trobar ajuda, probablement aquella dona devia controlar tots els assentaments accessibles a peu des de Clangston.
Es va fer de nit i, incapaç d’orientar-se en la foscor, en Håkan es va aturar. Es va ajeure damunt la terra calenta, entre dos matolls d’artemisa. El desert, tan silenciós durant el dia, ara bullia d’activitat: animals que grunyien, s’aparellaven, caçaven, eren caçats. En Håkan no estava amoïnat. Fins llavors només havia vist rosegadors, rèptils i petits gossos salvatges, i va donar per fet que la seva corpulència intimidaria aquelles bestioles. Encara no havia après a tenir por de les serps.
Es va despertar abans que claregés, en part per costum (sempre es llevava en plena nit per estar a punt quan hi anaven els guàrdies), però també perquè el terra s’havia refredat. El cel nocturn s’havia desplaçat. En Håkan es va meravellar del moviment coordinat dels estels i en aquells moments es va penedir de no haver preguntat mai al seu germà com era que aquells punts brillants recorrien el firmament tots junts, sempre mantenint la distància de separació inicial entre els uns i els altres. En Linus li havia explicat altres prodigis naturals. Per exemple, que cada dia naixia un sol nou. Mentre recorria el cel, el disc lluminós es consumia, s’enfonsava, es desintegrava a l’horitzó i es vessava com si fos cera per l’abisme que hi havia a l’extrem del món. I igual que un cerer, déu reaprofitava aquell degoteig per fer un sol nou durant la nit. El temps que durava la nit era el mateix que déu trigava a crear el sol nou; després déu donava llum al sol i el deixava anar cada matí. Però dels estels i del seu moviment, en Linus no n’hi havia explicat res.
Tan bon punt la claror premonitòria a l’horitzó li va ensenyar el camí, va posar rumb cap a l’est.
Si no hagués estat pels galls de les artemises, s’hauria mort al cap de pocs dies. Matava un parell d’ocells al dia a cops de garrot o de roc i en bevia la sang. Això encara li feia venir més set, però l’ajudava a conservar la força. Les primeres vegades, havia vomitat així que el líquid espès i càlid li queia dins la boca, però aviat va aprendre a controlar aquell acte reflex. Tenia la barbeta i la roba, ara feta parracs per culpa de la tempesta de sorra, brutes de sang coagulada. Finalment en Håkan es va adonar que la sang endurida i marronosa el protegia del sol i per això va començar a escampar-se’n abundosament pels braços, pel pit, pel coll i per la cara. La suor li estovava aquella capa i la hi convertia en una pasta líquida, cosa que l’obligava a aturar-se constantment per refer-la. Al cap d’uns quants dies, però, ja tenia prou estrats cuits pel sol i estucats per la pols perquè no li calgués afegir-n’hi més. Arribat a aquell punt, en Håkan ja no sentia la pudor d’aquell revestiment.
Va perdre la noció del temps. Tenia la sensació que feia una eternitat que caminava quan, de sobte, li va venir un deliri febril. Va començar a sentir veus i cascs de cavalls i havia de girar-se contínuament per esborrar aquells sons imaginaris. De vegades es llançava a terra creient que la dringadissa del carruatge negre estava a punt d’atrapar-lo. Per fer callar aquelles al·lucinacions, va començar a parlar, sobretot a en Linus. De vegades en Linus responia. De mica en mica, el cos d’en Håkan es va anar tornant lleuger i rígid. Caminar era sempre un miracle. El moment més difícil de cada passa era el de posar el peu a terra. Es mirava la sabata i, meravellat de veure el peu enlaire, es preguntava com hi havia arribat i com aconseguiria aterrar. Després, al pas següent, contemplava l’altre peu amb la mateixa perplexitat. I cada vegada se sorprenia de nou, com si veiés el peu suspès a l’aire per primer cop. Caminar es va convertir en un estrany exercici d’equilibri, perquè cada vegada aixecava el peu més amunt i el deixava enlaire una estoneta, estirant una mica els braços per mantenir l’equilibri, com un monstre encarcarat. La uniformitat del paisatge li agreujava encara més l’estat mental. De tant en tant perdia el coneixement i quan tornava en si es trobava al mig d’una passa, avançant en un terreny idèntic al d’abans de perdre la consciència. Era impossible saber quant de temps s’havia escolat ni quina distància havia recorregut. De vegades es pensava que no es movia de lloc.
