una d’aquelles parades entre les que venen pa fregit o madeixes de boletes. Es presenta al venedor, li explica la seva necessitat, igual com ho faria en un prat, demanant permís a l’herba de búfal. No pot pagar-la, no perquè no tingui els diners, sinó perquè la planta no es pot comprar ni vendre si es vol que encara retingui la seva essència per a la cerimònia. Compta que els venedors li donaran amablement la que necessita, però de vegades no ho fan. El tipus de la parada es pensa que algú de més edat li està fent xantatge. «Ep, que no pots tenir una cosa per no res», diu. Però aquesta és precisament la qüestió. Un regal sí que és una cosa a canvi de no res, a banda que hi ha associades certes obligacions. Perquè la planta sigui sagrada, no es pot vendre. Els emprenedors renuents obtindran una lliçó d’en Wally, però no els seus diners.
L’agram d’olor pertany a la Mare Terra. Els recol·lectors d’agram el cullen com cal, amb respecte, per al seu ús personal i per a les necessitats de la seva comunitat. Tornen un regal a la terra i tenen cura del benestar del wiingaashk. Les trenes es donen, per a honorar, per a agrair, per a guarir i per a enfortir. L’agram es manté en moviment. Quan en Wally dona agram d’olor al foc, és un regal que ha passat de mà en mà i que s’enriqueix en ser honorat amb cada intercanvi.
Aquesta és la naturalesa fonamental dels regals: es mouen, i el seu valor augmenta amb la transmissió. Els camps ens van regalar maduixes i nosaltres les vam regalar al nostre pare. Com més es comparteix una cosa, més gran esdevé el seu valor. Això costa de copsar a les societats immerses en nocions de propietat privada, on els altres estan, per definició, exclosos de la compartició. Les pràctiques com ara tancar la terra contra les intrusions, per exemple, són esperades i acceptades en una economia de propietat, però són inacceptables en una economia on la terra es veu com un do per a tots.
En Lewis Hyde exemplifica aquesta dissonància de manera extraordinària en la seva exploració del «donant indi». Aquesta expressió, utilitzada negativament avui dia com un adjectiu pejoratiu per a algú que dona una cosa i després vol que la hi tornin, de fet, deriva d’una fascinadora mala interpretació intercultural entre una cultura indígena que operava sobre l’economia del do i una cultura colonial afermada sobre el concepte de la propietat privada. Quan els habitants natius donaven regals als colons, els receptors entenien que eren valuosos i que s’esperava que els conservessin. Donar-los hauria estat una ofensa. Però la gent indígena entenia que el valor del regal estava basat en la reciprocitat i se sentien ofesos si els regals no circulaven i tornaven a ells. Molts dels nostres antics ensenyaments aconsellen que qualsevol cosa que ens han donat s’ha de tornar a donar.
Des del punt de vista de l’economia de la propietat privada, el «do» es considera «gratuït» perquè l’obtenim sense preu, a cost zero, però en l’economia del do els regals no són gratuïts. L’essència del regal és que crea un conjunt de relacions. La moneda de l’economia del do és, en l’arrel, la reciprocitat. En el pensament occidental, s’entén que la terra privada és un «grapat de drets», mentre que en l’economia de regals la propietat té associades «un grapat de responsabilitats».
Una vegada vaig tenir prou sort per a passar un temps fent investigació ecològica als Andes. La meva part preferida era el dia de mercat al poble, quan la plaça s’omplia de venedors. Hi havia taules carregades de plátanos, carretons de papaia acabada de collir, parades de colors llampants amb piràmides de tomàquets i galledes d’arrels peludes de iuca. Altres venedors estenien mantes a terra, amb tot el que podies necessitar, des de xancletes fins a barrets de palma trenada. A la gatzoneta, darrere la seva manta vermella, una dona amb un xal de ratlles i un barret fort de color blau marí estenia arrels medicinals tan bellament arrugades com ella. Els colors, les olors de la dacsa coent-se en un foc de llenya i de les llimes àcides i els sons de totes les veus es barregen meravellosament en la meva memòria. Jo tenia una parada preferida on la mestressa, l’Edita, mirava de trobar-me cada dia. M’explicava amablement com cuinar coses que no m’eren familiars i treia la pinya americana més dolça que deia que m’havia guardat sota el taulell. Una vegada fins i tot tenia maduixes. Ja sé que vaig pagar preus de gringa, però l’experiència de l’abundor i de la bona fe van valer cada peso.
