una veu sorprenentment agradable—. Com et dius?
—Håkan.
—Què?
—Håkan.
—Hawk?
—Håkan.
—Hawk què?
—Håkan.
—Què?
En Håkan no va dir res.
—Puja al carruatge, Hawk.
En Håkan va mirar al voltant ben confós. Els Brennan estaven massa enfeinats i desconcertats per estar per ell. Es va acostar amb pas vacil·lant al carruatge i en va obrir la porta. Enlluernat pel sol del migdia, l’interior li va semblar vast com el cel nocturn. Feia olor d’encens i de sucre cremat. Maldestre, es va asseure en un seient ronyós de vellut i a mesura que les ombres es feien visibles en la foscor, davant seu es va anar dibuixant a poc a poc la silueta tènue però brillant de la dona de llavis molsuts i cabells del color de l’ambre.
—No parles anglès. No l’entens. Tant se val. —Les paraules brollaven d’aquells llavis plens. Això va ser l’única cosa que va dir la dona durant els quatre dies que van trigar a arribar a Clangston.
En Håkan menjava i dormia amb els homes però viatjava amb la dona dins del carruatge asfixiant i fosc. Quan eren més o menys a mig camí, ella, amb gestos i guiant-li el cos amb fermesa, li va fer posar el cap a la seva falda. La dona va passar els dos dies que quedaven de viatge acariciant-li els cabells i el clatell.
3.
Escortat per dos homes, en Håkan va travessar el bar buit i va pujar al pis de dalt, a una habitació situada al costat de la de la dona. Un llit, una finestra amb barrots, una galleda d’aigua que feia olor de pi. Li van manar que es despullés i es rentés. Considerant que no s’hi esforçava prou, un dels homes va agafar un raspall i el va fregar amb energia. L’altre home se’n va anar de l’habitació, va tornar-hi amb dos feixos i va llançar roba neta sobre el llit i uns quants draps per fregar l’aigua sabonosa de terra. En acabat, tots dos homes se’n van anar i van tancar la porta amb forrellat.
En Håkan es va ficar al llit amb la pell ben encetada pel fred, les cerres del raspall i l’oli de pi. Sota la coïssor, sentia el pes de la vastitud de les planes que li comprimia el cor. Però més al fons, en un racó d’ell mateix fins aleshores desconegut, va descobrir amb sorpresa que estava satisfet i en pau. Trobava agradable jaure en un llit, adolorit i tot sol. Era agradable endinsar-se en la tristor més profunda que havia sentit d’ençà que havia perdut en Linus. El dol era indestriable de la pau: tots dos sentiments tenien la mateixa textura i temperatura. Aquella sensació d’alleujament i la malenconia, es va adonar, eren el resultat de l’aigua freda combinada amb l’olor de resina de pi. No havia sentit aquell formigueig des que es banyava al llac gelat, allà a Suècia. I aquella olor! Seguint el seu pare, en Håkan i en Linus feien un forat en un punt segur (el gel havia de ser prou prim per travessar-lo amb la destral, però també havia de ser prou gruixut per aguantar el pes de tots ells), es capbussaven en l’aigua de color de plom, es mantenien a flor d’aigua fent moviments circulars i lents amb les cames i aguantaven la respiració tanta estona com podien, fins que sortien del forat, imitant la indiferència relaxada del seu pare davant del fred i reprimint-se les ganes d’anar corrents a la riba, on els còdols cantelluts com artells els obligaven a continuar movent els braços com si fossin funàmbuls, fins que arribaven al pi sota el qual trobaven la roba eixuta i a recer de la neu atrapada en la capa angulosa d’agulles perennes.
El frec dels llençols aspres contra la pell era una sensació plaent. En Håkan es preguntava si el seu germà també havia passat mesos sense dormir en un llit. Va provar d’imaginar la distància que el separava de Nova York, on sabia que l’esperava en Linus, però només podia pensar en aquella extensió infinita en paràmetres temporals: la infinitat de dies, el munt d’estacions que trigaria a travessar el continent. Per primera vegada en Håkan gairebé es va alegrar que l’haguessin obligat a emprendre aquella odissea: després d’un llarg viatge i de totes les aventures inimaginables que l’esperaven, quan arribés a lloc ja seria un home fet i, per una vegada, podria sorprendre el seu germà explicant-li anècdotes de collita pròpia.
