van estar en silenci mentre l’home examinava les butllofes d’en Håkan.
—D’on ets? —va preguntar, posant-se bé les ulleres quan va haver acabat.
—De Suècia.
L’home es va mostrar satisfet i alhora preocupat per aquella resposta. Estirant-se suaument la barba i mig aclucant els ulls, va fer l’efecte que s’endinsava en el passat, fins que va dir alguna cosa com ara «Em dic John Lorimer» en suec. A en Håkan se li va il·luminar la cara. En Lorimer va continuar enraonant en una versió imaginària de la llengua materna d’en Håkan, una llengua que era suec i no ho era, que de vegades semblava familiar però que de cop i volta es tornava incomprensible, que evocava la terra natal i tot seguit accentuava l’estranyesa d’aquells sons forans. Més endavant, en Lorimer li explicaria que era un poti-poti d’alemany i holandès, apedaçat amb anglès.
Amb dificultats i amb aquella barreja de llengües, en Lorimer va explicar a en Håkan que quan l’havien vist caminar tot garratibat i amb els braços estirats cap endavant, alguns d’ells van pensar que era un dimoni. Quan s’hi van acostar i van veure-li la pell fosca, uns altres van pensar que era un indi. Quan hi van ser prou a prop per veure que en realitat estava cobert de sang coagulada, tots van quedar convençuts que estava ferit de mort. Semblava que en Håkan no notés la seva presència, però quan van mirar de portar-lo al carro per curar-li les ferides, s’hi va oposar amb fúria i van caldre tres homes per dominar-lo. Al cap de poc, es va desmaiar i va estar en un estat d’atordiment i deliri durant sis dies. Quan li van netejar la sang, en Lorimer es va estranyar molt de no trobar-li cap ferida important.
En un suec amb pinzellades d’anglès, en Håkan va fer un resum del seu suplici, començant per la dona de Clangston. Va instar en Lorimer a mantenir-se allunyat dels esbirros d’aquella dona i va dir que l’endemà deixaria el comboi perquè els qui el perseguien no dubtarien a matar-los a tots ells per endur-se’l. Només li feia falta menjar i aigua, si n’hi podien donar. En Lorimer no en va voler ni sentir parlar. En Håkan s’havia de quedar sota la seva protecció fins que s’hagués refet del tot i s’haguessin assegurat que la dona ja no el podria atrapar. De tota manera, el seu comboi es dirigia cap a l’est, si més no, fins que arribessin a la destinació següent, el gran llac salat de Saladillo, i després, ell i els seus homes anirien cap al sud. Mentrestant, va dir en Lorimer, li agradaria aprendre suec. I, a més a més, li aniria bé tenir un ajudant. En Håkan va llançar una mirada neguitosa als caps que hi havia dins dels pots. En Lorimer va riure, li va dir que no s’havia d’alarmar i va explicar que havia caçat aquelles bestioles pel bé de la humanitat.
Amb menjar i beure de debò i repòs, en Håkan es va refer de seguida. Aviat va sortir del carro i es va afegir als cinc homes que ajudaven en Lorimer i l’escortaven per protegir-lo. En Håkan, encarregat dels cavalls i els ases de recanvi, anava al costat d’en Lorimer tan sovint com era possible, i s’ensenyaven l’un a l’altre les respectives llengües. En Lorimer aprenia de pressa i les seves ganes de practicar el suec anaven en detriment de l’anglès d’en Håkan, però després de tant temps de xipollejar en aquell aiguabarreig de sons forans, en Håkan agraïa els mots sòlids de la seva llengua materna.
