nens recordarien més endavant que la nit de l’endemà va ser quan la Jean va enviar la Helen a buscar fish and chips per sopar. Llavors es va preparar un bany per provar d’alleujar el dolor de la pallissa de la nit anterior. Quan la Helen sortia per la porta, la seva mare li va dir: «No t’aturis a fumar d’amagat». La Helen va travessar els passadissos laberíntics de Divis fins a arribar a l’establiment del barri on va encarregar el sopar i va esperar per endur-se’l. Quan el menjar va estar preparat, va pagar, va agafar la bossa greixosa i va emprendre el camí de tornada. En entrar al complex, la Helen va notar alguna cosa estranya. Hi havia molta gent fora dels seus apartaments, a la terrassa de cada pis. A l’estiu, això hauria estat habitual. A Divis hi havia tan pocs llocs d’esbarjo que els nens jugaven a pilota a les terrasses i els pares prenien l’aire els vespres temperats, recolzats a les portes, xerrant i fumant. Però no al desembre. Quan la Helen era més a prop del nou apartament, va veure la gent congregada a la porta i va arrencar a córrer.
6
Els Dirty Dozen
A Leeson Street, davant d’un bloc de cases conegut com Varna Gap, hi havia una casa buida. El paisatge de Belfast estava esquitxat d’aquesta mena de propietats deshabitades: cremades, destruïdes o abandonades, amb les portes i les finestres cobertes amb contraplacat. La gent que hi havia viscut simplement se n’havia anat i no havia tornat mai. A l’altra banda del carrer, Brendan Hughes esperava amb alguns dels seus companys de la companyia D. Era el dissabte 2 de setembre del 1972.
En alçar la vista, Hughes va veure una furgoneta verda que apareixia en la distància i s’acostava per Leeson. Va observar amb atenció la furgoneta, i alguna cosa el va inquietar. Normalment duia pistola, però aquell matí un dels seus camarades l’hi havia demanat per robar un cotxe. De manera que Hughes anava desarmat. La furgoneta va passar per davant seu, prou a prop perquè Hughes pogués entreveure breument el conductor. Era un home. No el va reconèixer. Semblava nerviós. Però la furgoneta va seguir endavant, i va baixar per McDonnell Street fins a Grosvenor Road. Hughes va observar com desapareixia. Per més seguretat, va enviar un dels seus homes a buscar una arma.
Hughes tenia vint-i-quatre anys, era un home baixet però fort i molt àgil, amb les celles fosques i poblades i una cabellera negra i rebel. Com a oficial de comandament («OC») de la companyia D de l’IRA Provisional, controlava aquella zona de Belfast Oest, cosa que el convertia en un objectiu no només dels paramilitars lleialistes, la policia i l’exèrcit britànic, sinó també dels Stickies (l’IRA Oficial). Divuit mesos abans, el cosí de Hughes, en Charlie, predecessor seu com a OC de la companyia D, havia estat mort a trets pels Oficials. Per això, Hughes estava «fugat», en l’argot de l’IRA: vivia amagat, era un home amenaçat per múltiples organitzacions armades. A les zones rurals podies amagar-te durant anys seguits, però a Belfast, on tothom es coneixia, ja era una sort si aguantaves sis mesos. Al final, sempre hi havia algú que t’enxampava.
Hughes s’havia unit als Provos a començaments del 1970. S’hi va començar a involucrar a través del seu cosí Charlie, però aviat es va consolidar per dret propi com un soldat astut i tenaç. Hughes anava de casa en casa i poques vegades dormia dues nits seguides al mateix llit. El territori de la companyia D incloïa Grosvenor Road, la zona antiga de Pound Loney i Falls Road, el territori més calent del conflicte. Al començament, la companyia només tenia dotze membres, coneguts com els Dogs o els Dirty Dozen (els ‘Gossos’ o els ‘Dotze Salvatges’). Hughes seguia la filosofia, inculcada pel seu pare des que era petit, que si vols que la gent faci coses per tu, les has de fer amb ells. Per això no es limitava a encarregar operacions als seus homes, sinó que ell mateix participava en les missions. Dolours Price va conèixer Hughes en allistar-se a l’IRA i de seguida va quedar fascinada. «Era com si estigués a cent llocs a la vegada», recordava, i després afegia: «Em sembla que no dormia mai». Malgrat la seva poca alçada, Price trobava que Hughes era «un gegant». Tots valoraven que no demanés mai a un voluntari res que ell mateix no estigués disposat a fer.
