uns cotxes que una maniobra mal executada havia deixat a mig camí. Sense parar, uns trens passaven dins l'ombra creixent, entremig de la inextricable retícula dels rails, enmig de les files de vagons immòbils, estacionats a les vies d'espera. En va sortir un cap a Argenteuil, un altre cap a Saint-Germain; en va arribar un de Cherbourg, molt llarg. Els senyals es multiplicaven, els tocs de xiulet, els sons de botzina; de totes parts, un a un, apareixien els semàfors, vermells, verds, grocs, blancs; era una confusió, en aquesta hora borrosa en què tot s'enfosquia, i semblava que tot es trencaria, i tot passava, es fregava, se separava, amb el mateix moviment dolç i rampant, vague al fons del crepuscle. Però el semàfor vermell del guardaagulles es va apagar, el tren de Dieppe va xiular, es va posar en marxa. Del cel pàl·lid, començaven a volar unes poques gotes de pluja. La nit seria molt humida.
Quan Roubaud es va girar, tenia la cara espessa i caparruda, com envaïda d'ombra per la nit que queia. Estava decidit, havia ideat un pla. El dia s'apagava, va mirar l'hora al rellotge de cucut, i va dir en veu alta:
—Les cinc i vint.
I es va sorprendre: una hora, una hora a penes, per a tantes coses! Hauria cregut que tots dos es devoraven allà des de feia setmanes.
—Les cinc i vint, tenim temps.
Séverine, que no gosava interrogar-lo, el seguia amb la mirada ansiosa. El va veure remenar dins l'armari, treure'n paper, una ampolleta de tinta, una ploma.
—Guaita! Ara escriuràs.
—A qui?
—A ell… Seu.
I, mentre ella s'apartava instintivament de la cadira, sense saber encara què li exigiria, ell la hi va tornar a portar, la va asseure davant la taula, amb una pressió tal, que s'hi va quedar.
—Escriu… «Surti aquest vespre amb l'exprés de les sis i trenta i no es deixi veure fins a Rouen.»
Ella sostenia la ploma, però la mà li tremolava, la seva por creixia per la incògnita que obrien davant seu aquestes dues simples línies. Per això es va atrevir a alçar el cap, suplicant.
—Estimat, què vols fer? Si us plau, explica-m'ho… Ell va repetir, amb la seva veu alta, inexorable:
—Escriu, escriu.
Després, els ulls dins els seus, sense ira, sense paraules gruixudes, però amb una obstinació el pes de la qual ella sentia com l'esclafava, com la destruïa:
—El que vull fer, ja ho veuràs… I, escolta'm, el que vull fer, vull que ho facis amb mi… Així estarem plegats, hi haurà alguna cosa sòlida entre nosaltres.
L'espantava, ella va retrocedir encara.
—No, no, ho vull saber… No escriuré res abans de saber-ho.
Llavors, parant de parlar, li va agafar la mà, una maneta fràgil d'infant, la va estrènyer dins el seu puny de ferro, amb una pressió contínua de cargol, fins a esclafar-la. Era la seva voluntat que feia entrar així dins la carn, amb dolor. Ella va fer un crit, i tot es va trencar dins ella, tot es va lliurar. La ignorant que havia estat en la seva dolçor passiva, no podia més que obeir. Instrument d'amor, instrument de mort.
—Escriu, escriu.
I va escriure, amb la seva pobra mà dolorosa, penosament.
—Està bé, ets molt amable —va dir ell, quan va tenir la carta—. Ara, endreça una mica, prepara-ho tot… Et vindré a buscar.
Estava molt calmat. Es va refer el nus de la corbata davant del mirall, es va posar el barret i se'n va anar. El va sentir com tancava la porta, amb dues voltes, i com s'enduia la clau. Es feia ràpidament de nit. Va estar-se asseguda un instant, amb l'orella parada a tots els sorolls de fora. A casa de la veïna, la venedora de diaris, se sentia un lament continu, esmorteït: sens dubte un gosset oblidat. A baix, a casa els Dauvergne, el piano callava. Hi havia ara un alegre estrèpit de cassoles i vaixella, les dues dones ocupades a la cuina, Claire preparant un guisat de be, Sophie una amanida. I ella, desfeta, les sentia riure, dins l'angoixa horrorosa de la nit que queia.
