dia m’acostava a la Prefectura que ocupava tot el palauet de Via Laietana número 43, situada a prop del Palau de la Música; edifici de trista memòria per als antifranquistes, on el comissari Antonio Juan Creix infligia tota mena de tortures als detinguts polítics. Jo hi entrava pel número 2 del carrer Julià Portet, un heroi barceloní de la Guerra del Francès, i pujava a un despatx del primer pis on recollia el comunicat diari de detencions, atracaments, robatoris i traficants de droga. Sense voler-ho i per mandat de la direcció del diari m’havia convertit en un publicista dels èxits policials. De no haver-ho acceptat probablement no hagués pogut formar part de la redacció i entrar en nòmina.
Gómez Alba era un tipus calb i lleig, però elegant. Lluïa un bigoti fi, feixista, que suavitzava els seus trets greus. Contràriament al que es podia esperar de la seva cara de pocs amics, es mostrava afable i fins i tot simpàtic. Però no podia evitar veure en ell a un representant de la repressió que interrogava sindicalistes i polítics que lluitaven contra el Régimen.
Així que, armat amb la meva gravadora, em vaig dirigir a la Prefectura cap al vespre d’aquell 14 d’abril. Aquest cop vaig entrar-hi per la porta principal que estava custodiada per tres grisos. El pis del Cap Superior era enorme, de sostres molt alts, lúgubre, com totes les habitacions d’aquella espècie de petit Palazzo Farnese. Era la primera vegada, i seria l’última, que estaria en aquell despatx on tantes decisions s’havien pres contra la democràcia, el catalanisme i els drets humans.
Gómez Alba es va aixecar somrient. El seu rostre estava il·luminat per un gran llum de peu. Em vaig fixar en algunes pintures a l’oli de caràcter militar que penjaven a les parets. Eren escenes de batalles.
—Siéntese. Pero haga el favor de cerrar la grabadora.
En aquell moment, instintivament, pensant en la transcendència que poguessin tenir les seves declaracions, no vaig prémer el botó d’stop però vaig dissimular que ho feia. La cinta va començar a gravar suaument. Des d’aquell instant fins al final de l’entrevista vaig estar inquiet pensant que en algun moment podia saltar el dispositiu quan la cinta s’hagués acabat, descobrint-se l’engany. Però, un cop comesa la temeritat, vaig aguantar el tipus i vaig començar l´entrevista.
—Señor Gómez Alba, cuando los peritos judiciales efectuaron la primera visita al edificio de autos usted me dijo que se habían localizado dos espitas de gas abiertas en el piso de los Zunzunegui. ¿Me lo puede ratificar?
—Sí, fui testigo de ello. Los bomberos y dos funcionarios del Cuerpo de Policía hallaron dos espitas abiertas en el piso del doctor Zunzunegui. Una era la general y la otra la terminal, al final de la que se enchufa la goma de la cocina.
—¿Se ha encontrado completa la cocina?
—No quedó rastro de ella.
—¿Han interrogado al doctor Zunzunegui?
—Sí. Declaró que había cerrado las llaves antes de marcharse de fin de semana a Fraga. Habló con sinceridad y respondió serenamente a nuestras preguntas. Pero podía habérselas dejado abiertas tanto él como su esposa. Sería humano y comprensible que se equivocara en su declaración.
—¿Han encontrado más pruebas?
—Al cabo de unos días apareció la moqueta del comedor, que ustedes fotografiaron y publicaron en el diario, así como varios utensilios de cocina y de la casa que se devolvieron a los Zunzunegui.
—¿Qué opinión le merece la moqueta chamuscada?
—A simple vista muestra modificaciones debido a una causa térmica importante. Pero son los peritos quienes deben decidir si la causa fue un fogonazo del gas o un explosivo.
—A ello quiero referirme, señor Gómez Alba. ¿Se ha descartado la posibilidad de explosivos?.
