freqüència, el que ens suposa un problema és mantenir-nos al dia amb l’allau de missatges que rebem, i encara més seleccionar i preservar els que són importants per a nosaltres.
En aquest capítol aprofundim en la història de la connexió entre les persones i les coses que els mitjans han facilitat abans d’ocupar-nos de la complexitat de la connexió social en l’època dels telèfons intel·ligents i les xarxes socials. Això ens proporcionarà un punt de partida per avaluar les diferents maneres en què els mitjans ens poden connectar, i també les seves implicacions per a la qualitat de vida humana. Potser, de la mateixa manera que unes quantes dècades enrere els humans vam començar a pensar en el món físic com un medi, un ecosistema que podem ajudar a gestionar millor o pitjor, ara hauríem de prendre una consciència ambiental —fins i tot ecològica— sobre els mitjans de comunicació.
Una història de connexió. Moments destacats
Les tecnologies dels mitjans han estat connectant els éssers humans des de fa quatre mil anys. Normalment aquesta història se sol explicar en termes d’una progressió cap a uns mitjans cada vegada més fiables, regulars i freqüents, que operen en àmbits geogràfics cada vegada més grans i amb una intensitat sempre a l’alça.
Sens dubte la invenció de la impremta representa un moment destacat en aquest procés. Coneixem la introducció de la impremta mecànica i el tipus mòbil al segle xv gràcies a l’inventor alemany Johannes Gutenberg, però altres tecnologies similars ja s’havien estat utilitzant a la Xina i a Corea centenars d’anys abans. En la realitat europea, l’aparició de la impremta es va traduir en una major difusió de textos religiosos, com ara les versions de la Bíblia escrites en registres de parla quotidiana. En molts països, els nivells d’alfabetització van augmentar juntament amb la circulació de nous formats de text més dinàmics, com el fulletó, la novel·la o el diari, dissenyats per a una producció ràpida, una difusió àmplia i un consum àgil.
Habitualment s’assenyala aquesta fita històrica de la invenció de la impressió com el naixement de l’era moderna. Ara bé, si els mitjans connecten les persones i transmeten els significats que volen compartir, sempre necessitaran alguna cosa més que la tecnologia en si. El rol canviant dels mitjans escrits en les societats occidentals al llarg dels segles xvii, xviii i xix no s’entén tan sols a través de la impressió, sinó també de noves formes d’organització social i econòmica: l’aparició de mercats de llibres, les trobades per llegir conjuntament, la fundació de noves institucions mediàtiques com ara diaris, revistes o el sistema postal… A mesura que els mitjans de comunicació ens connecten, es formen noves estructures socials al seu voltant.
Tot i així, però, no deixaria de ser un error ignorar la base tecnològica sobre la qual reposen. En determinats punts de la història, les tecnologies de transmissió han experimentat canvis fonamentals, moments decisius com la invenció del telègraf als anys trenta del segle xix i la consegüent instal·lació de cables terrestres i submarins per transmetre missatges a grans distàncies a partir de la dècada dels anys seixanta. Més endavant, a principis del segle xx, la ràdio i la televisió van canviar no només els significats que es podien comunicar, sinó també la velocitat de la seva transmissió. A través de la ràdio, els líders polítics van adquirir la facultat de dirigir-se instantàniament i directament a multituds que no tenien davant físicament. I més endavant la televisió va afegir-hi la possibilitat de transmetre una imatge visual al mateix temps, oferint a l’audiència la possibilitat de sentir-se com si tinguessin el ponent que els parlava al davant.
La prova més dramàtica que els mitjans de comunicació estaven connectant el món de maneres mai vistes va sorgir arran de l’enfonsament del Titanic l’abril del 1912. Els senyals de socors emesos des del transatlàntic van arribar als vaixells propers i a les estacions de ràdio de la costa est del Canadà, que de seguida van notificar el desastre als Estats Units i a Europa, d’on provenien molts dels passatgers. En qüestió d’hores, es va estendre la notícia d’una catàstrofe internacional que s’estava produint en el present compartit. Juntament amb aquest nou sentit de la immediatesa de les notícies, va arribar una colossal oportunitat de promoció per a Guglielmo Marconi, la tecnologia radiofònica i les estacions del qual van fer possible la transmissió de missatges.
