les seves germanes, Claire i Sophie, dues rosses de divuit i vint anys, adorables, que portaven el pòndol de la casa amb els sis mil francs dels dos homes, enmig d'un esclat continu d'alegria. Se sentia riure la gran, mentre la petita cantava, i una gàbia, plena d'ocells exòtics, rivalitzava en refilets.
—Guaita, Roubaud, és a París? Ah, sí, per l'afer amb el sotsprefecte!
Repenjat de nou, el sotscap d'estació va explicar que havia hagut de marxar de Le Havre aquell matí mateix, amb l'exprés de les sis i quaranta. Una ordre del cap d'explotació el cridava a París, i acabaven de fer-li un bon sermó. Estava prou satisfet de no haver perdut la plaça.
—I la seva senyora? —va demanar Henri.
La senyora havia volgut venir, ella també, per fer unes compres. El marit l'esperava allà, en aquesta habitació de la qual madò Victoire els donava la clau a cada viatge, i on els agradava dinar, tranquils i sols, mentre la bona dona estava ocupada a baix, al seu lloc de la higiene. Aquell dia havien menjat un panet a Mantes, perquè abans que res volien treure's els encàrrecs del damunt. Però havien tocat les tres, i es moria de fam.
Henri, per ser amable, va fer una altra pregunta:
—I es queden a dormir a París?
No, no! Se'n tornaven tots dos a Le Havre al vespre, amb l'exprés de les sis i trenta. Compta, de vacances! No t'empipen si no és per esbroncar-te, i de seguida cap a caseta!
Un moment, els dos empleats es van mirar, assentint amb el cap. Però ja no se sentien, un piano endimoniat acabava d'esclatar en notes sonores. Les dues germanes devien tocar juntes, rient més fort, excitant els ocells exòtics. Llavors, el jove, divertit també, va saludar, i va tornar a entrar a l'apartament; i el sotscap, tot sol, va quedar-se un moment amb els ulls sobre la terrassa, d'on pujava tota aquella alegria de joventut. Després, en alçar la mirada, va distingir la màquina que havia tancat els purgadors, i que el guardaagulles enviava cap al tren de Caen. Els últims borrallons de vapor blanc es perdien entre els grans remolins de fum negre, embrutant el cel. I va entrar, també, a l'habitació.
Davant el rellotge de cucut que marcava les tres i vint, Roubaud va fer un gest desesperat. Per què diantre Séverine s'endarreria tant? Ja no en sortia, quan entrava en una botiga. Per enganyar la gana que li rosegava l'estómac, va decidir parar taula. La gran peça, de dues finestres, li era familiar; servia alhora de dormitori, menjador i cuina, amb els mobles de noguera, el llit cobert de cotonada vermella, el bufet, la taula rodona, l'armari normand. Va agafar, al bufet, tovallons, plats, forquilles i ganivets, i dos gots. Tot plegat era d'una pulcritud extrema, i es divertia amb aquestes feines de casa, com si hagués jugat a cuinetes, feliç de la blancor de la roba de casa, molt amorós de la seva dona, rient ja de la rialla fresca amb què ella esclataria quan obrís la porta. Però quan va haver posat el paté en un plat, i col·locat, al costat, l'ampolla de vi blanc, es va inquietar, va buscar amb la mirada. Després, ràpidament, va treure's de les butxaques dos paquets que s'havia descuidat, una petita llauna de sardines i un formatge gruyère.
Van tocar dos quarts. Roubaud caminava de llarg a llarg, parant, al més petit renou, l'orella cap a l'escala. En la seva espera desvagada, en passar davant del mirall, es va aturar, es va mirar. No envellia gens, s'acostava a la quarantena, sense que el roig ardent dels seus cabells arrissats hagués empal·lidit. La barba, que duia sencera, es conservava espessa, també, d'un ros de sol. I, d'estatura mitjana, però d'un vigor extraordinari, s'agradava, estava satisfet de la seva testa una mica xata, amb el front estret i el clatell gruixut, de la seva cara rodona i sanguínia, il·luminada per dos ulls vius. Les celles se li ajuntaven, embullant el front amb la ratlla dels gelosos. Com que s'havia casat amb una dona quinze anys més jove, aquestes ullades freqüents al mirall el tranquil·litzaven.
