la Constance hagués acabat de parlar, la Helen Clarke havia empès la senyora Wright com si fos una pilota de croquet cap al racó més allunyat de l’habitació, on va seure de cop i per força en una cadira incòmoda. La Helen Clarke va anar cap al sofà on hi havia la Constance, una mica més i tomba la tauleta del te i, tot i que hi havia prou cadires a l’habitació i un altre sofà, va acabar seient tan a prop de la Constance que era incòmode per a ella, que detestava que ningú tret de mi s’assegués tan a prop seu.
–Bé –va dir la Helen Clarke, posant-se bé–, m’alegro de tornar-vos a veure.
–Sou molt amables de rebre’ns –va dir la senyora Wright, inclinant-se cap endavant–. Quines escales més precioses.
–Fas bona cara, Constance. ¿Que has estat cuidant el jardí?
–No me n’he sabut estar, amb el dia que fa. –La Constance va riure; ho estava fent molt bé.– És molt emocionant –li va dir a la senyora Wright–. ¿Vostè també es dedica a la jardineria? Aquests primers dies clars són molt excitants per a un jardiner.
Parlava una mica massa i una mica massa ràpid, però ningú no se’n va adonar tret de mi.
–M’encanta la jardineria –va dir la senyora Wright en una mena de rampell–. M’encanta la jardineria, i tant.
–¿Com està en Julian? –va preguntar la Helen Clarke abans que la senyora Wright acabés la frase–. ¿Com està el vell Julian?
–Molt bé, gràcies. Després vindrà a prendre una tassa de te amb nosaltres.
–¿Que coneixes en Julian Blackwood? –li va preguntar la Helen Clarke a la senyora Wright, i ella, fent que no amb el cap, va començar a dir:
–M’encantaria conèixer-lo, és clar; n’he sentit molt a... –i va aturar-se.
–És una mica... excèntric –va dir la Helen Clarke, somrient a la Constance com si fins llavors allò hagués estat un secret. Jo pensava que si excèntric volia dir, com posava al diccionari, desviació de la norma, era la Helen Clarke la que era molt més excèntrica que l’oncle Julian, amb els seus moviments estrambòtics, les seves preguntes inesperades i això de dur desconeguts a prendre el te; l’oncle Julian vivia sense preocupacions, duia una vida ben planificada, simple i harmoniosa. No hauria de dir que la gent és el que no és, vaig pensar, recordant que havia de ser més amable amb l’oncle Julian.
–Constance, sempre has estat una de les meves millors amigues –deia ara, i em va sorprendre: ella no tenia ni idea que la Constance no compartia de cap manera aquelles paraules–. Et vull donar un consell i pensa que t’ho diu una amiga.
M’hauria d’haver imaginat el que estava a punt de dir perquè estava glaçada; tot el dia havia anat anticipant allò que la Helen Clarke estava a punt de dir en aquell moment. Em vaig enfonsar en la meva cadira i vaig mirar de fit a fit la Constance, esperant que s’aixequés i fugís corrents, esperant que no sentís el que li estaven a punt de dir, però la Helen Clarke va seguir:
–És primavera, ets jove, ets encantadora i tens tot el dret a ser feliç. Torna al món.
En un altre moment, fins i tot només fa un mes, quan encara era hivern, unes paraules com aquelles haurien provocat que la Constance es fes enrere i fugís corrents; ara veia com escoltava i somreia, encara que va fer que no amb el cap.
–Ja has fet prou penitència –va dir la Helen Clarke.
–M’encantaria convidar-vos a un dinaret... –va començar la senyora Wright.
–T’has oblidat la llet, vaig a buscar-la. –Vaig aixecar-me i vaig dir-l’hi directament a la Constance i ella em va mirar sorpresa.
–Gràcies, estimada –va dir.
Vaig sortir del saló, vaig passar pel rebedor i vaig anar a la cuina; aquell matí la cuina tenia un aspecte brunyit i alegre, en canvi jo ara, glaçada, la trobava inhòspita. Era com si la Constance, tot d’una, després de tot aquest temps de rebuig i negació, hagués vist que, al cap i a la fi, potser era possible sortir a l’exterior. Ara m’adonava que era la tercera vegada en un dia que sortia el tema i a la tercera va la vençuda. No podia respirar; estava garratibada i tenia el cap a punt d’explotar; vaig córrer cap a la porta del darrere i la vaig obrir per respirar. Volia fugir corrents; si hagués pogut córrer fins al final de les nostres terres i tornar m’hauria recuperat, però la Constance era al saló sola amb elles i m’havia d’afanyar. Vaig haver de conformar-me a fer miques la lletera que m’esperava a la taula; havia estat de la nostra mare i vaig deixar els bocins a terra perquè la Constance els veiés. Vaig agafar la nostra segona millor lletera, que no feia joc amb les tasses; se’m permetia servir la llet, així que la vaig omplir i la vaig dur al saló.
–...faria la Mary Katherine? –estava dient la Constance, i es va girar i em va somriure al veure’m a la porta–. Gràcies, estimada –va dir i va mirar la lletera i després a mi–. Gràcies –va tornar a dir i vaig deixar la lletera a la safata.
–Al principi, poc –la Helen Clarke va dir–. Si no seria molt estrany, n’estic segura. Però podries trucar a un o dos vells amics i potser podries anar de compres a la ciutat algun dia, ningú no et reconeixeria, a la ciutat, és clar.
–¿Un dinaret? –va suggerir esperançada la senyora Wright.
–M’ho haig de rumiar. –La Constance va fer un petit gest de perplexitat, tot rient, i la Helen Clarke va assentir.
–Et caldrà una mica de roba –va dir.
Vaig abandonar el meu racó per anar cap a la Constance, agafar una tassa de te i passar-la a la senyora Wright, a qui li tremolaven les mans.
–Gràcies, estimada –va dir. Veia com tremolava el te a la seva tassa; al cap i a la fi, només era el segon cop que venia.
–Sucre? –li vaig preguntar; no me’n podia estar i a més a més era una qüestió d’educació.
–Oh, no –va dir–. No, gràcies. Sucre, no.
Vaig pensar, mirant-la, que s’havia mudat per venir avui aquí; la Constance i jo mai no anàvem de negre, però potser la senyora Wright havia pensat que era apropiat i duia un vestit negre i un collar de perles. L’altra vegada també havia vingut de negre, me’n recordo; sempre és de bon gust, vaig pensar, excepte al saló de la nostra mare. Vaig tornar cap a la Constance, vaig agafar la plata dels pastissets de rom i els vaig dur a la senyora Wright; això tampoc era de bona educació i primer hauria d’haver tastat els sandvitxos, però jo volia que se sentís malament per anar de negre al menjador de la mare.
–La meva germana els ha fet aquest matí –vaig dir.
–Gràcies –va dir. La seva mà va dubtar sobre la plata abans d’agafar un pastisset de rom i deixar-lo amb cura a la vora del seu platet. Vaig pensar que la senyora Wright s’estava comportant amb una delicadesa gairebé histèrica i vaig dir:
–Agafi’n dos. Tot el que fa la meva germana és deliciós.
–No –va dir–. Oh, no. Gràcies.
La Helen Clarke no parava d’endrapar sandvitxos, allargant el braç per davant la Constance per agafar-ne un rere l’altre. Enlloc no es comportaria així, vaig pensar, tret d’aquí. Sempre li és igual el que
