/p>
Sinopsi
«A la vida només importen els fets», exclama el senyor Gradgrind a Temps difícils de Charles Dickens. La literatura no tracta només de fets, i, malgrat dos mil cinc-cents anys de debats, encara no s’ha arribat a un acord sobre què és, ni com estudiar-la. Però, segons Robert Eaglestone, el seu caràcter obert és precisament el que la converteix en un tema tan gratificant i útil. Estudiar literatura pot fer canviar qui ets, pot convertir un lector en un crític: una persona en sintonia amb les maneres de donar sentit al món.
La literatura és una conversa viva que ofereix infinites oportunitats per repensar i reinterpretar les nostres societats i a nosaltres mateixos. Amb exemples des de Safo fins a Grand Theft Auto, aquest llibre mostra com la literatura ofereix maneres de ser i de pensar més lliures i més profundes.
Taula
Prefaci a l’edició catalana. Un món més enllà
Els estudis literaris com a diàleg i dissentiment
Els estudis literaris com un model d’educació diferent
Els estudis literaris com a coneixement en acció
Els estudis literaris com una habilitat i una activitat
L’habilitat de la cerca de metàfores
L’activitat de la lectura atenta
Conclusió
3. Per què és important, la literatura?
El projecte The Reader
«Ara, el que vull són fets»
El professor de la felicitat
Conclusió
4. Què ensenya, la literatura?
Si estudiem literatura, en què ens convertim?
Els estudis literaris en el passat
Els estudis literaris en el present
Els estudis literaris en el futur
Crisi? Criticisme!
Conclusió
Notes
Agraïments
Prefaci a l’edició catalana. Un món més enllà
Quan el meu editor anglès em va dir que Saldonar volia publicar una edició en català d’aquest llibre, el cor em va fer un salt. Catalunya sempre ha estat especial per a la meva família.
A finals dels anys quaranta, el meu pare, llavors un jove novici dels jesuïtes, va ser enviat a Madrid. Deia que semblava «com si unes teranyines silencioses haguessin caigut sobre la ciutat» —anys més tard, a Memoir of Hungary, de Sandor Márai, un llibre que el meu pare ni tan sols coneixia, vaig llegir la mateixa metàfora per descriure Budapest quan els comunistes van prendre el poder—. A pesar d’això, i ja no per ordre de ningú, un parell d’anys després va tornar per viatjar per la Península, i es va enamorar de Catalunya. Va aprendre català —i així el va sumar a l’espanyol i el portuguès—, i aquest país mai més va deixar de ser part de la seva vida, i per tant també de la nostra. A casa, teníem un diccionari de català ben gros i de color groc a la sala d’estar, i una petita senyera a la cuina. La meva mare ens explicava els orígens llegendaris de les franges vermelles, i el meu pare, davant de les rialles de tota la família, va comprar una placa de «gossos no» a Barcelona i la va posar a la porta que dividia les habitacions de la resta de la casa. Per sort, el nostre gos, a diferència del meu pare, no sabia llegir en català ni se’n sortia amb el diccionari de color groc, així que va seguir dormint damunt dels llits igualment.
També recordo les vacances a Catalunya: jugar a la platja de la Barceloneta; acabar El senyor dels anells —un ritual d’iniciació per a tots els nens que s’han de convertir en rates de biblioteca— sota un sol ardent, gens anglès; els cartells no de Star Wars, sinó de La guerra de las galaxias, i els xurros. Tot reconeixible, però diferent. També recordo que em van portar a visitar els amics dels meus pares a la ciutat. Mentre els adults parlaven, jo em vaig quedar dret una eternitat, observant una estranya imatge pintada sobre una paret sencera del seu pis —increïble!—. Una bombeta que travessava el sostre; un cavall —un cavall?— agonitzant; un toro, i… fantasmes? Els adults es van adonar de la meva sorpresa. La meva mare, historiadora i professora, em va explicar què era aquella pintura, i els nostres amfitrions, prenent-se el meu interès amb tota serietat i parlant-me com a un adult, em van dir el que el Guernika significava per a ells i per a la seva generació.
En la meva ment infantil, Catalunya era mig imaginària. No fictícia, com la Terra Mitjana de Tolkien, perquè jo havia estat a Barcelona, però, en qualsevol cas, era un món més enllà: una ciutat estrangera, pintures reproduïdes a les parets perquè significaven més que «només art», una història diferent, però reconeixiblement europea, amb la qual estàvem conversant. Per descomptat que això és una impressió personal i romantitzada. Ara gairebé cada any torno a Barcelona, per anar al Primavera Sound. He viscut en dues ciutats turístiques, així que sé que el turisme és alhora una benedicció i una maledicció, i també sé que Barcelona és un lloc real en el món real i que, com tots els altres, té problemes reals. Però, com a turista, encara m’emociono quan arribo a la ciutat.
Un món més enllà no encaixava en la introspectiva cultura literària anglesa en què vaig créixer. Entre els anys cinquanta i els vuitanta, la literatura anglesa va estar dominada per una espècie de provincianisme anodí i una nostàlgia imperial, de vegades encoberts. Fins i tot el creixement del que avui coneixem com a literatura postcolonial quedava lluny del corrent principal. La cultura anglesa, i bona part de la cultura literària anglesa, no hi veia més enllà del seu melic, i per tant excloïa les altres —el Brexit és el retorn d’aquesta actitud—. El novel·lista Kingsley Amis va declarar que «ningú […] vol més poemes sobre filòsofs o pintures o novel·listes o galeries d’art o mitologia o ciutats estrangeres»: una creença desoladora. Com el meu pare, jo volia i encara vull literatura sobre aquestes coses, perquè sovint són boniques i perquè són importants per a la forma en què vivim. I, de fet, deixar-les de banda és interrompre la conversa amb els altres, i al meu pare li encantava conversar. Una conversa seriosa és el que ens fa aprendre i créixer, és com ens relacionem amb els altres.
No he heretat els dots lingüístics del meu pare. No parlo català, i estic esperant la versió anglesa d’Aprendre a parlar amb les plantes,
