una troca de fil. Totes tres dones tenien la vista clavada en la colla que acabava d’arribar. A pesar de l’aspecte precari, a en Håkan li va semblar que allò era una colònia harmoniosa i pròspera. Les pells posades a assecar al voltant de l’adoberia, els dibuixos que s’anaven teixint en el teler, el fum que sortia d’una xemeneia de fang i s’enlairava suaument entre les fulles, els porcs blancs d’aspecte saludable al tancat, els sacs de xarpellera plens a vessar de gra: tot suggeria el tarannà ordenat, diligent i resolut dels colons. Les dones i les criatures transmetien una sensació de calma i bondat. A en Håkan li va fer vergonya anar vestit d’aquella manera.
Com de costum, l’home gras va activar el seu mecanisme intern (es va allisar la pitrera de la camisa, es va estrènyer el nus de la corbata, es va passar la mà pels cabells i es va aclarir la veu), i el resultat va ser un somriure que només va emfatitzar la impaciència que, d’entrada, havia de dissimular; aleshores va començar a deixar anar un discurs pompós dels seus. Quan tot just havia pronunciat quatre paraules solemnes, com si les agafés amb pinces, la dona va fer un pas endavant i va alçar la mà sense mirar-lo.
—Caleb! —va dir, en un to autoritari sense a penes obrir la boca i llançant una mirada fulminant als colons.
En Håkan es va adonar que feia una eternitat que no sentia ocells, perquè en el silenci tens i expectant que hi va haver després del nom pronunciat per aquella dona, el bosquet es va omplir de cants desconeguts.
La dona que tenyia el fil va fer un pas endavant eixugant-se les mans blaves i va dir que en Caleb no hi era.
—Doncs el faré
