cavall, tots menys l’home gras, que es va quedar dret entremig dels colons mentre el soldat de cavalleria s’enduia la seva euga burella. L’home gras bavejava i suplicava quequejant. En Håkan va rebre l’ordre de pujar al carruatge darrere la dona. Se’n van anar amb el comboi. Aviat es van deixar de sentir els gemecs i sanglots de l’home abandonat.
L’endemà passat a la nit, quan ja havien tornat al poble, en Håkan va haver d’anar a l’habitació de la dona. Estava asseguda davant d’una tauleta i li va assenyalar una cadira davant seu. En Håkan s’hi va asseure i es va fixar en una funda enrotllable de cuir amb eines. Com feia tantes vegades, la dona el va ignorar d’una manera estudiada, premeditada, amb un posat impacient, com si la seva presència, que ella havia requerit, endarrerís l’arribada d’una altra persona. Finalment, al cap de molta estona, va deslligar la funda i la va desplegar sobre la taula. Estava dividida en apartats que contenien tisores, pinces, flascons, tallaungles, dagues petites i altres instruments que en Håkan no va reconèixer. La dama donava copets sobre la taula amb un dit. En Håkan estava confós. Irritada, va indicar-li que posés les mans sobre la taula, i ell va creure. Ella li va immobilitzar el canell esquerre amb una força que en Håkan, dòcil com era, no mereixia, va treure el tallaungles més gros del compartiment i va tallar-li les ungles. Les mans del noi s’havien estovat durant la captivitat, però les ungles eren aspres i anguloses com sempre; algunes li havien crescut tant que se li havien trencat, d’altres se les havia tallades ell mateix amb les dents o amb el ganivet que li havien donat per menjar. Quan va haver acabat, les hi va llimar i després va tallar-ne i arrencar-ne les cutícules amb un instrument de punta esmolada que va fer que en Håkan fes una ganyota de dolor i enretirés instintivament la mà. La dona li va aferrar més fort el canell i li va clavar l’eina a la mà. No li va esquinçar la pell, però la fermesa amb què l’agafava va deixar clar que li travessaria la mà amb l’instrument per immobilitzar-la-hi si continuava oferint resistència. Un cop va haver acabat, li va retocar i polir les ungles. D’un dels flascons li va abocar a les mans un ungüent greixós que feia olor de roses i les hi va fregar. En Håkan, per primera vegada, potser perquè la dona no li havia acariciat mai les mans d’aquella manera, va decidir parlar-hi.
—Me n’he d’anar —va dir.
La dona va aixecar la vista i el va mirar amb una expressió que admetia fugaçment un fet que, per bé que era extraordinari, no la va sorprendre. Tot seguit li va somriure.
—Impossible —va respondre—. No et puc deixar anar.
Va apagar el llum i va fer una cosa que no havia fet mai: es va agenollar i va posar el cap a la falda d’en Håkan, tal com li ho havia fet fer tantes vegades a ell, i llavors li va agafar una mà polida i flàccida per acariciar-se els cabells, com si jugués amb una nina de drap.
Després d’aquells esdeveniments, la vida va tornar a la rutina inalterable. Tot i que no estava acostumat a la violència, en Håkan va començar a ordir un pla per fugir en el qual intervenia vagament el ganivet espuntat que feia servir per menjar. S’hi veia amb cor gràcies a la seva corpulència, que com més anava més intimidava molts dels segrestadors. Tanmateix, el que va passar al cap d’unes quantes nits va estalviar-li haver de posar en pràctica els plans que havia mig ideat.
Durant l’estona de quietud entre l’hora de tancar el bar i el moment que els dos guàrdies l’anaven a buscar per dur-lo davant de la dona, en Håkan va sentir que algú, sense fer soroll, feia passar el forrellat per obrir la porta. La cautela i la lentitud amb què ho feien era poc habitual, i encara era més insòlit no haver sentit, com sempre, dos parells de botes pujar les escales. Tota la nit el vent havia xiulat i s’havia arremolinat per tot Clangston, i ara feia espetegar les finestres i les portes amb una força cada cop més intensa. El forrellat lliscava a poc a poc per les guies, per evitar el clic al final de la trajectòria. Silenci. En Håkan va agafar un llibre per tenir alguna cosa sòlida a les mans.
