com ara una primavera particularment plujosa o una llarga temporada de creixement. Aquestes condicions físiques favorables ajuden tots els arbres a assolir un excedent d’energia que podrien dedicar a les nous, però ateses les diferències individuals en l’hàbitat sembla improbable que el medi ambient tot sol pugui ser la clau d’aquesta sincronia.
En temps antics, diuen els nostres ancians, els arbres es parlaven. Es reunien en el seu consell i traçaven un pla. Però els científics van decidir, fa molt de temps, que les plantes eren sordes i mudes, tancades en aïllament i sense comunicació. La possibilitat de la conversa fou descartada sumàriament. La ciència fa veure que és purament racional, completament neutra, un sistema de formació del coneixement en què l’observació és independent de l’observador. I tanmateix es va extreure la conclusió que les plantes no poden comunicar-se perquè els manquen els mecanismes que els animals fan servir per a parlar. Els potencials de les plantes es veien purament mitjançant la lent de la capacitat animal. Fins no fa gaire ningú no ha explorat seriosament la possibilitat que les plantes podrien «parlar» les unes amb les altres. Però el pol·len ha viatjat amb eficàcia en el vent durant eons, comunicat pels mascles a les femelles receptives per a produir aquelles mateixes nous. Si es pot confiar aquesta responsabilitat fecunda al vent, per què no se li poden confiar els missatges?
Ara hi ha proves convincents que els nostres ancians tenien raó: els arbres sí que es parlen. Es comuniquen via feromones, uns compostos semblants a les hormones que la brisa arrossega, carregats de significat. Els científics han identificat compostos específics que un arbre allibera quan està sota la tensió d’un atac d’insectes: erugues que s’afarten de les seves fulles o corcs que se li fiquen sota l’escorça. L’arbre envia una crida de perill: «Ep, que hi sou? M’ataquen. Potser voleu aixecar el pont llevadís i armar-vos contra el que us ve.» Els arbres a sotavent capten l’olor, perceben aquelles poques molècules d’alarma, la sentor del perill. Això els dona temps per a manufacturar productes químics defensius. Previngut és armat. Els arbres s’avisen els uns als altres i els invasors són repel·lits. L’individu se’n beneficia, i també tot el bosquet. Sembla que els arbres parlen de la defensa mútua. Podrien també comunicar-se per a sincronitzar la fructificació? Hi ha tantes coses que encara no podem percebre amb la nostra limitada capacitat humana… Les converses dels arbres encara queden molt lluny del nostre abast.
Alguns estudis de la fructificació en alternança han suggerit que el mecanisme de la sincronia prové no de l’aire, sinó de sota terra. Els arbres d’un bosc sovint estan interconnectats per xarxes subterrànies de micorrizes, fibres fúngiques que habiten les arrels dels arbres. La simbiosi micorrízica permet als fongs brostejar nutrients minerals al sòl i transmetre’ls a l’arbre a canvi d’hidrats de carboni. Les micorrizes poden formar ponts fúngics entre cada arbre, de tal manera que tots els arbres d’un bosc estan connectats. Aquestes xarxes fúngiques sembla que redistribueixen la riquesa dels hidrats de carboni d’arbre en arbre. Una mena de Robin Hood que pren dels rics i dona als pobres per tal que tots els arbres arribin al mateix excedent de carboni en el mateix moment. Trenen una xarxa de reciprocitat, de donar i prendre. Així, tots els arbres actuen com un de sol perquè els fongs els han connectat. Mitjançant la unitat, supervivència. Tota prosperitat és mútua. Sòl, fongs, arbre, esquirol, noi: tots són beneficiaris de la reciprocitat.
Amb quina generositat ens ruixen amb menjar, literalment donant-se perquè puguem viure… Però en donar la vida també s’asseguren la seva. La nostra presa els retorna benefici en el cicle de crear vida, la cadena de reciprocitat. Viure segons els preceptes de la Collita Honorable —prendre només el que se’ns dona, utilitzar-ho bé, ser agraït pel regal i reciprocar el regal— és fàcil en un bosquet de pacaners. Reciproquem el regal tenint cura del bosquet i protegint-lo de cap mal plantant llavors perquè nous bosquets facin ombra a la praderia i alimentin els esquirols.
