per recaptar fons, els Provos es van dedicar a assaltar bancs. Molts bancs. Un dia d’estiu del 1972, tres monges d’aspecte juvenil van entrar a l’Allied Irish Bank de Belfast. Just quan la sucursal estava a punt de tancar, les monges es van ficar les mans sota els hàbits i van treure les pistoles, i a continuació van atracar el banc. Eren les germanes Price, acompanyades d’una altra voluntària. Un mes després del primer assalt, tres dones van entrar al mateix banc i el van tornar a assaltar. (La identitat de les lladres no es va poder confirmar mai, però resultava temptador pensar que les germanes havien tornat a rematar la feina.) En una altra ocasió, la Dolours va segrestar una camioneta de correus, perquè l’IRA havia rebut informació que transportava saques de diners.
Malgrat l’horror que les envoltava, l’activitat de la Dolours i les seves camarades tenia un component d’aventura, la fantasia de ser bandides agosarades en una societat en què l’ordre s’havia ensorrat. Una vegada que un dels col·legues més propers de la Dolours a l’IRA, un home anomenat James Brown, va ser traslladat de la presó a l’hospital d’Antrim, amb l’apèndix perforat, les germanes Price van dur a terme una audaç missió de rescat, en què van assaltar l’hospital, van desarmar els agents de policia i van alliberar Brown. Era un petit miracle que les germanes evitessin ser detingudes per l’exèrcit o la policia. Potser la seva habilitat per interpretar el paper de pudoroses col·legiales catòliques quan les interrogaven els bastava per desviar les sospites. Però a més, durant aquesta època, les autoritats estaven aclaparades pel nivell de violència.
Les files dels Provos estaven plenes de personatges interessants. La Dolours va fer amistat amb un home més gran que es deia Joe Lynskey, que havia crescut a Cavendish Street, prop de Falls Road, i encara vivia amb els seus pares i amb la seva germana malgrat que s’acostava als quaranta. Durant els anys cinquanta, Linskey s’havia preparat per ser monjo en una abadia de Portglenone, on havia fet vot de silenci i es llevava cada matí abans de l’alba per pregar. Però finalment havia abandonat l’orde i s’havia afiliat a l’IRA. Linskey era com un nen gran, després d’haver passat tota l’adolescència al monestir. Els voluntaris més joves el consideraven un excèntric. Li deien el Monjo Boig. Però tenia una mirada càlida i unes maneres agradables, i la Dolours li va agafar un gran afecte.
Una altra persona amb qui va començar a tenir relació era un jove alt i de faccions anguloses que es deia Gerry Adams. Era un antic cambrer de Ballymurphy que havia treballat al Duke of York, un pub de sostres baixos del centre de la ciutat, molt popular entre els dirigents laboristes i els periodistes. Com Price, Adams provenia d’una distingida família republicana: un dels seus oncles s’havia fugat d’una presó de Derry juntament amb el pare de Price. Adams s’havia iniciat com a activista en un comitè local que protestava contra la construcció de Divis Flats. No havia anat a la universitat, però era un polemista temible, intel·ligent i analític, com la Dolours. S’havia incorporat a l’IRA pocs anys abans que ella i ja estava escalant posicions ràpidament en la direcció de Belfast.
Gerry Adams.
Price havia tingut certa relació amb Adams des de la infantesa. Quan tots dos eren petits, ella el veia amb la seva família dalt dels mateixos autobusos, i també havien coincidit en commemoracions republicanes a Edentubber o Bodenstown. Però ara havia reaparegut com a agitador. La primera vegada que el va reconèixer a la part del darrere d’un camió, adreçant-se a la multitud, la Dolours va exclamar: «Qui es pensa que és, en Gerry, allà plantat?». Adams li resultava intrigant, però també lleugerament ridícul. Era un «paio malgirbat amb unes ulleres grosses de pasta», recordaria més endavant, i posseïa un carisma silenciós i vigilant. Price tenia un caràcter irresistiblement extravertit, però li costava iniciar una conversa amb Adams. Ell es comportava amb un aire distant d’autoritat i s’hi referia, de manera afectuosa, dient-li «nena», tot i que només tenia dos anys més que ella. L’endemà que Price rescatés James Brown de l’hospital, Adams va expressar una gran preocupació per la seguretat de l’operatiu. «El diari deia que les dones no anaven disfressades», havia murmurat, per afegir amb to acusador: «Espero que no sigui veritat».