A partir d'un quart de set, la màquina de l'exprés de Le Havre, que desembocava des del pont d'Europa, va ser enviada cap al seu tren, i enganxada. A causa d'un embús, no s'havia pogut allotjar aquest tren a la marquesina de les grans línies. Esperava a l'aire lliure, davant l'andana que es perllongava en una mena d'escullera estreta, dins la tenebra d'un cel negrós, on la fila d'alguns fanals de gas, plantats al llarg de la vorera, només arrenglerava estrelles borroses. Acabava de fer un ruixat, en quedava un hàlit d'una humitat glacial, escampat pel gran espai descobert que una broma feia recular fins a les petites clarors minvants de les façanes del carrer de Roma. Era immens i trist, negat d'aigua, puntejat aquí i allà per un foc sangonós, confusament poblat de masses opaques, les màquines i els vagons solitaris, els bocins de trens dormint a les vies del garatge; i, del fons d'aquest estany d'ombra, arribaven uns sorolls, unes respiracions gegantines, panteixants de febre, uns tocs de xiulet semblants a uns crits aguts de dones violentades, unes botzines llunyanes que sonaven, lamentables, enmig de la remor dels carrers veïns. Algú va donar ordres en veu alta perquè s'hi afegís un cotxe. Immòbil, la màquina de l'exprés perdia per una vàlvula un broll de vapor que s'enfilava dins tota aquella negror, en la qual s'esfilagarsava en petites fumeres, sembrant de llàgrimes blanques el dol sense límits estès al cel.
A les sis i vint, van aparèixer Roubaud i Séverine. Ella acabava de tornar la clau a madò Victoire, en passar davant els lavabos, vora les sales d'espera; i ell l'empenyia, amb l'aire apressat d'un marit a qui la seva dona fa fer tard, impacient i brusc, el barret enrere, ella amb el vel cenyit al rostre, dubtant, com morta de fatiga. Un flux de viatgers seguia l'andana, i s'hi van barrejar, resseguint la fila dels vagons, buscant amb la mirada un compartiment de primera buit. La vorera s'animava, uns factors portaven cap al furgó davanter els carretons d'equipatges, un vigilant s'ocupava de col·locar una família nombrosa, el sotscap de servei donava un cop d'ull als enganxaments, amb la llanterna-senyal a la mà, per veure si estaven ben fets, collats a fons. I Roubaud havia trobat per fi un compartiment buit, dins el qual anava a fer pujar Séverine, quan el va veure el cap d'estació, en Vandorpe, que passejava per allà, en companyia del cap adjunt de grans línies, en Dauvergne, tots dos amb les mans al darrere, seguint la maniobra del cotxe que s'hi afegia. Es van saludar, es van haver d'aturar i conversar.
De primer, van parlar de la història del sotsprefecte, que s'havia acabat a satisfacció de tothom. Després, d'un accident succeït al matí a Le Havre, i que el telègraf havia transmès: a una màquina, la Lison, que el dijous i el dissabte feia el servei de l'exprés de les sis i trenta, se li havia trencat la biela, just quan el tren entrava a l'estació; i la reparació havia d'immobilitzar allà, durant dos dies, el maquinista, Jacques Lantier, un paisà de Roubaud, i el seu fogoner, Pecqueux, l'home de madò Victoire. Dreta davant la portella del compartiment, Séverine s'esperava, sense pujar encara, mentre el seu marit fingia amb aquells senyors una gran naturalitat, alçant la veu, rient. Però hi va haver un xoc, el tren va recular alguns metres: era la màquina que empenyia els primers vagons sobre el que s'hi acabava d'afegir, el 293, per tal de tenir un cupè reservat. I Henri, el noi Dauvergne, que acompanyava el tren en qualitat de conductor en cap, i que havia reconegut Séverine sota el vel, havia impedit que la portella, oberta, li donés un cop, apartant-la amb un gest ràpid; després, excusant-se, somrient, molt amable, li va explicar que el cupè era per a un dels administradors de la Companyia, que acabava de fer-ne la petició, mitja hora abans de la sortida del tren. Ella va fer una rialleta nerviosa, sense motiu, i ell va córrer cap a la feina, deixant-la encantat, ja que sovint havia imaginat que seria una amant ben agradable.
El