En John Lorimer era originari del sud-est d’Escòcia i havia anat a Amèrica amb la seva família quan tenia onze anys. Havien muntat una granja en una zona despoblada el nom de la qual en Håkan no va saber retenir. El senyor Lorimer volia que el seu fill John es fes capellà i li feia recitar de memòria llibres sencers de la Bíblia i preparar sermons basats en les vides de personatges bíblics, que després havia de pronunciar davant la família cada diumenge abans que claregés el dia. Tanmateix, en John, a qui li encantava tot el que estava relacionat amb la natura, s’estimava més les coses terrenals que les celestials. A la vora d’un matollar de prop de casa, el nen va construir una mena de ciutadella (amb fossats, muralles, carrers i estables) i la va poblar d’escarabats, granotes i sargantanes. Tapava l’estructura emmurallada cada nit i la inspeccionava cada matí per comprovar quins animalons havien desaparegut o mort, quins havien anat d’una secció a una altra, quins feien por als altres, etc. Treballava incansablement en la seva ciutat d’animals, fins que el seu pare, que sospitava de les seves llargues absències, el va seguir fins al matollar, va destruir-li la ciutadella a cops de peu, va esclafar-ne els habitants i amb una branca d’un arbre d’allà la vora el va fuetejar. Era —es recordava molt bé de la branca i més tard en va aprendre el nom— un bedoll groc. Mentre li pegava, el seu pare murmurava en veu baixa que hauria d’expiar pel seu orgull blasfem: Déu, i només Déu, tenia el poder de crear un món; qualsevol altre intent era un insult arrogant a la seva obra. Uns quants anys més tard, van fer anar en John a la universitat a estudiar teologia, però aviat la botànica i la zoologia (unes disciplines que en Håkan d’entrada va trobar desconcertants) van desplaçar la teologia. Poc temps després, va anar a Holanda a estudiar sota el mestratge d’un dels principals botànics europeus, Carl Ludwig Blume, un nom que en Håkan més tard recordaria perquè, tenint en compte que en alemany Blume vol dir «flor», encaixava molt bé en la professió d’aquell home. Un cop va haver acabat els estudis, en John va tornar a Amèrica amb la intenció de fer una classificació de les espècies de l’Oest que ningú no havia descrit ni anomenat mai. Mentre investigava, en Lorimer havia elaborat una teoria per la qual, va dir, el seu pare, que ja feia temps que havia mort, no l’hauria fuetejat amb una branca de bedoll sinó que l’hauria esclafat amb una biga de roure. En el decurs de les setmanes següents, amb un suec defectuós, amb l’ajuda dels exemplars que guardava en pots, d’altres animals que atrapaven pel camí i antigues criatures que trobaven fossilitzades en roques, en Lorimer va anar explicant pacientment la seva teoria al seu nou amic, que la major part del temps no deia res però feia cara de perplexitat. El seu objectiu, deia, era recular en el temps i desvelar l’origen de l’home.
Sabent que en Håkan tenia experiència amb els galls de les artemises, en Lorimer va suggerir-li de començar per aquí. N’hi va fer matar un torçant-li el coll i després l’hi va fer plomar. Assegut a l’ombra estreta del carro, en Lorimer va enfonsar un ganivet petit i esmolat en l’ocell i el va obrir com si fos un llibre. Tot seguit va ensenyar a en Håkan la columna partida de l’ocell i li va explicar per què aquella fractura (a diferència d’una ala o una pota trencada) l’havia mort. Van resseguir la columna vertebral fins al cervell i en Lorimer va dir al seu amic que tot el que fèiem, des de respirar fins a caminar, des de pensar fins a defecar, depenia d’aquell cordó que ens recorria el tronc. En Håkan va quedar profundament commogut per aquella revelació i sabia que era certa sense necessitat de cap altra prova. No sabia dir per què aquella idea totalment nova referent a òrgans dels quals no havia sentit parlar mai era correcta, però observant l’ocell obert en canal a terra, no en va dubtar gens. En Håkan no havia mirat mai cap animal des d’aquella perspectiva. Era un cos net, senzill i ordenat; tant se valia que no sabés res de les lleis que regien aquell sistema harmoniós. Va fer un munt de preguntes a en Lorimer i fins es va atrevir a proposar unes quantes teories pròpies.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим
