sempre ens preguntaven, mirant-nos a la Constance i a mi; «¿Ja us espavileu, soletes? ¿Necessiteu res, podem ajudar-vos en alguna cosa? ¿Com us va?». La Constance sempre els convidava a entrar, perquè ens havien ensenyat que no és de bona educació deixar les visites xerrant a fora, però els Carrington mai no entraven.
–Em pregunto –vaig dir, pensant en ells– si els Carrington em durien un cavall si els ho demanés. Podria cavalcar-lo pel prat.
La Constance es va girar i em va mirar un moment, arrufant una mica les celles.
–No els ho demanaràs –va dir finalment–. No demanem res a ningú. No te n’oblidis.
–Feia broma –vaig dir, i va tornar a somriure–. De fet, només voldria un cavall alat. Et duríem a la lluna i et tornaríem, el meu cavall i jo.
–Recordo quan volies un griu –va dir–. Ara, senyoreta gandula, afanya’t a parar la taula.
–L’última nit es van barallar molt –va dir l’oncle Julian–. «No ho penso consentir», va dir ella, «No ho penso tolerar, John Blackwood», i «No tenim altre remei», va dir ell. Jo escoltava rere la porta, és clar, però vaig arribar massa tard per saber de què discutien; suposo que devia ser de diners.
–No es barallaven gaire sovint –va dir la Constance.
–Quasi sempre eren molt educats l’un amb l’altre, neboda, si això és el que tu entens per no barallar-se; un exemple força trist per a la resta. La meva dona i jo preferíem escridassar-nos.
–De vegades sembla mentida que hagin passat sis anys –va dir la Constance. Vaig agafar les estovalles grogues i vaig anar a la gespa a parar taula; darrere meu vaig sentir que ella li deia a l’oncle Julian: «De vegades daria el que fos per tenir-los altre cop amb nosaltres».
Quan era petita solia creure que algun dia seria prou alta per arribar a la part de dalt dels finestrals del saló de la mare. Eren d’estiu, perquè en realitat la casa havia estat pensada com a lloc d’estiueig i el nostre pare només hi va posar calefacció perquè la nostra família no tenia cap altra casa per passar-hi els hiverns; la casa Rochester del poble ens tocava per dret, però feia molt que l’havíem perduda. Els finestrals del saló de casa nostra anaven de terra al sostre, i jo mai arribava a la part de dalt; la nostra mare solia explicar a les visites que les cortines blau cel de seda dels finestrals feien cinc metres. Al saló n’hi havia dos i al menjador de l’altra banda del passadís dos més, i des de fora semblaven estrets i prims i donaven a la casa un aspecte esquerp. Però, a dins, el menjador era encantador. La nostra mare havia dut unes cadires de potes daurades de la casa Rochester, hi tenia l’arpa, i l’habitació brillava amb els reflexos dels miralls i els vidres resplendents. La Constance i jo només la fèiem servir quan venia la Helen Clarke a prendre el te, però la teníem perfecta. La Constance s’enfilava a una escala per netejar la part de dalt dels finestrals, trèiem la pols a la porcellana de Dresden que hi havia a la lleixa de damunt la llar de foc, i amb un drap a la punta de l’escombra repassava les motllures del sostre, que semblaven d’un pastís de noces, mirava bé les fruites i les fulles, escombrava els cupidos i els llacets i sempre em marejava de mirar cap amunt i caminar cap enrere, i reia amb la Constance quan em trobava així. Enceràvem el terra i sargíem els petits descosits dels brocats roses dels sofàs i cadires. A dalt de cada finestral hi havia una sanefa daurada, volutes daurades al voltant de la llar de foc, i al saló hi penjava el retrat de la mare; «No suporto veure el meu saló preciós desendreçat», solia dir la nostra mare, i per això a la Constance i a mi mai no ens hi havien deixat entrar, però ara ens encarregàvem que estigués lluent i impol·lut.
La mare sempre servia el te a les seves amigues en una tauleta baixa que hi havia al costat de la llar de foc, i per això la Constance sempre parava la taula allà. Seia al sofà rosa de cara al retrat de la nostra mare i jo seia en una cadira en un racó i m’ho mirava. Em deixava agafar les tasses i els platets i passar els sandvitxos i els pastissos, però no servir el te. No m’agradava menjar res amb gent al davant mirant-me, així que sempre em prenia el te després, a la cuina. Aquella dia, que va ser el darrer que la Helen Clarke va venir a prendre te, la Constance havia parat la taula com sempre, amb les precioses tassetes rosades que sempre feia servir la mare i dos platets de plata, un amb petits sandvitxos i un altre amb els pastissets de rom tan especials; a la cuina m’esperaven dos pastissets de rom, per si de cas la Helen Clarke es menjava la resta. La Constance seia tranquil·la al sofà; mai no estava neguitosa, i reposava les mans dolçament a la falda. Jo esperava al costat de la finestra, mirava si venia la Helen Clarke, que sempre arribava puntual. «¿Tens por?», vaig preguntar a la Constance tot d’una, i ella va dir: «De cap manera». Sense girar-me vaig saber, per la veu que feia, que estava tranquil·la.
Vaig veure el cotxe que tombava des de la carretera i vaig adonar-me que hi havia dues persones en comptes d’una.
–Constance –vaig dir–, ve acompanyada.
La Constance es va quedar quieta un moment i després va dir, amb fermesa: «No passa res».
Vaig girar-me i estava tranquil·la.
–Els diré que se’n tornin –vaig dir–. No són maneres.
–No –va dir la Constance–. No passa res, de veritat. Tu fixa’t en mi.
–Però no vull que t’espantin.
–Tard o d’hora –va dir–, tard o d’hora hauré de fer el primer pas.
Em vaig quedar glaçada.
–Vaig a fer-los fora.
–No –va dir la Constance–. De cap manera.
El cotxe es va aturar a l’entrada de casa i vaig anar a obrir la porta principal, que ja tenia el cadenat tret perquè no és educat fer-ho davant dels convidats. Quan vaig sortir al porxo vaig veure que no era tan terrible com m’havia imaginat; la Helen Clarke no havia vingut amb una desconeguda sinó amb la menuda senyora Wright, que ja havia estat aquí abans i era més espantadissa que ningú. No seria problema per a la Constance, però la Helen Clarke no hauria d’haver-la dut sense dir-m’ho.
–Bona tarda, Mary Katherine –va dir la Helen Clarke, sortint del cotxe cap a les escales–, ¿oi que fa un dia preciós de primavera? ¿Com està l’estimada Constance? He vingut amb la Lucille. –Feia com si res, la descarada, com si la gent vingués cada dia amb quasi desconeguts a veure la Constance, i em va fer ràbia haver de somriure-li.– ¿Recordes la Lucille Wright? –em va preguntar, i la pobreta senyora Wright va dir amb la seva veueta que tenia moltes ganes de tornar-nos a veure. Vaig aguantar-los la porta i van entrar al rebedor. No duien abrics perquè feia molt bon dia, però de totes maneres la Helen Clarke va tenir la delicadesa d’aturar-se un moment.– Vés a dir-li a la Constance que hem arribat –em va dir, i jo sabia que m’estava donant temps per anar a dir-li qui havia arribat, així que vaig escapolir-me cap al saló, on la Constance seia ben tranquil·la i li vaig dir:
–És la senyora Wright, l’espantadissa.
La Constance va somriure.
–Un petit primer pas –va dir–. No passarà res, Merricat.
Al rebedor la Helen Clarke li estava ensenyant les escales a la senyora Wright, li explicava la història de la talla i la fusta vinguda d’Itàlia; quan vaig sortir del saló em va mirar i em va dir:
–Aquestes escales són una de les meravelles de la contrada, Mary Katherine. És una pena que estiguin amagades de tothom. Lucille? –I van entrar
