Marian van continuar estudiant. Això els va servir com una tapadora excel·lent. Tornaven a casa després de classe, deixaven els llibres i sortien a fer les operacions. Pel fet de ser dones, les germanes Price tenien menys probabilitats que els seus companys masculins d’atraure l’atenció de les autoritats. Sovint, la Dolours travessava la frontera diverses vegades al dia, ensenyant un carnet fals amb el nom de Rosie. Com que creuava amb tanta freqüència, els soldats que s’ocupaven dels controls fronterers ja la coneixien. No van sospitar mai res, ja que suposaven que devia tenir alguna feina avorrida prop de la frontera que l’obligava a travessar-la per anar i tornar. La Dolours era una noia simpàtica, atenta, que coquetejava una mica quan calia. Queia bé a la gent. «Rosie!», li deien els soldats quan la veien arribar. «Què, com estàs, avui?»
Sovint, les germanes Price transportaven material incendiari. Va arribar a conèixer bé l’olor del nitrobenzè, un ingredient que s’utilitzava en els explosius improvisats: feia olor de massapà. Els materials per fabricar bombes es preparaven a la República i després s’introduïen clandestinament a l’altra banda de la frontera. En una ocasió, la Marian portava un cotxe ple d’explosius quan va veure un control de l’exèrcit. Encara era menor d’edat i conduïa sense carnet. Els explosius estaven amagats a la porta del conductor, darrere d’un plafó. S’hi va acostar un soldat per inspeccionar el cotxe i va allargar la mà cap al tirador de la porta. La Marian va comprendre que, si l’obria, s’adonaria immediatament del pes de la càrrega explosiva amagada.
—Ja puc tota sola! —va dir ella, obrint ràpidament la porta. Aleshores va sortir i va allargar les cames. Les minifaldilles eren l’última moda a Belfast, i ella en duia. El soldat ho va veure. «Em sembla que estava més interessat a mirar-me les cames que a escorcollar el cotxe», va dir la Marian més endavant. El soldat la va deixar passar.
Per a algunes de les militants més rígides i tradicionals del Cumann na mBan, la presència de dones en aquesta classe de rols operatius (dones que no dubtaven a desplegar la seva sexualitat com a arma) era una amenaça, fins i tot una mica escandalosa. Algunes veteranes del Cumann es referien a aquestes dones de la primera línia de l’IRA com a «noies de l’exèrcit», i insinuaven que eren promíscues. A mesura que les tàctiques del conflicte anaven evolucionant, algunes vegades les dones de l’IRA paraven les anomenades trampes de l’amor, freqüentant els bars de la ciutat a la recerca de soldats britànics desprevinguts, i atraient-los després a una emboscada. Una tarda del 1971, tres soldats escocesos de permís van sortir a fer unes copes pel centre de Belfast i van conèixer dues noies que els van convidar a una festa. Els cadàvers dels soldats van ser trobats posteriorment en una carretera solitària als afores de la ciutat. Pel que es veu, de camí a la festa s’havien aturat a orinar i algú els havia disparat a tots tres al cap. Les germanes Price menyspreaven aquesta mena d’operacions. La Dolours va demanar expressament que no li assignessin mai una trampa de l’amor. Ella sostenia que la guerra tenia unes lleis: «Els soldats han de morir d’uniforme».
L’espectacle de les dones com a personificació de la violència radical podia semblar una novetat, però en altres parts del món figures com aquestes s’estaven fent un lloc en la iconografia de la revolució. L’estiu del 1969, mentre Belfast cremava, una terrorista palestina de vint-i-cinc anys anomenada Leila Khaled va segrestar un vol de la TWA que anava de Roma a Tel Aviv i el va desviar fins a Damasc. Va aconseguir captar l’atenció de tot el món i es va convertir així en la primera dona a segrestar un avió i en un model per a la nova militància. La seva foto amb els ulls foscos i uns pòmuls finíssims emmarcats per una kufia, les mans aferrades a un rifle d’assalt, va aparèixer a pàgina sencera en les revistes de paper cuixé. Uns anys més tard, una famosa foto captava l’hereva nord-americana Patty Hearst brandant una carabina retallada i tocada amb una boina. Una amiga íntima de Dolours Price va suggerir que l’atracció que la noia sentia per la lluita armada era deguda, com a mínim en part, a aquesta «moda rebel».
