un regal, una profusió d’aliment que només calia collir de terra. O sigui, si hi arribaves abans que els esquirols. I si no hi arribaves, com a mínim hi hauria molt de rostit d’esquirol aquell hivern. Els bosquets de pacaners donen, i tornen a donar. Una generositat comunal com aquesta podria semblar incompatible amb el procés d’evolució, que invoca l’imperatiu de la supervivència individual. Però cometem un greu error si intentem separar el benestar individual de la salut del conjunt. El regal de l’abundor dels pacaners també és un regal per a ells mateixos. En sadollar esquirols i persones, els arbres es garanteixen la supervivència. Els gens que traslladen el flux de l’alternança de producció flueixen pels corrents evolutius cap a les generacions següents, mentre que els que no tenen la capacitat de participar seran devorats i arribaran a un cul-de-sac evolutiu. Així, les persones que saben com interpretar la terra buscant nous i les duen a la seguretat de casa sobreviuran a les borrufades de febrer i transmetran aquest comportament a la seva descendència, no per transmissió genètica sinó per pràctica cultural.
Els biòlegs forestals descriuen la generositat de la producció en alternança amb la hipòtesi del sadollament del depredador. Sembla que la història fa així: quan els arbres produeixen més del que els esquirols poden menjar, algunes nous s’escapen de la depredació. De la mateixa manera, com més atapeïts de nous estan els rebosts dels esquirols, les rodanxones mares esquirol tenen més cries a cada ventrada i la població d’esquirols es dispara. La qual cosa significa que les mares falcó tenen més pollets, i els caus de les guineus també s’omplen. Però quan arriba la tardor següent, s’acaben els dies feliços perquè els arbres han tancat la producció de nous. Ara hi ha poca cosa amb què omplir els rebosts dels esquirols —tornen a casa amb les mans buides—, o sigui que surten a explorar, cada vegada més, i s’exposen a la població augmentada de falcons vigilants o guineus afamades. La proporció depredador-presa no està al seu favor, i per mitjà de la fam i de la depredació, la població d’esquirols s’enfonsa i als boscos es fa el silenci sense la seva xerrameca. En aquest punt, podeu imaginar-vos els arbres xiuxiuejant els uns als altres: «Només queden uns quants esquirols. Oi que seria un bon moment per a fer nous?», i arreu del paisatge surten les flors de pacaner preparades per a esdevenir una collita immensa una altra vegada. Junts, els arbres sobreviuen i prosperen.
Les polítiques de Desplaçaments Indis del govern federal van arrencar molts pobles natius de les nostres terres originàries. Ens va separar del nostre coneixement tradicional i de les maneres de fer, els ossos dels nostres avantpassats, les nostres plantes nutritives…, però ni tan sols això va extingir la nostra identitat. Per aquest motiu el govern va provar una eina nova: separar les criatures de les seves famílies i cultures i enviar-les lluny per a escolaritzar-les, prou temps, esperaven, per a fer que oblidessin qui eren.
Arreu del Territori Indi hi ha registres d’agents indis que cobraven un botí per a arreplegar canalla i enviar-los als internats del govern. Més tard, per a fingir una elecció, els pares havien de signar papers per a deixar que els fills marxessin «legalment». Els pares que s’hi negaven podien anar a la presó. Alguns potser esperaven que això donés als seus fills un futur millor que una granja àrida. De vegades, les racions federals —mantega corcada i llard ranci que se suposava que havia de substituir el bisó— eren retingudes fins que se signava el lliurament de les criatures. Potser un bon any de pacanes allunyava els agents una estació més. L’amenaça que els enviessin lluny de ben segur que hauria fet que un nen corregués cap a casa mig nu, amb els pantalons rebotits de menjar. Potser era un any fluix per a les pacanes quan l’agent indi va tornar un altre cop buscant mainada morena i esprimatxada que no tenia cap perspectiva de sopar: potser va ser aquell l’any en què l’àvia va signar els papers.
