en el transcurs d’una vida, n’hi ha un que es considera gairebé amb unanimitat el més dolorós: perdre un fill. No està previst, no està acceptat. De fet, no existeix cap paraula per descriure aquesta condició. Tenim «orfe» per a qui perd el pare o la mare, «vidu» per a qui es queda sense cònjuge, però el buit de la desaparició d’un fill és tal que cap paraula el defineix, com si res pogués contenir-lo, delimitar-lo. Novel·les i pel·lícules (les més reeixides, en la meva opinió, són The Sportwriter, de l’escriptor americà Richard Ford, i Lantana, del director australià Ray Lawrence) parlen sovint d’aquesta condició, que es torna insostenible per a la parella, que, inevitablement, s’acaba separant. Seguir junts significaria compartir en cada moment aquest dol, fins i tot (per irracional que sembli) retreure-li o (per infantil que soni) crear una competició per veure qui dels dos pateix més. Tot és inacceptable, indescriptible i insuportable.
Un dia, al sud del Líban, davant la porta d’una casa en un barri assolat per bombarders israelians (parlo de l’estiu del 2006) trobo una anciana que plora. Podria pensar-se que està devastada pel dol, per una pèrdua irreparable: potser és la mare d’un combatent de Hezbollah caigut en combat, un «màrtir», com ho anomenen orgullosament. Però no, revela que el seu dolor té una causa diversa: no ha pogut entregar res a la causa, cap fill, tots estan vius, no ha ofert sacrificis. No té cap màrtir a casa. Tenir-ne un és motiu d’orgull: la seva foto s’exposa al carrer, és objecte de reverència per part de veïns i passants. Eleva l’estatus de la família (i les seves rendes, ja que Hezbollah subvenciona els parents supervivents). El que per a qualsevol mare occidental és una font de desesperació, per a aquesta dona o d’altres en la seva situació és un motiu de satisfacció, si bé agredolç.
La vida mateixa és un fet relatiu, depèn de les expectatives que pugui oferir-te. Si neixes en un camp de refugiats palestins, els teus pares no esperen que et converteixis en un professional d’èxit, ni en el guanyador d’un concurs de talents televisiu. No poden estar orgullosos de la teva vida, però sí de la teva mort. «Estimem la mort més del que vosaltres estimeu la vida», deia paradoxalment Ossama bin Laden. O bé: estimarem la teva mort més del que tu estimes la teva pròpia vida.
Els kamikazes de l’11 de setembre viatjaven amb equipatge de mà, o fins i tot sense res. Excepte un, potser el cap: Mohamed Atta. Al seu nom van trobar una maleta que, misteriosament, contenia molta informació útil per a la investigació i que no es va carregar a l’avió destinat a impactar contra la torre nord. La nit prèvia al vol els terroristes van fer testament i es van preparar observant el ritual funerari: es van rentar a consciència i es van embolicar en un sudari blanc, sense butxaques. És difícil imaginar que en el seu comportament es puguin trobar punts comuns amb persones diferents per cultura, religió o inclinació moral, amb altres que són amants desenfrenats de la vida i de les seves possibilitats. Algú podria pensar que existeix cap relació entre un kamikaze àrab i un militar abrucès? I no obstant això…
2. Sense vida de recanvi
No obstant això, existeix un vincle que relaciona un dels segrestadors de l’11 de setembre amb un altre (presumpte) culpable d’assassinat resident a Itàlia i amb una cultura oposada, la de l’exèrcit. Els seus noms són, respectivament, Ziyad Jarrah i Salvatore Parolisi. El primer té trenta-sis anys i procedeix d’una bona família suní. Després d’emigrar de Beirut a Hamburg, experimenta una llarga solitud abans de trobar refugi i amics a la mesquita. Coneix una dona d’origen turc, se’n van a viure junts i planegen casar-se. La nit del 10 de setembre ell li truca per penúltima vegada (en l’última trucada, des de l’aeroport de Boston, només li diu tres vegades «T’estimo» abans de penjar). L’informa que els seus parents al Líban estan preparant la celebració del casament i que el seu pare els regalarà un Mercedes. Parlen de dates. Però quines dates? Aquest home acaba de fer testament. I sap que morirà. No és un testament com el que jo vaig fer a Corea; ell sap que morirà de veritat l’endemà, suïcidant-se als comandaments d’un avió. Pilotarà el vol United 93, l’únic que no aconsegueix cap objectiu a causa de la revolta dels passatgers i potser per altres raons que no arribarem a conèixer mai. Mentre parla amb la seva novia sembla sincer i convençut del futur que imaginen plegats. Almenys tan convençut com ho estava de suïcidar-se al cap de poques hores mentre escrivia les seves últimes voluntats. Té al davant dues vides i una sola mort, però sembla adonar-se’n i ho carrega tot a la maleta per al viatge sense retorn.