Les històries sobre les germanes Price van començar a circular entre les tropes britàniques destinades a Belfast i a sortir en les cròniques dels corresponsals de guerra estrangers. Així es van guanyar una gran reputació com a mortíferes femmes fatales que s’aventuraven pels perillosos carrers de Belfast amb un rifle d’assalt amagat «al camal d’uns pantalons de campana». Es deia que la Marian era una experta franctiradora i que els reclutes britànics l’anomenaven «la fabricant de vídues». La Dolours, mentrestant, va arribar a ser coneguda a la premsa com «una de les joves més perilloses de l’Ulster».
És difícil jutjar fins a quin punt cal prendre’s aquestes històries seriosament. En part, eren els típics rumors de caire frívol i sexual que sovint circulen en èpoques d’agitació violenta. Una societat tradicionalment antiquada i reprimida s’estava partint de cop i volta de la manera més catastròfica possible. Les amenaces de l’alliberament sexual i el caos paramilitar convergien en l’espectre mític d’un parell de llibertines de cames llargues i rifle a l’espatlla.
Però si aquesta imatge era fins a cert punt una fantasia de camp de batalla, una de les persones que més la fomentava era la mateixa Dolours Price.
—Vol que li ensenyi la nostra fàbrica d’explosius? —va preguntar a un reporter que l’havia anat a entrevistar, el 1972. I aleshores va afegir—: La setmana passada van venir els de la revista Paris Match a fer-ne fotos.
Amb Eamonn McCann, l’activista de Derry amb qui havien fet amistat durant la marxa de Burntollet, se seguien veient de tant en tant. Ella no li va dir mai de manera explícita que s’havia unit als Provos, però McCann ho sabia, i estava consternat. Desitjava desesperadament un canvi revolucionari a Irlanda, però estava convençut que la violència no era la manera d’assolir-lo. Als amics que s’unien a la lluita armada, els deia:
—De tot això no en sortirà res que sigui proporcional al dolor que hi invertireu.
Quan quedava amb Price, a McCann el meravellava el glamur que desprenia la noia. La majoria de les dones republicanes que ell havia conegut de petit eren severes i pietoses, potser no exactament com la Verge Maria, però sí com una Verge Maria armada amb una pistola. Les germanes Price eren molt diferents. La Dolours sempre anava vestida molt elegant, maquillada i amb un pentinat impecable. «Eren noies molt descarades», recordava McCann. «No eren oradores de mirada impassible ni tampoc semblaven fanàtiques. Sempre tenien un somriure.» En aquells temps, a Belfast hi havia una botiga de descomptes anomenada Crazy Prices (‘Preu Bojos’) i, inevitablement, la Dolours i la Marian van passar a ser conegudes entre els seus amics com les Crazy Prices.
Dolours Price, fotografiada per a la revista italiana L’Europeo.
En una ocasió, els agents de la Policia Reial de l’Ulster van irrompre a la casa de Slievegallion Drive a les sis del matí per anunciar que arrestaven la Dolours com a presumpta membre d’una organització il·legal. «No anirà enlloc fins que hagi esmorzat», va dir la Chrissie. Els policies, acovardits per aquella dona menuda però temible, van accedir a esperar-se, i la Chrissie va ordenar a la seva filla que anés a maquillar-se. Volia guanyar temps perquè la Dolours pogués recuperar la calma. Quan la Dolours va estar preparada per marxar, la Chrissie es va posar l’abric de pells que normalment reservava per a les ocasions especials. «L’acompanyo», va anunciar.
Per un moment, la Dolours es va sentir avergonyida de ser tota una militant de l’IRA i haver de passar el tràngol d’anar a comissaria amb la seva mare. Però ho van fer així. A la comissaria de Castlereagh, la van interrogar. Coneixia perfectament les regles i no va donar cap informació a la policia, limitant-se a repetir: «No tinc res a dir». Finalment va ser posada en llibertat sense càrrecs. No era fàcil argumentar res contra la Dolours: al capdavall, només era una estudiant que treia bones notes i presentava un bon índex d’assistència a classe. Abans de sortir de la comissaria, la Chrissie es va