Si els entenem com a infraestructures de connexió, els mitjans són indestriables de la història del poder econòmic i el control polític. El gran interès dels governs pels sistemes d’informació es remunta, com a mínim, a la Revolució Francesa, al segle xviii, però nosaltres ens centrarem en el segle xx. Als anys trenta, Marconi va arribar a treballar de prop amb el líder feixista italià Benito Mussolini com a cap del Consell de Recerca Nacional. L’ascens tant del feixisme com del nazisme és inconcebible sense l’audàcia amb què van fer ús dels mitjans electrònics per arribar a nacions senceres a través de les ones.
Unes dècades més tard, ja era la televisió global el que permetia a centenars de milions de persones presenciar els moments clau de la història; de fet, la mateixa experiència de grans comunitats observant conjuntament aquests esdeveniments és part del que els va reservar un lloc a la història. Recordem la investidura de Nelson Mandela el 1994, el funeral de la princesa Diana el 1997, el discurs de victòria de Barack Obama el 2008. El 1994 també va ser l’any en què la world wide web, la xarxa web, es va fer disponible més àmpliament, i una nova infraestructura va filtrar-se a les vides de tothom: internet. Encara avui hi ha molts llocs al planeta on la connexió a internet és nul·la o intermitent. Però alhora el món té prop de nou mil milions de dispositius mòbils amb connexió a internet integrada —tauletes i telèfons intel·ligents—,1 un element que forma part del potencial de la vida humana gairebé a tot arreu, fins i tot quan els telèfons sense connexió a internet continuen sent importants per enviar missatges de text i per a sistemes de pagament com l’M-Pesa, per exemple, que es fa servir a gran part de l’Àfrica.
Internet ha proporcionat l’eix vertebrador sobre el qual s’han construït moltes altres funcions de la realitat contemporània, funcions que han esdevingut tan fonamentals que ens costa imaginar el món sense: l’esmentada world wide web i les xarxes socials. Avui vivim una nova fase històrica d’interconnexió humana a través dels mitjans amb un impacte determinant per a l’ordre econòmic i el poder polític. Més endavant reprendrem l’assumpte del poder polític, però primer explorem com aquestes connexions han afectat la manera en què podem actuar al món.
Connexions i accions
Fa anys, tenir aficions era una experiència solitària. Fins i tot quan l’afició es tractava d’un programa, una pel·lícula o un grup de música molt populars. Per què? Perquè, tot i que eren els mitjans els que donaven accés a l’objecte de l’afició, i per més que de vegades es poguessin conèixer altres fans, per exemple en un concert, ningú s’estalviava de passar els temps morts d’entremig: les estones en què no hi havia ningú amb qui parlar sobre la devoció compartida.
La paraula fan, que ens ha arribat de l’anglès, té les seves arrels en els cultes religiosos antics,2 però en les darreres dues dècades el fenomen que descriu s’ha transformat radicalment. A través de plataformes com Instagram o Twitter, i fins i tot del correu electrònic i la missatgeria més bàsica, els fans poden estar en contacte entre ells i compartir les seves impressions permanentment i des de qualsevol lloc. En tot moment poden tenir la sensació d’estar directament en contacte amb les celebritats que segueixen.
No només poden compartir idees, sinó també imatges, muntatges, brometes en bucle (GIF) i més continguts, humorístics o seriosos, amb altres fans afins de tot el món i a cada moment. Tot això depèn de l’espai de connexió que anomenem internet.
Ara canviem d’enfocament, i apliquem la mateixa reflexió a la política; aquí hi passa alguna cosa semblant. Els fans d’un polític o una política, d’un partit o d’un corrent ideològic —anomenats normalment
