una eina política. En canvi, l’escriptor francès Maurice Blanchot va suggerir que la literatura no pot competir amb la política en termes de política. Tots dos tenen raó, paradoxalment: la literatura és com una conversa secreta, murmurada només per a un mateix, però al mateix temps és com un discurs polític, un ens públic, compartit, debatut, discutit. Un cop més, aquesta dualitat simultània és part de la raó per la qual no se la pot definir. I, efectivament, aquesta llibertat de la literatura per dir qualsevol cosa de qualsevol manera, de ser privada i alhora pública, fa que els tirans i els totalitaris, que volen controlar els nostres mons públic i privat, es neguitegin pels escriptors i els lectors.
Però cal anar amb compte. Si la literatura és com una conversa viva, llavors té els mateixos problemes o riscos polítics que una conversa. Sabem que podem excloure les persones, ofendre-les, negar-nos a escoltar-les, ignorar-les… sentir només el que volem sentir. Si una conversa és viva, podem esmorteir-la. Però una conversa com Déu mana és una conversa oberta entre iguals, i si la literatura és una conversa, hem d’assegurar-nos que no sigui exclusiva. Em pregunto què significaria no estar involucrat en aquesta conversa, estar-ne apartat. O només poder tenir converses supèrflues. I què podria significar aïllar-se un mateix d’aquesta conversa? —al capítol 3 indago una mica en aquesta idea—. Irònicament, una manera d’apartar la gent de la conversa és posar la literatura en un pedestal, sobreestimar-la. Anteriorment he esmentat el cànon literari, la idea que hi ha una llista de llibres que tothom hauria de llegir. Dit tal com raja, el cànon és una de les qüestions més polèmiques de la literatura, perquè és el lloc on la idea del valor literari —«Aquest llibre és genial!»— i el poder de configuració de la política —«Hauríem de ser així!»— s’uneixen en una mena de directriu: «Tothom hauria de llegir aquest llibre amb la finalitat de ser així!». En aquest context, el problema és que no hi ha cap posició neutral des de la qual es pugui jutjar el valor literari —no podem distanciar-nos de la societat de cop i volta per jutjar un text—, i els motius d’inclusió o exclusió en el cànon estan polititzats i no sempre són transparents. Els textos de les dones, per exemple, o d’autors d’altres països, tendeixen a desaparèixer. A més, la llista dels grans llibres s’estableix en una mena d’inèrcia promoguda per les expectatives del públic —«Sempre hem llegit això»— i, sovint, per condicionants econòmics —una escola no pot comprar centenars de llibres nous cada any, així que reutilitza els mateixos, i la majoria d’editors no publicaran un llibre si saben que no el vendran—. Tot i així, una manera de tractar amb el cànon literari prové de la idea de la literatura com una conversa viva. El professor de llengua i literatura d’Alan Bennett, Hector, té un lema: «Passa-ho». Però en una conversa no ens limitem a passar-ho passivament. Investiguem, preguntem, responem, utilitzem la nostra pròpia creativitat. I això és el que hauríem de fer amb el cànon: caldria preguntar-nos per què, com, qui; caldria interrogar-lo i explorar més enllà dels seus límits.
Tot el que he escrit fins aquí deriva de la metàfora de la literatura com una conversa viva. Com una conversa, té molt a veure amb la comunicació i pot tractar de qualsevol cosa. Com en una conversa, en la qual tant el que diem com la manera en què ho diem són importants, la literatura conforma l’experiència i proporciona significat a través de la forma. La creativitat de la literatura, com en les converses, no prové d’una sola banda sinó del diàleg, i atrau tots els aspectes de la nostra persona. La nostra resposta a les obres literàries canvia a mesura que ens fem grans. Com una conversa, la literatura no és atemporal, sinó plenament temporal: un passat, visible de diverses maneres, inclosos el context històric d’una obra i els arbres genealògics de les seves influències i el gènere; un present, ja que sempre es llegeix a l’ara, i un futur, que seria el lector, unint-se a la conversa. Com tot bon diàleg, que traspua una espècie d’igualtat entre les persones, la literatura té un vincle amb la llibertat personal i política. I, igualment com un diàleg, pot ser fàcilment corrompuda per tercers o per nosaltres mateixos quan excloem, ens neguem a escoltar o prohibim als altres que parlin.
He dit que les metàfores són les eines del pensament, i, com totes les eines, les metàfores són útils: un martell ens ajuda a construir, i una càmera preserva una imatge. Però les eines també poden ser perilloses o enganyoses: un martell manipulat sense cura no només pot fer mal, sinó que, el que és més important, una persona amb un martell pot pensar que tot sembla un clau; i una imatge al mòbil pot semblar que sigui un panorama complet, una visió de conjunt, però no ho és. Així, també és cert que la metàfora que «la literatura és una conversa viva» encobreix el fet que els llibres realment no prenen vida, no poden respondre les preguntes que els fem: llegir és només com parlar. En realitat, cap mà surt del text per agafar la nostra. De fet, aquesta metàfora passa per damunt d’una de les tecnologies més poderoses que posseïm com a espècie, l’escriptura, la capacitat de preservar paraules i significats a través del temps i l’espai. Aquesta tecnologia antiga serveix de base per a moltes de les nostres tecnologies actuals —i per a molts dels seus abusos: les fake news no li venen de nou, a la literatura—. L’escriptura fa que el component viu de la metàfora sigui menys convincent, perquè, tot i que l’escriptura encara és una forma de conversa —pensem en els textos, els missatges o els posts—, no és viva. Però, curiosament, el fet que una obra estigui escrita recalca la idea que la creativitat de la literatura no només és al cap de l’autor famós, sinó també en nosaltres. Quan llegim un text, no es tracta de l’autor parlant amb nosaltres, com si hagués aparegut en un núvol de fum, sinó que el text parla amb nosaltres i amb la nostra resposta creativa.
Aquest capítol ha utilitzat una metàfora, «la literatura és una conversa viva», per provar de pensar sobre les maneres en què la literatura funciona i té significat. En lloc d’oferir un mapa, ha intentat fer un passeig per si mateix. Sincerament, no em preocupa gaire no ser capaç de definir la literatura. Algunes persones troben frustrant aquesta absència d’una definició, i això fa que puguin sentir-se una mica perduts —«Disculpi, que em podria dir on soc?»—; però crec que és precisament aquesta qualitat d’indefinible el que fa que la literatura sigui interessant i important, i que és part de la raó per la qual ens pot ajudar a descobrir què som —«Al nostre país, saludem d’aquesta manera»—. La literatura és el que fa que les coses siguin importants. Ens tornem nosaltres mateixos a través de la literatura; a través d’històries, de poemes; a través dels usos creatius i sensibles del llenguatge. Pensar en la literatura a través de la metàfora del diàleg i la conversa ens ajuda a concebre com succeeix aquest procés, i a comprendre’n el significat. Efectivament, la literatura és una part crucial del nostre diàleg constant sobre la lectura permanentment canviant que fem de la humanitat. No es tracta del que som, sinó de qui som.
Конец ознакомительного фрагмента.
Текст предоставлен ООО «ЛитРес».
Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.
Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.