Un matí es va despertar tremolant i abraçant un gos mort. No recordava haver-lo atrapat ni haver-li trencat el coll.
Va continuar caminant fins que, tot de sobte, el peu no va aconseguir trobar el terra, i va caure lentament en un buit que es va obrir sota seu, a la sorra. L’última cosa que va recordar va ser que va mirar amunt i va veure la sola de la sabata a la superfície.
6.
L’escalfor d’un foc a la cara. Els estels per damunt de les flames. Un drap moll als llavis. El sol que es filtrava a través d’un dosser de lona. Regust de febre. El temut soroll de les rodes d’un carruatge. Capvespre o albada. Veus. Gust de mel. Unes ulleres. En Linus que somreia. Els renills d’un cavall. Olor de farinetes i cafè. Els seus propis crits. Corda de cànem als canells i als turmells. En Linus que li explicava una història. L’escalfor d’un foc a la cara. Veus. Un drap moll als llavis. Unes ulleres. Gust de mel.
Les butllofes dels canells el van despertar, però va agrair la cremor sota la corda perquè li confirmava que, per fi, ell i el seu cos s’havien reconciliat. Jeia en un carro amb vela. El sol era una taca calenta damunt de la vela. Dues siluetes al pescant enraonaven en veu baixa. També va sentir altres homes muntats en cavalls o burros. El temps fluïa plàcidament a través seu. Les formes, els sons i les textures tornaven a ser part d’una sola realitat.
A mesura que va anar tenint una percepció més clara de l’entorn, es va adonar que pels costats del carro se sentia una dringadissa variada: des de ning-nings ràpids i estridents fins a nong-nongs lents i greus. Va girar el cap i va veure tot de pots penjats en cadascun dels arquets i claus, i també n’hi havia de lligats a la caixa del carro. Dins dels pots, en suspensió en un líquid groguenc, s’hi veien llangardaixos, rates, esquirols, gats, aranyes, guineus, serps i altres bestioles. En alguns pots hi havia fetus d’animals, vísceres, extremitats i caps. En Håkan es va regirar però va notar que estava ben fermat. Va aixecar el cap i va veure ocells que s’agitaven dins d’unes gàbies, insectes que caminaven a poc a poc dins de cistells i va sentir xiular serps dins d’uns baguls de vímet. Per tot això va pensar que no s’havia refet, que només havia estat una il·lusió i que encara estava atrapat en un dels seus malsons. Va fer un soroll amb el coll i un dels homes del davant es va girar. En Håkan només en va poder veure la silueta retallada a contrallum sobre el fons del cel brillant. L’home es va ficar a la part posterior del carro i quan es va inclinar, en Håkan va reconèixer la cara amb ulleres que havia planat damunt seu durant aquell suplici. L’home somreia.
—Has tornat —va dir.
En Håkan va provar d’incorporar-se però les cordes no el deixaven moure’s.
—Perdona —va dir l’home, ben horroritzat de recordar que no l’havia deslligat encara.
Mentre desfeia les cordes, va parlar-li en un to de veu tranquil·litzador. Quan va haver-li alliberat els turmells va callar. En Håkan el va mirar fixament. Llavors l’home li va fer una pregunta. Silenci. Es va treure les ulleres i li va fer una altra pregunta. En Håkan li va mirar els ulls grisos: mostraven curiositat sense arribar a ser intrusius; eren compassius però no condescendents. Com tots els homes que en Håkan havia vist en aquells paratges, no anava afaitat, però a diferència de tots aquells altres, lluïa una barba pèlroja de les de debò que li arribava fins al botó del capdamunt de la camisa. La brutícia li aplanava i domava els cabells, i era fàcil imaginar que com més nets els portés més indomables devien ser. En el seu cas, la vida a les planures l’havia millorat. L’ull dret se li va començar a extraviar i es va tornar a posar les ulleres.
—No parles anglès? —va preguntar.
—Una mica —va respondre en Håkan.
L’home li va fer una altra pregunta. No semblava anglès. Ho va tornar a provar en una llengua