La porta es va obrir i davant seu, ple d’esgarrinxades, crostes i encara nu, hi havia l’home gras. Tenia la galta esquerra tan inflada que confluïa amb la cella inflamada, cosa que li submergia l’ull en una massa de carn lila i llustrosa. Duia el cos ple de talls, cremades i blaus, i el desert tòrrid li havia desfigurat els peus. Va mirar en Håkan només amb un ull i va somriure, cosa que va posar al descobert unes quantes dents trencades de feia poc. Després, posant-se un dit als llavis clivellats per indicar a en Håkan que no digués res, es va apartar de la porta i va assenyalar l’escala.
—Ves-te’n —li va dir xiuxiuejant.
En Håkan el va mirar perplex.
—Ves-te’n —va repetir l’home—. Ara. Ves-te’n. Afanya’t.
En Håkan va agafar les sabates, va passar per davant de l’home gras, la rialleta maliciosa del qual s’havia transformat en una rialla silenciosa i grotesca, va baixar les escales de puntetes, va travessar el bar, va franquejar la porta, es va aturar breument al llindar i, tan bon punt va posar els peus a la plana, va arrencar a córrer.
5.
L’albada era una intuïció, una certesa encara invisible, i en Håkan s’hi va dirigir corrent, amb els ulls fixos en un punt distant que, n’estava segur, aviat es tornaria vermell i li ensenyaria el camí directe cap al seu germà. El vent fort a l’esquena era un bon presagi: una mà encoratjadora que l’empenyia cap endavant i que alhora esborrava les seves petjades.
Amb una mica de sort, la dama no el cridaria aquella nit, i no s’adonarien de la seva absència fins a última hora del matí, potser al migdia. Però si la dona el volia, els guàrdies pujarien aviat a la seva habitació. Quan feia una estona que corria, en Håkan es va girar per mirar els llums febles del poble. Amb gran sorpresa, va veure que Clangston havia desaparegut. Ara que el vent li venia de cara, es va adonar que l’aire estava impregnat de sorra. Al començament encara podia distingir l’aura nocturna de les roques i dels arbusts, perceptibles només quan eren a una o dues passes d’ell, però després ja no va veure res més. Aviat els remolins de sorra van esborrar la foscor de la nit mateixa. La força del vent, juntament amb la sorra esmolada que arrossegava, formaven un nou element que, malgrat l’aspror i la textura eixuta, s’assemblava més a l’aigua que a la terra i a l’aire. En Håkan es va haver de girar per respirar. Va continuar corrent, sentint-se ben protegit per la tempesta, que l’eixordava de tan fort que rugia. Tenia el rostre contret com un puny —encara que el vent erosiu no li ho hagués impedit, hauria estat inútil obrir els ulls en aquella densa foscor—. Pràcticament cada dues passes s’entrebancava, però agraïa cada caiguda perquè ajagut a terra aconseguia uns moments de respir. Així i tot, de seguida es tornava a aixecar per reprendre la cursa a cegues, esbufegant amb els llavis serrats.
No es va fer de dia. La negror tan sols va empal·lidir.
Sacsejat pel vent, en Håkan ja no sabia en quina direcció anava. Només esperava que no hagués tornat a Clangston fent una volta molt gran.
Quan la tempesta va amainar, el sol del migdia li va caure al damunt i va revelar-li un paisatge idèntic a l’extensió de desert que veia des de la finestra. Va continuar caminant amb rumb incert. Aviat, la seva pròpia ombra va començar a allargar-se davant seu, i va procurar que sempre el precedís, convençut fermament que el guiaria cap a l’est. Cap rastrejador no hauria pogut trobar mai les seves petjades després d’una tempesta com aquella, però en Håkan encara estava preocupat. Quanta distància havia recorregut? Era prou lluny de Clangston? Realment s’havia distanciat dels seus segrestadors en comptes de tornar-hi? No tenia cap dubte que la dona el voldria recuperar a qualsevol preu i que havia enviat partides de reconeixement tan bon punt el temps ho havia permès. No sabia com s’organitzaven aquelles cerques, però va pensar que encara que n’enviés en totes direccions, no en tindria prou per repassar minuciosament aquelles planes. En Håkan esperava que