Price li va assegurar que la crònica del diari era inexacta, perquè les germanes s’havien disfressat amb perruques rosses, els llavis pintats de vermell i mocadors de cap llampants, «com dues meuques en un partit d’hoquei». Adams es prenia a si mateix massa seriosament, opinava Price. Però ella podia riure’s de tothom. Per qüestions de seguretat, Adams no dormia a casa seva, sinó que anava canviant d’allotjament, alguns dels quals ni tan sols eren cases, sinó negocis del barri. Darrerament havia agafat el costum de dormir en una funerària de Belfast Oest. Price ho trobava hilarant. Fent broma, afirmava que segurament devia dormir dins d’un taüt.
«Va ser una època apassionant», va dir ella posteriorment. «M’hauria d’avergonyir de dir que hi havia una part divertida.» Però hi era. Tot just acabava de fer vint-i-un anys. Qualsevol altra família hauria desaprovat el que la Dolours i la Marian estaven fent, però l’Albert i la Chrissie Price tenien la sensació que les noies es limitaven a seguir la tradició familiar. Podies culpar una persona per atacar una altra, però no podies pas culpar-la pel fet de tornar-s’hi. «L’exèrcit Provo va ser una iniciativa popular per aixecar barricades contra les hordes lleialistes», explicava l’Albert en aquella època. «Primer els vam vèncer amb les pedres i ells van portar armes. Llavors la nostra gent va haver d’armar-se. Oi que hauríem estat estúpids, si ens haguéssim quedat sense fer res? Primer els nostres es van armar amb escopetes i després van aconseguir armes més bones. I aleshores, els britànics, que ens havien de protegir, van atacar les nostres cases. Què havíem de fer, per combatre’ls? Doncs anar-hi i fer-los saltar pels aires. Era l’única manera que ens quedava. Si ells no hi haguessin interferit, molt probablement avui no existiria l’exèrcit Provo.»
Quan moria algun membre de les tropes britàniques, l’Albert reconeixia sense reserves la humanitat de cada soldat. «Però porta l’uniforme», assenyalava. «És l’enemic. I el poble irlandès creu que això és una guerra.» Ell estava en contra de les morts, insistia, però al capdavall era una qüestió de mitjans i d’objectius. «Si aconseguim una Irlanda socialista unida», concloïa l’Albert, «potser tot això haurà valgut la pena».
Com si volguessin remarcar la inutilitat de la resistència no-violenta, quan Eamonn McCann i una massa enorme de manifestants pacífics es van congregar a Derry una tarda glaçada de diumenge del gener del 1972, els paracaigudistes britànics van obrir foc contra la gentada, i van matar tretze homes i en van ferir quinze més. Els soldats van afirmar posteriorment que havien estat tirotejats i que només havien disparat contra manifestants armats. Cap d’aquestes afirmacions era certa. El Diumenge Sagnant, com es coneixeria des d’aleshores per sempre més, va ser un succés aglutinador per al republicanisme irlandès. La Dolours i la Marian eren a Dundalk quan van sentir les informacions sobre la massacre. La notícia les va omplir d’una fúria aclaparadora. Al febrer, uns manifestants van incendiar l’ambaixada britànica a Dublín. Al març, Londres va suspendre l’odiat parlament unionista a Irlanda del Nord i va imposar el govern directe des de Westminster.
Aquell mateix mes, Dolours Price va viatjar a Itàlia per fer córrer la veu sobre l’opressió dels catòlics a Irlanda del Nord. Va parlar del «sistema de gueto» i de la manca de drets civils. «Si les meves conviccions polítiques m’haguessin dut a participar en un assassinat, ho confessaria sense dubtar-ho», va declarar a un periodista, fent servir una mena de construcció sintàctica deliberadament evasiva que va esdevenir arquetípica en la descripció de les activitats dels militants durant els Troubles. «Si m’haguessin ordenat matar un enemic del meu poble, hauria obeït sense tenir cap por.» En la fotografia que il·lustrava el reportatge, Price posava com una malfactora, amb la cara tapada per una bufanda.
5
St.
