de dons és el comerç preferit, perquè és un comerç que està en harmonia, o que participa, en el procés de l’increment [de la natura]».
En temps antics, quan les vides de les persones estaven tan directament lligades a la terra, era fàcil conèixer el món com un do. Quan arribava la tardor, els cels s’enfosquien amb els vols d’oques que clacaven «som aquí». Recorda a la gent la història de la Creació, quan les oques van venir a salvar la Dona del Cel. La gent té gana, arriba l’hivern i les oques omplen els aiguamolls de menjar. És un do i la gent el rep amb agraïment, amor i respecte.
Però quan el menjar no arriba d’un estol del cel, quan no notem plomes càlides que se’ns refreden a la mà i sabem que s’ha donat una vida per la nostra, quan no hi ha gratitud a canvi, aquest menjar potser no satisfà. Potser deixa l’esperit amb gana mentre que la panxa és plena. Es trenca alguna cosa quan el menjar arriba en una safata de poliestirè embolicat en plàstic relliscós, el cadàver d’un ésser que només va tenir una gàbia estreta com a opció de vida. Això no és un do de la vida; això és un robatori.
Com, en el nostre món modern, podem trobar la manera de comprendre la terra com un do una altra vegada, de fer que les nostres relacions amb el món tornin a ser sagrades? Sé que no tots podem convertir-nos en caçadors-recol·lectors —el món viu no podria suportar el nostre pes—, però fins i tot en una economia de mercat, podem comportar-nos «com si» el món viu fos un do?
Podríem començar escoltant en Wally. Hi ha qui intentarà vendre els dons, però, com diu ell de l’herba de búfal que es ven, «no en compris». La negativa a participar-hi és una elecció moral. L’aigua és un do per a tots, no és per a vendre-la i comprar-la. No en compreu. Quan s’ha arrencat el menjar de la terra, tot exhaurint el sòl i enverinant els nostres parents en nom de collites més productives, no en compreu.
De fet, les Maduixes només pertanyen a elles mateixes. Les relacions d’intercanvi que triem determinen si les compartim con un do comú o les venem com una mercaderia privada. Moltes coses depenen d’aquesta elecció. Durant la major part de la història humana, i en llocs del món actual, els recursos comuns eren la norma. Tanmateix, algú va inventar-se una història diferent, un constructe social en què tot és una mercaderia que ha de ser comprada i venuda. La història de l’economia de mercat s’ha estès com un foc, amb resultats desiguals per al benestar humà i la devastació del món natural. Però és tan sols una història que ens hem explicat, i tenim la llibertat d’explicar-nos-en una altra, de recuperar la vella.
Una d’aquestes històries nodreix els sistemes vitals dels quals depenem. Una d’aquestes històries obre la via per a viure en gratitud i sorpresa davant de la riquesa i la generositat del món. Una d’aquestes històries ens demana que atorguem els nostres dons a canvi, que celebrem l’aliança amb el món. Podem triar. Si tot el món és una mercaderia, que pobres que ens tornem! Quan tot el món és un do en moviment, que rics que ens fem!
En aquells camps de la infantesa, esperant que les maduixes maduressin, em menjava les blanques i àcides, de vegades per gana, però sobretot per impaciència. Coneixia els resultats a llarg termini de la meva cobdícia a curt termini, però les agafava igualment. Per sort, la nostra capacitat d’autocontrol creix i es desenvolupa com les maduixes sota les fulles, o sigui que vaig aprendre a esperar. Una mica. Recordo jeure de panxa enlaire als camps mirant com passaven els núvols i cada pocs minuts rodolava per a mirar com creixien les maduixes. Quan era petita, pensava que el canvi podia succeir així de ràpid. Ara soc vella i sé que la transformació és lenta. Fa més de quatre-cents anys que l’economia de béns de consum és aquí a l’Illa de la Tortuga, i es menja les maduixes verdes i tota la resta. Però la gent s’ha fatigat del sabor àcid a la boca. Tenim un gran enyor de tornar a viure en un món fet de dons. En sento la flaire que s’acosta, com la fragància de les maduixes en madurar que s’alça amb la brisa.