No fa gaire temps vaig somniar aquell mercat amb totes les seves textures intenses. Passejava entre les parades amb un cistell al braç, com sempre, i anava directament a la de l’Edita a buscar un manat de coriandre fresc. Xerràvem i rèiem, i quan jo li allargava les meves monedes, ella les rebutjava, em donava uns copets al braç i m’arriava. Un regal, deia. Muchas gracias, señora, responia jo. Hi havia la meva panadera preferida, amb roba neta tirada damunt els pans rodons. Jo triava unes quantes peces, obria el moneder, i aquesta venedora també em feia un gest rebutjant els diners com si fos de mala educació suggerir pagar. Jo mirava al meu voltant, desconcertada; aquest era el meu mercat habitual, i tanmateix tot havia canviat. No era només per a mi: no hi havia cap comprador que pagués. Jo surava pel mercat amb una sensació d’eufòria. La gratitud era l’única moneda acceptada aquí. Tot era un do. Era com collir maduixes al meu camp: els marxants només eren intermediaris que traspassaven els dons de la terra.
Vaig mirar dins del meu cistell: dos carabassons, una ceba, tomàquets, pa i un manat de coriandre. Encara era mig buit, però la sensació era com si fos ple. Tenia tot el que em calia. Feia una ullada cap a la parada del formatge, pensava a agafar-ne una mica, però sabent que me’l donarien en comptes de vendre-me’l decidia que no el necessitava tant. És curiós: si totes les coses del mercat senzillament haguessin tingut un preu molt baix, probablement n’hauria agafat tant com hagués pogut, però quan tot esdevenia un regal, em contenia. No volia agafar-ne massa. I vaig començar a pensar en quins petits regals podia portar als venedors l’endemà.
El somni s’esvaní, és clar, però les sensacions d’eufòria i després de contenció encara romanen. Hi he pensat sovint i ara reconec que allà vaig ser testimoni de la conversió d’una economia de mercat a una economia del do, de béns privats a riquesa comuna. I, en aquella transformació, les relacions esdevenen tan nodridores com el menjar que jo rebia. Arreu de les parades i mantes del mercat, la calidesa i la compassió canviaven de mans. Hi havia una celebració compartida de l’abundor per tot el que se’ns havia donat. I, com que cada cistell del mercat contenia un àpat, hi havia justícia.
Soc botànica i vull ser clara, però també soc poetessa i el món em parla en metàfores. Quan jo parlo del do de les maduixes, no vull dir que la Fragaria virginiana hagi estat llevada tota la nit preparant un regal només per a mi, traçant estratègies per a trobar just el que a mi m’agradaria un matí d’estiu. Pel que jo sé, això no succeeix, però com a científica soc perfectament conscient del poc que sabem. La planta, de fet, sí que ha estat llevada tota la nit acumulant paquetets de sucre i llavors i fragància i color, perquè quan ho fa la seva aptitud evolutiva augmenta. Quan té èxit a atreure un animal com jo per a dispersar-ne el fruit, els seus gens per a crear apetència es transmeten a les generacions següents amb una freqüència més alta que les de la planta les maduixes de la qual fossin inferiors. Les maduixes produïdes per la planta donen forma als comportaments dels dispersadors i tenen conseqüències adaptatives.
El que vull dir, evidentment, és que la nostra relació humana amb les maduixes és transformada per la nostra tria de perspectiva. És la percepció humana allò que converteix el món en un do. Quan veiem el món d’aquesta manera, tant les maduixes com els humans es transformen. La relació de gratitud i de reciprocitat que es desenvolupa així pot fer augmentar l’aptitud evolutiva tant de la planta com de l’animal. Una espècie i una cultura que tractin el món natural amb respecte i reciprocitat de ben segur que transmetrà els gens a les generacions següents amb una freqüència més alta que les persones que el destrueixen. Les històries que triem per a donar forma als nostres comportaments tenen conseqüències adaptatives.
En Lewis Hyde ha fet amplis estudis de les economies del do. Troba que «els objectes […] continuaran essent abundosos precisament perquè són tractats com a dons». Una relació