De forma anàloga tenim el major Parolisi, condemnat per l’homicidi de la seva esposa, Melania, perpetrat el 18 d’abril del 2011, pocs dies abans de Pasqua. El militar tenia una relació extramatrimonial amb una jove anomenada Ludovica, a qui havia promès que deixaria la seva família. Havien planejat un viatge durant la Setmana Santa a la ciutat d’Amalfi, on per fi coneixeria els pares d’ella. «Encara que el món s’acabi, passaré la Pasqua amb tu», va escriure-li. Alhora, va organitzar un viatge amb la seva dona i la seva filla: anirien a visitar els seus sogres. La Pasqua del 2011 és el seu 11 de setembre, aquell en què convergeixen dues vides i una mort (en aquest cas no la seva, sinó la de la seva dona). Ell també sembla sincer i convençut mentre recita els dos papers i, com en Ziyad Jarrah, procedeix fins que l’encreuament es converteix en un precipici. Tots dos cometen un error de càrrega: en la maleta de mà no hi caben dues vides o més, només hi ha espai per a una, la que tens. Transportar el pes de les vides que no han sigut i no seran és impossible, no s’ha de fer. I no obstant això… Vius en companyia dels teus propis fantasmes. Almenys un cop al dia penses en la prova que vas superar amb el teu equip de futbol, en el teu pare, que, quan tornàveu a casa, et va dir que era millor renunciar, que era una il·lusió, penses en com vas abaixar el cap. I, en canvi, t’imagines també aixecant el trofeu. Penses en l’home llunyà amb qui vas passar una setmana a Califòrnia. «El marit americà», l’anomenes, encara que no l’has tornat a veure. Perquè consideres aquells set dies el veritable, perfecte, absolut matrimoni de la teva vida. Reflexiones sobre els moments clau, sobre tots els camins que no has pres. T’han ocupat, consumit. Han sigut el teu somni recurrent, la teva fantasia, de vegades el teu refugi. Però també un perill perquè, en la pitjor de les hipòtesis, podries deixar que et corrompés l’enveja per aquesta persona que no has sigut, o l’odi envers aquesta altra que viu en tu, però només allà. I descarregar aquest pes en la persona que està al teu costat. O, al final, en tu mateix.
Adam Phillips és un psicòleg anglès que, gràcies a les seves publicacions, es va convertir en una estrella internacional de la psicologia. Va analitzar aquesta condició en un assaig titulat Missing Out: In Praise of the Unlived Life (Elogi de la vida no viscuda), títol al qual jo donaria la volta en clau negativa: No tindràs cap altra vida més enllà d’aquesta, assumeix-ho i dona’n les gràcies.
Una altra estrella de la psicologia, James Hillman, va aconseguir un gran èxit mundial amb un llibre anomenat El codi de l’ànima. Exposava la teoria que tots tenim en el nostre interior un daimon, una vocació única (Michael Jordan, atleta formidable, destacava en bàsquet però va fracassar en beisbol). Podem buscar aquesta vocació en nosaltres i no trobar-la mai. O podem descobrir-la per casualitat.
Hillman parla d’una nena de color que va pujar a un escenari de Harlem per assajar un espectacle de Cap d’Any i a la qual van presentar com a ballarina. Va estirar la jaqueta del presentador i li va dir, per sorpresa: «No ballo, canto». Era Ella Fitzgerald, que de cop i volta va ser conscient de la seva vocació.
Els textos de Phillips i Hillman són complementaris. Perseguim el daimon, l’evoquem, però sovint no aconseguim encarnar-lo. Aleshores roman en nosaltres com una ombra, una il·lusió, una frustració. Perquè les vides que no són les nostres però que tot i així vivim no són perills que hem deixat enrere, fracassos evitats, delictes no castigats. Aquests els deixem enrere arronsant-nos d’espatlles, una mica com fa l’oculista de Delictes i faltes, una de les millors pel·lícules de Woody Allen. Encarrega l’homicidi de la seva amant cega, no el descobreixen i comprèn