1. Als EUA, el tercer diumenge de juny [n. del t.].
Un oferiment
El nostre poble era un poble de canoes. Fins que ens van fer caminar. Fins que ens van fer acceptar el canvi de les nostres cabanes a la vora del llac per barraques i polseguera. El nostre poble era un cercle, fins que ens van dispersar. El nostre poble compartia una llengua amb la qual donàvem les gràcies al dia, fins que ens la van fer oblidar. Però no la vam oblidar. Del tot, no.
La majoria dels matins de la meva infantesa em despertava amb el soroll de la porta de fora de casa: el grinyol de la frontissa seguit pel bum buit en tancar-se. Em despertava a la consciència per entre les cançons enterbolides dels virions i els tords, les petites ones del llac, i finalment el so de meu pare que manxava el dipòsit de combustible per als fogons. Quan el meu germà i les meves germanes i jo emergíem dels sacs de dormir, el sol ja arrencava la boirina del llac en llargues espirals blanques. La petita cafetera de quatre tasses, d’alumini matxucat, ennegrida pel fum de molts focs, ja feia remor. La nostra família passava estius d’acampada de canoa als Adirondack, i cada dia començava així.
Puc veure el pare, amb la camisa de llana de quadres vermells, dret sobre les roques dalt del llac. Quan aixeca la cafetera del fogó, el tràfec del matí s’atura; sabem sense que ens ho diguin que és hora de parar atenció. Està plantat al límit del campament amb la cafetera a les mans i aguanta la tapadora amb un agafador doblegat. Aboca cafè a terra en un corrent dens i marró.
El sol captura el raig i l’esquinça en ambre i marró i negre en caure a la terra i fumejar en l’aire fresc del matí. De cara al sol matinal, aboca i pronuncia en la quietud «per als déus del Tahawus». El raig corre pel granit llis i es mescla amb l’aigua del llac, tan clara i marró com el cafè. Jo miro com regalima, mentre toca bocins de liquen pàl·lid i xopa una minúscula tofa de molsa en seguir una escletxa fins a la vora del llac. La molsa s’infla amb el líquid i descaragola les fulles al sol. Només aleshores serveix fumejants tasses de cafè per a ell i per a la mare, que és als fogons fent coquetes. Així comença cada matí als boscos septentrionals: les paraules que venen abans de tota la resta.
Jo estava força segura que no coneixia cap altra família que comencés el dia així, però mai no vaig qüestionar la font d’aquelles paraules, i el pare no ho va explicar mai. Eren tan sols part de la nostra vida entre els llacs. Però el seu ritme em feia sentir com a casa, i la cerimònia traçava un cercle al voltant de la nostra família. Amb aquelles paraules dèiem «som aquí», i jo imaginava que la terra ens sentia i murmurava per a ella mateixa: «Ah, aquí hi ha els que saben com donar les gràcies.»
Tahawus és el nom en algonquí del mont Marcy, el cim més alt dels Adirondack. Se’n diu mont Marcy per a commemorar un governador que mai no va posar el peu en aquelles faldes feréstegues. Tahawus, «el Partidor de Núvols», és el seu nom veritable, i n’invoca l’essència natural. Entre la nostra gent potawatomi hi ha noms públics i noms veritables. Els noms veritables només són utilitzats pels íntims i en cerimònies. El pare havia estat al cim del Tahawus moltes vegades i el coneixia prou bé per a dir-ne pel nom parlant amb coneixement íntim del lloc i de les persones que foren abans. Quan diem un lloc pel nom es transforma de feréstec a llar. Jo imaginava que aquest lloc estimat sabia molt bé el meu nom veritable, fins i tot quan jo mateixa no el sabia.
De vegades el pare recitava els noms dels déus de Forked Lake o de South Pond o de Brandy Brook Flow, on fos que teníem les tendes plantades per a passar la nit. Vaig arribar a saber que cada lloc estava habitat per esperits, que era la llar d’altres abans que nosaltres hi arribéssim i molt després que en marxéssim. En pronunciar els noms i oferir un present, el primer cafè ens ensenyava mudament el respecte que devíem a aquells altres éssers i com demostrar el nostre agraïment pels matins d’estiu.