—Créame lo que le voy a decir. Hemos realizado una investigación minuciosa sobre todos los habitantes de la casa siniestrada. Hemos analizado a fondo sus actividades profesionales, sus familias, sus amistades y los círculos donde se mueven. Usted ya se debe imaginar nuestra capacidad para ello. Y el balance no arroja ningún indicio, repito, ningún indicio, que nos haga pensar que allí, y concretamente en el piso del doctor Zunzunegui, se hubiesen efectuado actividades subversivas que escondiesen un depósito de material explosivo.
—¿A qué atribuye, pues, la tardanza en dar a conocer la causa?
—No le quepa la menor duda de que si el juez Cesáreo Rodríguez-Aguilera no lo dice aún es porque no lo sabe o si lo sabe no puede aún decirlo. No es porque la Policía le impida hacerlo. Estamos a su servicio. Lo que sucede es que existen puntos de discrepancia entre los peritos y que se esperan dictámenes de los laboratorios que no llegan. Siento esta tardanza tanto como la opinión pública y la prensa, pero es consecuencia de que no se hayan encontrado aún pruebas contundentes e inequívocas. No debemos olvidar que durante toda la noche de la tragedia tuvimos que pensar primero en el rescate de los cadáveres y en localizar supervivientes entre las ruinas.
—¿Existe la posibilidad de que la explosión se hubiese originado en otro piso o en el sótano?
—Esta cuestión está clara para todos. No existe la menor duda. La explosión se originó en el cuarto tercera donde vivía la familia Zunzunegui.
El Cap Superior de la policia franquista a Barcelona va donar per conclosa l’entrevista després de rebre una trucada telefònica. Com a comiat em va dir: “Seguiremos investigando, no lo dude”. La conversa no havia durat ni mitja hora i la cinta tenia una capacitat de trenta minuts. Vaig respirar tranquil mentre baixava les escales.
En sortir a Via Laietana vaig agafar un taxi que em portés veloç al diari on tenia reservada la pàgina per reproduir les opinions de la màxima autoritat policial. No veia Gómez Alba amb motius per amagar uns explosius o una cèl·lula d’extrema dreta amb l’objectiu de perjudicar als directius d’una companyia de gas amb qui es veia sovint en recepcions i actes oficials. Vaig començar a pensar que al govern de Luis Carrero Blanco li preocupava més l’alarma cívica d’una explosió deguda al gas, per tots els interessos econòmics i possibles deficiències de la conversió, que l’existència d’uns explosius, fossin de l’extrema dreta o d’extrema esquerra. Però també era cert que la culpabilitat del gas natural beneficiava als directius franquistes del gas butà recelosos dels avantatges que l’empresa catalana havia obtingut dels tecnòcrates de l’Opus Dei, com el ministre d’Indústria, Gregorio López Bravo, situats al Govern. Gas Natural esdevindria un monopoli de facto envejat pel búnquer blau. La societat es va crear el 1965 amb un 36% de capital de Catalana de Gas y Electricidad; un 35% de la Standard Oil of New Jersey (posteriorment Exxon Corporation) i el grup bancari Urquijo - Hispano Americano - Popular. Butano i Refinerías de Petróleos Escombreras (Repesa), dominades per l’ultradretà Luís Valero Bermejo, manifestaven el seu desacord amb què Gas Natural mantingués la supremacia en el mercat energètic.
El sumari va continuar instruint-se. Miquel Caturla, representant legal dels propietaris afectats, em va comentar arran de la publicació de l’entrevista a Sergio Gómez Alba:
—Les meves sospites s’inclinen clarament pel gas. L’alarma social està ja creada i ara tot depèn del jutge que, considerant el cas un tema d’ordre públic, acceleri la instrucció. El problema dels afectats és que no poden cobrar de les companyies asseguradores perquè encara no coneixen a qui cal demandar.
El 25 d’abril el jutge va aixecar el secret del sumari. A partir d’aquell moment i a través del lletrat Caturla coneixeria, en comptagotes, els dictàmens dels perits i el contingut de les declaracions dels testimonis. Catalana de Gas
