jo podia collir les més vermelles de les vermelles, i deixar les rosades per a demà.
Encara ara, al cap de més de cinquanta Llunes de Maduixera, trobar una clapa de maduixeres de bosc em commou amb una sensació de sorpresa, la sensació de no ser-ne digna i de gratitud per la generositat i l’amabilitat que arriba amb un regal inesperat tot embolicat en vermell i verd. «De debò? Per a mi? Però si no calia pas!» Al cap de cinquanta anys encara plantegen la pregunta de com respondre a la seva generositat. De vegades sembla una pregunta ximple amb una resposta molt senzilla: menja-te-les.
Però sé que algú altre s’ha preguntat el mateix. En les nostres històries de la Creació, l’origen de les maduixeres és important. La bonica filla de la Dona del Cel, a qui duia al ventre procedent del Món del Cel, va créixer sobre la bona terra verda, estimant i estimada per tots els altres éssers. Però li esdevingué la tragèdia quan va morir en parir els seus bessons, Pedrenyal i Plançó. Amb el cor destrossat, la Dona del Cel va enterrar la seva estimada filla a la terra. Els seus dons finals, les nostres plantes més reverenciades, li cresqueren del cos. La maduixera va sorgir-li del cor. En potawatomi, la maduixera és ode min, la baia del cor. Les reconeixem com les guies de les baies, les primeres de donar fruit.
Les maduixeres van formar la meva visió del món ple de regals senzillament escampats als nostres peus. Un regal arriba sense cap acció per part nostra, sense cost, havent-se acostat a nosaltres sense que ho féssim venir. No és una recompensa; no te’l pots guanyar, o fer-lo venir, o ni tan sols merèixer-lo. I tot i així, apareix. El nostre únic paper és estar atents i presents. Els regals existeixen en el reialme d’humilitat i de misteri: igual que amb els actes casuals d’amabilitat, no en coneixem la font. Aquells camps de la meva infantesa ens ruixaven de maduixes, gerds, mores, nous americanes a la tardor, poms de flors silvestres duts a la meva mare, i passejades familiars les tardes de diumenge. Eren el nostre pati de jocs, el nostre retir, el refugi de la fauna, la classe d’ecologia i el lloc on vam aprendre a disparar contra llaunes a la paret de pedra. Tot a canvi de no res. O això pensava.
En aquell temps experimentava el món com una economia del do, «béns i serveis», no adquirits sinó rebuts com a dons de la terra. És clar que era feliçment inconscient de com es devien esforçar els meus pares per a arribar a final de mes en una economia salarial que rugia lluny d’aquest camp.
En la nostra família, els regals gairebé sempre eren fets a casa. Jo pensava que aquesta era la definició de regal: una cosa que fas per a algú altre. Fèiem tots els nostres regals de Nadal: guardioles amb ampolles velles de lleixiu, estalvis de taula amb agulles d’estendre trencades, i putxinel·lis amb mitjons que ja no servien. La meva mare diu que era així perquè no teníem diners per a regals comprats a la botiga. A mi no em semblava cap misèria; era una cosa especial.
Al meu pare li encanten les maduixes de bosc, o sigui que per al Dia del Pare1 la mare gairebé sempre li feia pastís de maduixes. Coïa al forn la base cruixent i batia la nata, però nosaltres, la mainada, érem responsables de les maduixes. Cadascú agafava un pot vell de vidre o dos i ens passàvem el dissabte abans de la celebració als camps, i mai no acabàvem d’omplir-los perquè cada vegada més i més maduixes anaven a parar a la nostra boca. Finalment, tornàvem a casa i les abocàvem a la taula de la cuina per a treure’n les cuques. Estic segura que ens en deixàvem alguna, però el pare mai no va esmentar l’extra de proteïnes.
De fet, ell pensava que el pastís de maduixes de bosc era el millor regal possible, o d’això ens tenia convençuts. Era un regal que no es podria comprar mai. Com a criatures pujades per les maduixeres, probablement no érem conscients que el regal de les maduixes provenia dels camps, no de nosaltres. El nostre regal era el temps i l’atenció i l’afecte i els dits tacats de vermell. Maduixes del cor, i tant!
