amor que li tenen els guiaran cap a una solució favorable. Està impacient i esperançat, però tem la demora en la resposta.
Onze dies després de la primera, el 18 d’abril, arriba la tercera carta de l’Alejandro, amb paper del consolat del Paraguai i una salutació més propera: La meva estimada María. Angoixat i ansiós per la resposta del «sogre», li proposa una cita.
Tindria una gran alegria de poder parlar llargament amb vostè. Si no estic mal informat, sé que alguns diumenges va vostè a la missa de vuit o de dos quarts de nou a la Concepció; el proper dia jo hi seré, de vuit a nou i, si vostè hi és, procuraré parlar-li. Si no pot ser, comuniqui’m si us plau la seva opinió d’una manera o altra (Barcelona, 18/4/1913).
I la María l’hi comunica, amb una targeta gran amb un viu blau cel i una il·lustració molt delicada —el bust d’una dona amb un barret ple de flors i un altre pom a la mà— emmarcada dins d’un oval amb una mica de relleu. Tot del més pur estil modernista. És la primera carta que la María adreça a l’Alejandro —abans, però, ha fet arribar una targeta a la Cora, que exerceix d’alcavota, no fos cas que aquell eixelebrat la comprometés: Estimada Cora. Digues al teu germà Alejandro que estigui tranquil, que tingui una mica de paciència, que espero que tot anirà bé. Saluda’l afectuosament de part meva. Adeu, rep besos afectuosos de la teva amiga que t’estima. M. de las Mercedes Simón y Bach— i li confessa que li costa molt d’adreçar-li aquelles línies: […] pot creure que m’ha costat molt de decidir-me, perquè sempre havia dit que no escriuria mai a ningú sense que ho sabessin els meus papàs; però tinc plena confiança en vostè i per això m’he decidit a fer-ho (Barcelona, 19/4/1913).
Unes línies després, la María li insisteix que estigui tranquil, que creu que tot anirà bé, que només és qüestió d’uns dies de paciència, i li comunica que és impossible que es trobin a la Concepció perquè hi va amb la mamà i les germanes, i si els arribessin a veure i se n’assabentessin els pares es disgustarien molt. Compensa la negativa amb un comiat tranquil·litzador, que devia sonar a música celestial a les orelles del jove angoixat.
També crec que vostè desitjaria saber si sento carinyo per vostè, i li puc dir, Alejandro, que el dia en què li vaig parlar em va ser vostè molt agradable i que ara cada dia sento més carinyo cap a vostè. Pot comptar sempre amb el carinyo sincer de la María (Barcelona, 19/4/1913).
Al correu següent, hi ha la resposta eufòrica de l’Alejandro, que ha tingut un dissabte «de glòria».
És impossible que vostè es figuri com de feliç soc des de dissabte. Sense recordar-me del que ha de venir, que espero febrilment per part meva, em passo el temps projectant i somiant en la nostra felicitat, que amb el meu entusiasme ja considero segura (Barcelona, 21/4/1913).
La glòria ha vingut donada per la reiteració d’haver-la vist tres vegades, malgrat que encara no tenen el permís de parlar-se: al migdia sortint de casa d’un amic comú, a la tarda passejant i a la nit al Liceu, on ha sentit un benestar que compensa les males estones passades en nits anteriors. Amb tot, la felicitat el desborda.
María, estic encantat de la vida, potser exageradament, perquè de vegades he de recriminar-me a mi mateix, ja que em poso com un nen de content. És tanta la meva satisfacció que em sembla que tot i tothom en participa. Em passaria el temps parlant de vostè, però, com que això per ara no pot ser, fujo de totes les companyies (Barcelona, 21/4/1913).
En resposta —novament tria el format de la targeta gran, que té el mateix viu blau cel i l’oval amb il·lustració modernista d’una altra dama, aquest cop embolcallada en pells i plomes—, la María li comunica la bona nova: el seu pare li acaba d’anunciar que ja pot escriure a la Cora per dir-li que avisi el seu germà, i que li faci saber que l’espera al despatx per donar-li una resposta, que s’imagina que serà bona.
Li escric aquestes línies boja d’alegria i espero que a vostè, quan les llegeixi, també li passi igual. A mi també em passa com a vostè, tinc una alegria i una satisfacció que no havia experimentat mai, i és d’esperar que això anirà en augment (Barcelona, 22/4/1913).
Aquesta alegria desbordant fins i tot l’ha dut a escriure-li ella mateixa, tot i que li prega que faci veure que ha estat citat a través de la Cora. Tot seguit, l’insta que passi aquella mateixa tarda pel despatx.
L’última carta d’aquest primer període, s’entén que amb un permís força restrictiu, l’envia l’Alejandro a la María el 28 d’abril, només vint-i-un dies després de la primera i tímida aproximació. És la carta de la impaciència, de la frisança per allò que ja es pensa que s’està tocant amb els dits però que no s’arriba a abastar.
Excedint-me una mica del permís concedit pel seu papà, li envio aquestes línies amb el convenciment que si ell se n’assabenta perdonarà la meva falta (Barcelona, 28/4/1913).
Són quarts de dotze de la nit i es troba abatut perquè l’ha buscat arreu i no l’ha pogut trobar. A més, el dia anterior gairebé no han tingut ocasió de parlar, amb tantes coses que tenia per dir-li.
En canvi, em va agradar molt conversar amb la seva mamà, del tracte i l’afabilitat de la qual vaig quedar encantat; i d’això que li dic en pot prendre una part vostè, ja que estic convençut que és el seu mateix retrat (Barcelona, 28/4/1913).
L’Alejandro, sorprès per la pròpia impaciència, ja que sempre s’ha enorgullit de la seva impassibilitat i sang freda, reconeix que viu en un estrany neguit.
Estimada María, tinc tantes ganes que tot estigui arreglat de forma que ens puguem veure cada dia, que em sembla que si depengués de mi faria els dies de quatre hores i els mesos de vuit dies (Barcelona, 28/4/1913).
Aquesta és l’última carta de la llarga correspondència entre l’Alejandro i la María en què encara s’empra el tractament de vostè. A la següent, comencen a dir-se de tu i ja s’anomenen promesos.
La María
Era la cinquena filla d’un prestigiós editor barceloní, don Francisco Simón Font —cofundador de l’Editorial Montaner y Simón, ubicada al carrer Aragó de Barcelona, impulsor i president del Centre de la Propietat Intel·lectual i de l’Institut Català de les Arts del Llibre, a més de president de la Junta de Govern de la Casa de la Maternitat i membre de la Cambra de Comerç de Barcelona—, i de la senyora Ana Bach Bobés, una dona menuda i molt prima que segons els seus nets tocava el piano, cantava melodies de Schubert… i no parava de xerrar.
La María —en realitat havia estat batejada com a María de las Mercedes, però sempre l’havien anomenat, o s’havia fet anomenar, María— havia nascut el 1887, a Barcelona. Per tant, en iniciar la relació amb l’Alejandro tenia vint-i-sis anys.
El seu germà gran, el Francisco, havia mort un any després que ella nasqués, però en tenia tres de més grans que ella: l’Ana, la Magdalena i el Santiago, i una de més petita, la seva millor amiga i confident, la Carmen.