Del pis de sota li va arribar dringadissa de gots i de coberts, juntament amb les veus de tres o quatre homes que conversaven tranquil·lament. En Håkan es va llevar i va inspeccionar la roba nova. Com que tota la vida havia portat roba vella i sargida, roba del seu germà Linus, que l’havia heretat del seu pare, que, de retop, l’havia aconseguit de no se sabia qui, ara va desplegar els pantalons i la camisa nets i planxats amb reverència. Tot i el midó, la roba era flonja i suau. Es va acostar la camisa sense coll al nas. Feia una olor que no havia sentit mai, una olor que només podia qualificar de nova. Es va vestir. Els pantalons blau marí no li arribaven ben bé als turmells i les mànigues blanques li quedaven a uns dos dits dels canells, però a banda d’això, li anava perfectament bé. Amb la roba nova, va sentir que era a Amèrica amb una intensitat que ni tan sols les planes infinites havien aconseguit transmetre-li.
Va posar la mà a la finestra. El desert fustigat pel sol vibrava sota el vidre. De baix li van arribar més sorolls. El local començava a omplir-se de gent. Ja no es distingien veus individuals entremig de la remor masculina constant, interrompuda de tant en tant per unes riallades o per un cop de puny en una taula. El sol es ponia discretament, i va ser impossible saber en quin moment la claror feble de la lluna va substituir-ne els darrers reflexos apagats. A baix, dos homes feien veure que es barallaven, envoltats ara dels crits encoratjadors ara dels xiulets dels presents, fins que la batussa es va acabar amb rialles generals. En Håkan es va tornar a ficar al llit. Algú es va posar a tocar un instrument que no havia sentit mai i que sonava com les potes enjogassades d’un insecte alegre. Els parroquians seguien el ritme picant de peus a terra, i si no fos perquè tots eren homes, en Håkan hauria jurat que sentia el ròssec dels peus de parelles que giravoltaven. Les ombres de la seva habitació es desplaçaven lentament seguint la lluna. Finalment es va adormir.
El va despertar un crit sota la seva finestra. Un borratxo fuetejava el seu cavall, i a cada fuetada, l’home amollava un crit angoixat, com si ell i no pas l’euga fos qui rebia els assots. L’animal feia un esbufec a cada cop i, lluent de sang, patia, però acceptava la pallissa amb una dignitat corprenedora. Finalment, l’home es va esfondrar sanglotant, i els seus amics se’ls van endur a ell i la bèstia.
Al bar només hi quedaven uns quants clients. Parlaven en veu baixa i molt de tant en tant. Potser feien una partida de cartes. La lluna s’havia desplaçat cap a l’altre costat de l’únic carrer de Clangston i ara no es veia. En Håkan va orinar sense fer soroll dins la galleda de l’aigua que feia olor de pi. Se’n van anar quatre o cinc homes i al pis de baix es van acabar totes les converses. Algú es va posar a plorar i algú altre va endreçar els gots. Llavors, un home va estossegar i aquest va ser l’últim soroll que va pujar del bar. En Håkan seia en silenci al llit, temorós del fru-fru de la roba nova.
Res no interrompia el silenci mineral del desert. En aquella quietud absoluta, el món semblava sòlid, fet d’un sol bloc sec.
Es van sentir unes petjades que pujaven escales i que després es dirigien a l’habitació d’en Håkan. Ell es va posar dret, més per educació que no pas per por. La porta es va obrir. En Håkan va veure que eren dos dels homes del comboi. Seguint-los, va travessar el corredor fins al llindar d’una cambra fosca. Els homes el van empènyer suaument cap a dins i van tancar la porta.
Una olor letàrgica d’encens, de flors marcides i de sucre bullint impregnava l’ambient. La dona de llavis molsuts seia vora la
