del mes de maig.
Amb quina ànsia espero aquell temps en què aquí, entre aquestes mateixes parets, no em trobaré més sol i sí acompanyat de la meva estimada María (Barcelona, 5/5/1913).
Les quatre parets són les de la casa familiar, al carrer Ausiàs March de Barcelona, des d’on l’Alejandro escriu la primera carta conservada en què s’empra el tractament de tu.
A partir d’aquí, i sempre entre ells perquè el prometatge oficial encara estava en mans del gelós editor, van avançant sense titubeigs.
Perquè no se t’oblidi aquesta data, guarda l’anell que enrotlla aquesta carta on l’he feta marcar, com espero també que en farem marcar dues més que seran igualment acabades en 13 (Barcelona, 21-22/5/1913).
Arribats en aquest punt, sorgeixen dues consideracions ineludibles. La primera: per quin mitjà l’Alejandro fa arribar aquestes cartes mig clandestines? No sembla probable que les facturi per correu ordinari, amb la doble quartilla de paper d’un gruix considerable enrotllat dins d’un anell. I la segona: aquesta segona data acabada en 13, que l’enamorat vol fer gravar en dos anells més, no apunta inexorablement a la intenció de casar-se abans d’acabar l’any, només vuit mesos després d’iniciar la tímida aproximació?
Com el mateix Alejandro evidencia en l’esmentada carta, escrita a tocar de mitjanit, un cop trencat el primer glaç la primavera empeny amb tot l’ímpetu.
Serveixi aquesta carta per recordar-te que avui s’acompleix un mes del dia en què ens van concedir aquell quart d’hora que vam trobar tan curt i que així i tot no hem d’oblidar mai per haver estat el primer pas en el camí de la nostra felicitat. […] De les roses que t’envio [això explica el sistema de fer arribar el correu?] pots comptar-ne les fulles que hi ha, perquè sàpigues el que em deus, ja que cadascuna representa un X. Soc una mica exagerat i t’espantarà haver-ho de pagar, veritat? Jo en canvi no faria res més que pagar-te comptes d’aquests! (Barcelona, 21-22/5/1913).
Després, en cartes posteriors, descobrirem que cada X és un petó. Tenen pressa, queda clar.
Per desgràcia, amb l’enamorament en plena efervescència, ja plana damunt dels novells amants el fantasma de la primera separació, llarguíssima, insuportable en aquell moment. La María i l’Alejandro s’hi preparen com poden i intercanvien fotografies, «retrats», per endur-se’ls o quedar-se amb la figura estimada, a falta de la persona real. En una targeta gran que no té data, però que s’endevina que arriba en vigílies de la marxa, l’Alejandro escriu:
He triat el de bust, no perquè hi estiguis millor, perquè a tots dos estàs divina com ets, sinó perquè em sembla que veient-te de mida més gran em semblarà que et tinc més a prop.
La partida arriba inexorablement el 10 de juliol, i aquell mateix matí a les set l’Alejandro escriu a la María des de la fàbrica, perquè la carta surti amb l’exprés i ella no es quedi sense ni un sol dia.
Ja fa molta estona que soc aquí arreglant-ho tot per poder arribar amb puntualitat a l’estació. Que Déu vulgui que puguem estar junts una bona estona. Estic molt trist de pensar en els dies que estaré sense veure’t i ja voldria haver arribat al 15 de setembre per no deixar de veure’t cap dia (Barcelona, 10/7/1913).
I a la nit, trist i enyorat, hi torna per explicar-li el seu primer dia en una Barcelona buida de sobte.
Quan t’he deixat, més ben dit, m’has deixat, he anat a la fàbrica fins a les dotze i després a dinar a casa en companyia de l’Eduardo, que té la seva dona a Premià, i del tronera del Pepe. A la tarda he tornat, per variar, a la fàbrica, fins a les vuit, que he vingut a sopar, esperant amb ansietat acabar i posar-me amb el teu retrat al davant a dir-te tot el que se m’ocorri, com estic fent ara. Després de tants dies de veure’t diàriament, em sembla impossible que aquesta nit no pugui veure’t, així que calcula com de més impossible m’ho semblarà demà (Barcelona, 10/7/1913).
L’Alejandro confessa que quan l’ha vista marxar, he estat a punt de fer el nen, i li fa una broma que es repetirà sovint, ja que sembla que la María té la llàgrima fàcil.
I tu, què tal? No has premut l’esponja i vessat unes llagrimetes, tan pròdiga com sols ser-ne? (Barcelona, 10/7/1913).
A penes han passat quatre mesos des del primer contacte, aquell tímid suggeriment de poder veure-la al jardí quan ell passés per davant de la casa, aquella mena de salconduit per iniciar l’aventura, però sembla que ja no saben, o no volen, viure l’un sense l’altre.
La primera carta de la María des del seu exili francès és un plany inconsolable i una demostració d’una intensa emoció, gairebé infantil i, no obstant això, commovedora en la seva innocència.
Quin dia tan trist ha estat per a mi el 10 de juliol, no t’ho pots arribar a pensar. Quan el tren ha començat a caminar i no t’he vist més, m’ha semblat que no podia respirar, és a dir, una cosa molt estranya. Cada quart d’hora que passava pensava que ja era més lluny del meu Alejandro, tan bo i que m’estima tant. […] M’he posat al davant d’on havies estat assegut i el meu pensament sempre estava amb el meu Nano. No et pots arribar a imaginar les estones que he passat amb la bossa de mà oberta i el teu retrat, però de manera que només el podia veure jo, però tots s’hi fixaven; cadascuna de les meves germanes em deia alguna cosa. La Carmen em deia «No t’amoïnis, no veus com està de content?», perquè tenia el teu retrat petit, on estàs rient (Lamalou, 10/7/1913).
I aquí comença una llarga etapa en què la correspondència de cada dia és l’únic fil que els uneix i els alimenta. Enyorats i il·lusionats a parts iguals, ho afronten amb els ulls posats en els sis mesos que els obliguen a esperar abans d’un casament que ja no es treuen del cap.
Les cases i els llocs
Fins a aquest moment ens hem mogut entre les seves dues cases, un establiment termal francès, l’editorial del pare de la María i la fàbrica tèxtil de l’Alejandro. També s’han citat en alguns llocs d’esbarjo o per caminar, com el passeig de Gràcia, el Liceu o el teatre Novedades, el Saturno Park —un parc d’atraccions construït dins del parc de la Ciutadella— o l’Estació de Barcelona, que podria ser el Baixador del Passeig de Gràcia o l’actual Estació de França.
—La casa de la María.
L’any 1913 viu amb els seus pares i germans en un palauet que l’editor s’ha fet construir en un solar del carrer Mallorca i que, amb el temps, es convertirà en un dels col·legis per a nenes preferit per la burgesia barcelonina, el Loreto. És obra de Josep Domènech i Estapà, que uns anys després començarà a construir-ne un altre de semblant als terrenys del costat per al soci de l’editorial, Ramon Montaner Vila. El palauet Montaner, amb tot, no l’acabarà aquest arquitecte, sinó un nebot seu, Lluís Domènech i Montaner, també nebot per part de mare del coeditor. Aquesta última edificació, encara en peu, allotja en l’actualitat la seu de la Delegació del Govern d’Espanya a Catalunya.