La companyia D estava duent a terme un nombre vertiginós d’operacions, sovint fins a quatre diàries. Atracaves un banc al matí, «flotaves» a la tarda (rondar pels carrers en un cotxe, com un caçador urbà, fins a triar un soldat britànic i disparar-li), posaves una bomba trampa abans de sopar, i finalment a la nit participaves en un parell de tirotejos. Eren jornades frenètiques, embriagadores, i Hughes vivia d’operació en operació: robant bancs, atracant oficines de correus, assaltant trens, posant bombes, disparant als soldats. Hughes s’ho prenia tot com una gran aventura. Per a ell, participar en un tiroteig era com qui es lleva al matí per anar a treballar a l’oficina. Li agradava el fet que les operacions tinguessin el seu propi impuls, un tempo despietat que alimentava i perpetuava la lluita armada, perquè cada operació reeixida atreia nous seguidors a la causa. En paraules d’un dels contemporanis de Hughes a l’IRA: «Les bones operacions són el millor sergent de reclutament».
A mesura que la llegenda de Brendan Hughes, el jove comandant de la guerrilla, s’escampava per tot Belfast, els britànics es van anar conjurant per capturar-lo. Però hi havia un problema: no sabien quin aspecte tenia. El pare de Hughes havia destruït totes les fotos familiars on apareixia, conscient que podien ser utilitzades per identificar-lo. Els soldats s’hi referien com a Darkie o The Dark (‘el Fosc’), per la seva naturalesa, i el nom va fer fortuna com a sobrenom del camp de batalla. Però els britànics no sabien quina cara feia, i Hughes havia passat moltes vegades per davant dels posts protegits amb sacs de sorra dels soldats, com qualsevol altre nano grenyut de Belfast. No se’l miraven dos cops.
De vegades, els soldats anaven a casa del seu pare i l’arrencaven del llit, buscant Hughes. Una vegada que es van endur l’home per interrogar-lo, Hughes es va enfurismar quan va saber que després de dos dies d’interrogatoris el seu pare s’havia vist obligat a tornar a casa descalç. Els soldats van informar el seu pare que no buscaven en Brendan per detenir-lo; la seva intenció era matar-lo.
No era una fanfarronada. L’abril anterior, un líder de l’IRA Oficial anomenat Big Joe McCann anava un dia pel carrer, desarmat, quan les tropes britàniques li van donar l’alto. Va intentar fugir i li van disparar. McCann s’havia tenyit els cabells per camuflar-se, però l’havien reconegut. Els primers trets només l’havien ferit i es va allunyar tentinejant. Però en comptes d’avisar una ambulància, els soldats van disparar una altra ràfega per enllestir la feina. Quan li van regirar les butxaques, no van trobar-hi res que pogués ser descrit de manera versemblant com una arma: només hi portava unes monedes i una pinta.
Quan la furgoneta va reaparèixer l’ajudant de Hughes encara no havia tornat amb l’arma. Havien passat cinc minuts i ja hi tornaven a ser. La mateixa furgoneta. El mateix conductor. Hughes es va posar tens, però un cop més la furgoneta va passar de llarg. Va continuar avançant una quinzena de metres. Aleshores es van encendre els llums dels frens. Sota la mirada atenta de Hughes, les portes del darrere es van obrir i en va sortir un grup d’homes. Semblaven civils, duien xandalls i sabatilles esportives. Però un d’ells duia una pistola del calibre quaranta-cinc a cada mà, i n’hi havia dos que duien rifles; quan Hughes es va girar per provar de fugir, tots tres van obrir foc. Les bales li van passar fregant i es van estavellar a les façanes de les cases abandonades mentre Hughes sortia disparat i els homes l’encalçaven. Va esprintar cap a Cyprus Street, mentre els homes el perseguien sense deixar de disparar. Ara Hughes va començar a avançar en ziga-zagues, com un llangardaix, per aquells carrerons laberíntics.
Coneixia aquells carrers, els passatges amagats, les tanques que podia grimpar. Coneixia cada casa buida i tots els estenedors. A Hughes li agradava fer servir una cita atribuïda a Mao, que diu que el guerriller ha de nedar entre la gent com un peix neda pel mar. Belfast Oest era el seu mar: existia un sistema informal mitjançant el qual els veïns del barri ajudaven els joves paramilitars com Hughes, permetent que les seves cases es fessin servir com a dreceres o amagatalls. Quan Hughes s’enfilava per la tanca d’un pati, una porta posterior s’obria