Hi va haver un soroll de passos, i Roubaud va córrer a entreobrir la porta. Però era una venedora de diaris de l'estació, que entrava a casa seva, al costat. Va tornar, es va fixar en una capsa de petxines, sobre el bufet. La coneixia bé, aquella capsa, un regal de Séverine a madò Victoire, la seva dida. I amb aquest petit objecte n'hi havia hagut prou: se li va fer present tota la història del seu matrimoni, ben aviat faria tres anys. Nascut al Midi, a Plassans, d'un pare carreter, es va llicenciar amb els galons de sergent major; durant molt de temps factor mixt a l'estació de Mantes, havia passat a factor en cap a la de Barentin; i era allà que l'havia coneguda, la seva dona estimada, quan ella venia de Doinville a agafar el tren en companyia de la senyoreta Berthe, la filla del president Grandmorin. Séverine Aubry només era la filla petita d'un jardiner, mort al servei dels Grandmorin; però el president, padrí i tutor seu, l'aviciava de tal manera, que en va fer la companya de la seva filla i les va enviar totes dues al mateix pensionat de Rouen. Tenia una tal distinció natural, que durant molt de temps Roubaud s'havia acontentat a desitjar-la de lluny, amb la passió d'un obrer instruït per un joiell delicat, que considerava preciós. Allà hi havia l'única novel·la de la seva existència. S'hi hauria casat sense un duro, només per la joia de tenir-la, i quan per fi s'hi havia atrevit, la realització havia ultrapassat el somni: a més de Séverine i un dot de deu mil francs, el president, ara jubilat, membre del consell d'administració de la Companyia de l'Oest, li havia donat la seva protecció. L'endemà mateix del matrimoni l'havien nomenat sotscap a l'estació de Le Havre. Hi havia sens dubte a favor seu les notes de bon empleat, sòlid al seu lloc, puntual, honest, d'un caràcter limitat, però molt dret, tota mena de qualitats excel·lents que podien explicar l'acollida immediata de la seva petició i la rapidesa del seu ascens. Ell preferia creure que ho devia tot a la seva dona. L'adorava.
Quan va haver obert la llauna de sardines, Roubaud va perdre decididament la paciència. La cita era a les tres. On podia ser? No li faria creure que la compra d'un parell de botines i sis camises exigia tot el dia. I, en passar de nou davant del mirall, es va adonar que tenia les celles eriçades i el front tallat per una línia dura. A Le Havre no en desconfiava mai. A París, s'imaginava tota mena de perills, d'enganys, de faltes. Un flux de sang li pujava al cervell, els punys d'antic mosso de tren se li serraven, com al temps en què empenyia vagons. Esdevenia de nou l'animal inconscient de la seva força: l'hauria esclafat, en un impuls de furor cec.
Séverine va empènyer la porta, i va aparèixer tota fresca, tota joiosa.
—Sóc jo… Et devies pensar que m'havia perdut.
En l'esclat dels seus vint-i-cinc anys, semblava alta, esvelta i molt àgil, grassa tanmateix i amb els ossos petits. D'entrada no era gens bonica, la cara llarga, la boca grossa, il·luminada per unes dents admirables. Però, ben mirat, seduïa per l'encant, l'estranyesa dels seus grans ulls blaus, sota l'atofada cabellera negra.
I com que el seu marit, sense respondre, continuava examinant-la, amb la mirada tèrbola i vacil·lant que ella coneixia bé, va afegir:
—Oh! Me n'he fet un tip de córrer… Imagina't, impossible agafar un òmnibus. Llavors, com que no volia gastar diners en un cotxe, he corregut… Mira quina calor que tinc.
—Vejam —va dir ell violentament—, no em faràs creure que véns del Bon Marché.
Però, tot seguit, amb una amabilitat infantil, se li va llançar al coll i li va posar sobre la boca la seva bonica mà, petita i rodanxona:
—Dolent, dolent, calla! Saps molt bé que t'estimo.
Es desprenia tanta sinceritat de la seva persona, i la veia tan càndida, tan lleial, que la va estrènyer apassionadament entre els braços. Les seves sospites sempre acabaven així. Ella s'abandonava, amb ganes de fer-se amanyagar. Ell la cobria de petons, que ella no li tornava; i aquí residia la seva inquietud obscura: aquesta criatura passiva, d'una afecció filial, en què l'amant no es desvetllava.
—Així que has saquejat el Bon Marché?
—Oh,
