escombros. Me levanté, cogí el coche y me vine de nuevo a Barcelona.
L’entrevista acabava dient: “No me molesten más ni a mí, ni a mi familia. Ni me llamen a mi servicio médico en el hospital”.
Aquelles declaracions no li van servir de molt perquè la seva reacció va seguir aixecant sospites, alimentades pels sectors econòmics i polítics als que interessava que l’atenció es desviés cap a camins suposadament criminals.
L’endemà, la direcció del Brusi va acceptar que titulés la informació d’aquesta manera: “Zunzunegui habló pero no convenció”. I el subtítol deia: “Llegó de Fraga, observó, marchó a un hotel y regresó porque no podía dormir”.
Vaig comprovar que la versió del doctor era certa per les informacions que va donar-me el personal de l’hotel César Augusto. El recepcionista va registrar el matrimoni. A la poca estona Zunzunegui va sol·licitar des de l´habitació de fer dues trucades a Fraga, una de les quals no es va realitzar perquè no contestava ningú. Seguidament el matrimoni va baixar a la recepció i va dir que s’ho havien pensat millor i que s’anaven. No van arribar a desfer els llençols. Tot i que aquesta va ser la realitat dels fets1 el director de l’hotel, Enric Llistosella, va desautoritzar aquella versió mitjançant una nota enviada al diari.
El dilluns, 13 de març de 1972, el jutge va convocar els perits nomenats, tres del Col·legi d’Enginyers, tres del Col·legi d’Arquitectes i tres militars de la Mestrança a l’edifici sinistrat. També va ser citada la portera de l’immoble, Aurea García.
Quan m’hi vaig presentar, cap a les deu del matí, la zona estava tancada i envoltada per la policia. Una brigada de bombers ajudava a treure els efectes personals d’alguns inquilins que ho havien sol·licitat. Vaig trobar-me amb la senyora García, molt espantada, que esperava ser interrogada pel jutge. Era una dona menuda, de cabells d’un color ros fosc, que no va posar objeccions a respondre a les meves preguntes.
—Va veure marxar als Zunzunegui aquell cap de setmana?
—Sí. Cap a dos quarts de vuit del vespre va baixar el doctor i em va dir que marxaven. Fins i tot va deixar-me les claus.
—Durant la tarda de diumenge va sentir algú rondant pel pis?
—En absolut.
—En alguna ocasió va notar comportaments estranys per part del doctor?
—No. És una família normal i educada. Com la majoria de veïns i inquilins del bloc.
—Sap si rebia visites molt sovint de determinades persones?
—Ell és molt reservat en tot. No li puc dir més.
La senyora García, que vivia a la part posterior a l’immoble, el bloc que dóna al carrer Santa Amèlia, era al llit quan a les dotze i vint minuts es va produir l’explosió, com el seu marit, els seus tres fills i la seva mare. La família va salvar la vida però es van quedar sense casa i sense feina.
Cap a migdia van començar a arribar cotxes oficials. Els tècnics de la Mestrança, acompanyats pel tinent coronel Ferrer; el comissari del districte de Sarrià; el secretari del jutge d’instrucció i el fiscal; els perits arquitectes amb els seus plànols i les seves càmeres fotogràfiques, el cap de Bombers i, finalment, el cap superior de Policia, Sergio Gómez Alba (el mateix que tenia sota el seu comandament els policies Antonio Juan Creix i el seu germà Vicente, feixistes i torturadors). Tan aviat l’autoritat més temuda dels demòcrates antifranquistes va baixar del cotxe li vaig preguntar:
—Señor Gómez Alba, ¿conoce las declaraciones del arquitecto Francesc Mitjans sobre el comportamiento de las estructuras del edificio después de la explosión?
—Sí, y me parecen acertadas. La columna de hormigón se rompió al no poder aguantar el peso de los seis pisos posteriores— i no va afegir res més.
A la una va arribar el jutge. Era un home alt i elegant. El cap superior de Policia el va saludar i es va quedar parlant una bona estona amb ell. Em vaig acostar discretament pel darrere i vaig escoltar part de la seva conversa:
—La prensa y la opinión pública están inquietas, señor juez, quieren conocer la causa.
Rodríguez Aguilera li va respondre
—Déjeme a mí a los periodistas. No se preocupe. Les diremos lo que les podamos decir.
Aquell matí vam saber per unes declaracions del metge forense, el doctor Enric Seguí Campañà, que la causa de la mort de dues de les víctimes havia estat l’asfíxia, quinze havien mort per traumatisme i una per efecte de l’ona expansiva.
Dues setmanes després aconseguiria conèixer “oficiosament” que l’instructor del sumari tenia ja l’informe dels nou perits i que era imminent una roda de premsa per fer públic un primer avanç del dictamen. El que es diu prima facie. Abans que es fes aquesta convocatòria vaig poder parlar amb el jutge:
—Com pot comprendre el meu nerviosisme és extrem. Ho confesso. Em sento pressionat per tot arreu. Em truquen dotzenes de vegades al dia. “Quan ho sabrem?”, em pregunten. Jo els prometo que com a molt tard en una setmana. El problema és que les tres comissions formades pels nou perits estan esperant les anàlisis dels laboratoris químics.
La companyia de gas em va fer arribar, mitjançant intermediaris, que estaven molt molestos i disposats a querellar-se amb qui especulés sobre la culpabilitat del gas i que volgués influir amb les seves informacions prima facie. Un d’ells va dir-me: “Si el gas és la causa llavors haurà sigut culpa del veí que es va deixar oberta la clau. La companyia no és responsable de la imprudència d’un abonat”.
Les hipòtesis dels informes tècnics eren més properes al gas com a possible culpable, incloent un possible descuit d’algun membre de la família Zunzunegui, que d’un arsenal d’explosius. Era raonable pensar que un neuròleg, fos o no d’extrema dreta, amagués aquest tipus de material en un racó de la mateixa casa on vivia amb la seva filla i la seva dona embarassada?
Els que començaven a tenir-ho clar eren els propietaris i veïns afectats que no van trigar a querellar-se contra la companyia de gas per suposat delicte d’imprudència punible. “Demostrarem que va ser el gas. A França, la conversió del gas ciutat a gas natural es va efectuar informant degudament al consumidor. No veiem clar que s´intenti culpar el doctor Zunzunegui. Ni parlar-ne. No caurem en aquest parany “. Eren les primeres frases que vaig sentir de Miquel Caturla, un jove advocat amb ganes de fer-se un nom amb aquell cas. Ràpidament vaig comprendre que podíem treballar en equip. Teníem un mateix objectiu: cercar la veritat. Li vaig donar el meu telèfon i així va començar una col·laboració que duraria fins després de la mort del general Franco.
Al doctor Zunzunegui li degué molestar la meva crítica a la seva actuació, així com la publicació de la seva fotografia de noces, que vaig localitzar entre la runa. Potser per això mai va acceptar una entrevista, fins i tot quan l’hi vaig sol·licitar per incloure les seves impressions en aquest llibre (vaig localitzar al neuròleg el 2011, trenta vuit anys després, a la Clínica Hospital Santa Teresa de La Corunya, on exercia). La darrera informació que en tinc és una intervenció pública que va fer a Salceda de Caselas (Vigo) el 21 de novembre de 2015 en un homenatge al seu avi Jacinto Zunzunegui Romo, “el médico de los pobres”, en el 98 aniversari de la seva mort.
4. Ni rastre d’explosius
Aquella