Els regals de la terra o d’un altre estableixen una relació especial, una mena d’obligació de donar, de rebre, i de reciprocar. El camp ens donava, nosaltres donàvem al pare, i intentàvem tornar a donar a les maduixeres. Quan passava la temporada de les maduixes, les plantes treien esvelts estolons vermells per a formar noves plantes. Com que jo estava fascinada per la manera com es desplaçaven per terra buscant llocs bons per a arrelar-hi, desbrossava petites clapes de terra nua on queien els estolons. I, efectivament, emergien arrels minúscules de l’estoló, i al final de l’estació encara hi havia més plantes a punt per a florir sota la propera Lluna de Maduixera. Ningú no ens va ensenyar això: ens ho van mostrar les maduixeres. Com que ens havien fet un regal, es va obrir una relació continuada entre nosaltres.
Els pagesos del nostre voltant plantaven moltes maduixes i sovint contractaven canalla perquè els les collissin. Els meus germans i jo fèiem molt de camí amb bicicleta fins a la granja dels Crandall per a collir maduixes i guanyar diners. Deu centaus per cada dues lliures que en collíem. Però la senyora Crandall era una supervisora primmirada. S’estava al límit del camp amb el seu davantal i ens deia com havíem de collir-les i ens avisava que no n’aixaféssim cap. Tenia altres normes, també. «Aquestes maduixes són meves —deia—, no vostres. No us vull veure menjant-vos les meves maduixes, canalla.» Jo en sabia la diferència: als camps de darrere casa meva, les maduixes eren de les maduixeres. A la parada que tenia aquesta senyora a tocar de la carretera, les venia per seixanta centaus els dos quartans.
Va ser tota una lliçó d’economia. Havíem de gastar-nos la major part del sou si volíem tornar a casa amb maduixes als cistells de les bicicletes. És clar que aquelles maduixes eren deu vegades més grosses que les nostres de bosc, però no eren tan bones, ni de bon tros. No crec que poséssim mai aquelles maduixes de pagès al pastís del pare. No hauria estat bé.
És curiós com la naturalesa d’un objecte —posem per cas una maduixa o un parell de mitjons— canvia tant per la manera en què arriba a les nostres mans, com a regal o com a mercaderia. El parell de mitjons de llana que compro a la botiga, de ratlles vermelles i grises, és càlid i agradable. Jo podria sentir-me agraïda cap a les ovelles que van fer la llana, i cap a la treballadora que feia anar la tricotosa. Tinc l’esperança de sentir aquest agraïment. Però no tinc cap obligació inherent envers aquells mitjons com a mercaderia, com a propietat privada. No hi ha cap vincle a banda dels «gràcies» educadament intercanviats amb la dependenta. Els he pagat i la nostra reciprocitat ha acabat en l’instant que he donat els diners. L’intercanvi acaba un cop s’ha establert la paritat, un intercanvi igual. Esdevenen la meva propietat. No escric una nota d’agraïment a la marca.
Tanmateix, i si aquests mitjons, de ratlles vermelles i grises, els hagués fet la meva àvia i me’ls hagués regalat? Això ho canvia tot. Un regal crea una relació duradora. Escriuré una nota d’agraïment. En tindré molta cura, i si soc una neta ben educada me’ls posaré cada vegada que ens vingui a veure, encara que no m’agradin. Quan sigui el seu aniversari, de ben segur que li faré un regal a canvi. Com destaca en Lewis Hyde, erudit i escriptor, «la diferència cardinal entre regal i intercanvi de mercaderia és que un regal estableix un vincle de sentiment entre dues persones».
Les maduixes de bosc encaixen amb la definició de regal, però les maduixes de la verduleria no. És la relació entre productor i consumidor allò que ho canvia tot. Com a pensadora de regals, em sentiria molt ofesa si veiés maduixes de bosc a la verduleria. Voldria segrestar-les totes. No haurien de ser venudes, només regalades. En Hyde ens recorda que en una economia del do, els regals d’una persona lliurement donats no es poden convertir en el capital d’algú altre. Ja veig el titular: «Dona detinguda per pispar fruita. El Front d’Alliberament de les Maduixes ho reivindica.»
Aquest també és el motiu pel qual no venem herba de búfal. Com que ens és donada, només hauria de ser donada a altres. El meu estimat amic Wally Meshigaud, Bear, és un guardià del foc cerimonial del nostre poble que fa servir molt d’agram d’olor en el nostre nom. Hi ha gent que l’hi cull de bona manera,