Mainada, llengua, terres: gairebé de tot fórem desposseïts, robats quan ningú no mirava perquè prou feina teníem per a continuar vius. Davant d’aquella pèrdua, una cosa que el nostre poble no podia rendir era el sentit de la terra. Per a la ment colonial, el territori era propietat, parcel·les, capital o recursos naturals, però per a la nostra gent ho era tot: la identitat, la connexió amb els nostres avantpassats, la llar dels nostres germans i germanes no humans, la nostra farmàcia, la nostra biblioteca i la font de tot el que ens sostenia. A les nostres terres era on se sancionava la nostra responsabilitat amb el món, era terreny sagrat. Pertanyia a si mateix; era un do, no un bé de consum, i per tant mai no es podia comprar ni vendre. Aquests són els significats que la gent es va endur quan els van obligar a marxar de les antigues terres originàries cap a llocs nous. Tant si era la pàtria com el territori on els havien obligat a anar, la terra comunal donava força a la gent; els donava alguna cosa per la qual lluitar. I, per tant —als ulls del govern federal—, aquella creença era una amenaça.
Així, després de milers de quilòmetres de desplaçament obligat i de pèrdua, i d’instal·lar-nos finalment a Kansas, el govern federal va presentar-se una vegada més davant el meu poble i els oferí un altre trasllat, aquesta vegada a un lloc que seria seu per sempre, un trasllat per a posar fi a tots els trasllats. I, encara més, van oferir a la gent la possibilitat de ser ciutadans dels Estats Units, ser part del gran país que els envoltava i estar protegits pel seu poder. Els nostres cabdills, l’avi del meu avi entre ells, van estudiar-ho i debatre-ho, i van enviar delegacions a Washington per a conferenciar. Aparentment, la constitució dels Estats Units no tenia capacitat per a protegir les terres natals dels pobles indígenes. Els desplaçaments ho havien deixat ben clar. Però la constitució sí que protegia explícitament els drets de propietat dels ciutadans que eren amos de propietats individuals. Potser aquesta era la ruta cap a una llar permanent per a la gent.
Van oferir als cabdills el Somni Americà, el dret de ser amos de la seva propietat com a individus, protegits dels capricis de la canviant política índia. Mai no els obligarien a marxar de les seves terres una altra vegada. No hi hauria més tombes al llarg d’un camí de pols. L’únic que havien de fer era acceptar renunciar al seu compromís amb la terra comunal i acceptar la propietat privada. Amb un pes al cor segueren en consell tot l’estiu, tot esforçant-se per decidir i sospesant les opcions, que eren poques. Les famílies estaven dividides contra altres famílies. Quedar-se a Kansas en terres comunals i córrer el risc de perdre-ho tot, o anar a Territori Indi com a propietaris individuals amb una garantia legal. Aquest consell històric es va reunir tot aquell estiu calorós en un lloc ombrívol que es va conèixer com el Bosquet de Pacaners.
Sempre hem sabut que les plantes i els animals tenen els seus consells, i una llengua comuna. Als arbres, especialment, els reconeixem com els nostres mestres. Però sembla que ningú no escoltava aquell estiu quan els Pacaners estaven en consell: romandre junts, actuar com un de sol. Nosaltres, els Pacaners, hem après que la unitat fa la força, que l’individu solitari pot ser eliminat amb tanta facilitat com l’arbre que ha fructificat fora de la temporada. Els ensenyaments dels Pacaners no van ser escoltats, o no en van fer cas.
I, així, les nostres famílies van tornar a omplir el carro una vegada més i es traslladaren a l’oest, a Territori Indi, a la terra promesa, per a esdevenir Ciutadà Potawatomi. Cansats i plens de pols, però esperançats pel futur, van trobar un vell amic a les terres noves la primera nit: un bosquet de pacaners. Van fer un cercle amb els carros sota la protecció de les seves branques i tornaren a començar. Cada membre de la tribu, fins i tot el meu avi, amb un infant als braços, rebé un títol de propietat d’una parcel·la de terra del govern federal considerada suficient per a guanyar-se la vida com a granger. Acceptant la ciutadania, s’asseguraven que no els podien prendre les parcel·les assignades. Si no era, és clar, que un ciutadà no pogués pagar els seus impostos. O que un ramader oferís un barrilet de whisky i molts diners, «tot clar i net». Qualsevol parcel·la no assignada la van arreplegar colons no indis de la mateixa manera que els esquirols afamats arrepleguen les pacanes. Durant l’època de les assignacions es van perdre més de dues terceres parts de les terres de les reserves. Amb prou feines després que «garantissin» la terra a una generació mitjançant el sacrifici de la terra comunal convertida en propietat privada, la major part havia desaparegut.
Els pacaners i els seus parents mostren una