Ara, dues generacions més tard, després del desplaçament, després de les parcel·les assignades, després dels internats, després de la diàspora, la meva família torna a Oklahoma, al que queda de la parcel·la del meu avi. Des de dalt del turó encara es poden veure els bosquets de pacaners al llarg del riu. De nit ballem als vells terrenys del powwow, l’assemblea. Les cerimònies antigues saluden l’albada. L’olor de la sopa de dacsa i el so dels timbals omplen l’aire quan les nou branques dels potawatomi, escampades arreu del país per aquesta història de desplaçaments, tornen a unir-se uns quants dies cada any a la recerca de la cohesió. L’Aplec de Nacions Potawatomi fa que la gent es retrobi, un antídot contra l’estratègia de divisió i conquesta que es va utilitzar per a separar la nostra gent, els uns dels altres i tots de les nostres terres. La sincronia de l’Aplec és determinada pels nostres cabdills, però, encara més important, hi ha una cosa semblant a una xarxa micorrízica que ens uneix, una connexió invisible d’història i de família i de responsabilitat, amb els nostres avantpassats i amb els nostres fills. Com a nació, comencem a seguir el guiatge dels nostres ancians els pacaners, tot mantenint-nos units en benefici de la comunitat. Recorden el que van dir, que tota prosperitat és mútua.
Aquest és un any de fructificació per a la meva família; som tots aquí, a l’Aplec, cobrint el terra com llavors per al futur. Com un embrió ben proveït i protegit dins de capes de closca pètria hem sobreviscut als anys magres i florim junts. Caminaré pel bosquet de pacaners, potser pel mateix lloc on el meu avi va embotir-se els camals dels pantalons. Se sorprendria de trobar-nos a tots aquí, dansant en cercle, recordant els pacaners.
El regal de les maduixeres
Una vegada vaig sentir l’Evon Peter —un home gwich’in, pare, marit, activista mediambiental, i cabdill del Poble Àrtic, un petit poble al nord-est d’Alaska— presentar-se senzillament com «un noi de riu». Una descripció tan neta i relliscosa com una roca de riu. Només volia dir que havia crescut prop dels marges del riu? O que el riu era responsable de criar-lo i ensenyar-li les coses que li calien per a viure? Va alimentar-lo, en cos i ànima? Pujat pel riu: suposo que tots dos sentits són certs; difícilment es pot tenir l’un sense l’altre.
En certa manera, jo vaig ser pujada per les maduixeres, camps sencers. I no deixem de banda els aurons, la tsuga, el pi blanc, la palma d’or, l’àster, les violetes i les molses del nord de l’estat de Nova York, però van ser les maduixeres de bosc, sota les fulles cobertes de rosada un matí de gairebé estiu, les que em van proporcionar el sentit del món, el meu lloc al món. Darrere casa nostra hi havia quilòmetres d’antics camps d’alfals, dividits per parets de pedra, abandonats per l’agricultura feia molt de temps, però encara no lliurats al bosc. Després que l’autobús de l’escola s’enfilés pacientment pel nostre turó, jo llançava la meva cartera vella de quadres, em canviava de roba abans que a la meva mare se li pogués acudir una feina de casa i saltava el rierol per anar a voltar entre la palma d’or. Els nostres mapes mentals tenien totes les fites que ens calia a la mainada: el fort sota els sumacs, la pila de rocs, el riu, el pi gros amb les branques tan regularment espaiades que t’hi podies enfilar fins al capdamunt com si fos una escala…, i les clapes de maduixeres.
Pètals blancs amb un centre groc —com una rosa de bardissa— puntegen les hectàrees de falguera arrissada al maig durant la Lluna de Floració, la waabigwanigiizis. Les teníem ben vigilades, miràvem sota les fulles trifoliades per a comprovar-ne el progrés quan hi passàvem corrents per anar a caçar granotes. Després que la flor es desprengués dels pètals, apareixia un minúscul botó verd al seu lloc, i en tornar-se els dies més llargs i més càlids, el botó s’inflava fins a formar una petita baia vermella. Les baies eren àcides, però ens les menjàvem de totes passades, impacients perquè arribessin les de debò.
Les maduixes de bosc es podien flairar abans de veure-les, i la fragància es mesclava amb l’olor del sol sobre el terra moll. Era l’olor del juny, del darrer dia de classe, quan ens deixaven lliures, i de la Lluna de Maduixera, ode’mini-giizis. Jo jeia de bocaterrosa a les meves clapes favorites
