el propi aspecte de la ciutat. Porto mostra una imatge quan és banyada el sol —alegre, bulliciosa i plena de colors que es reflecteixen al mirall del riu, com si fos una heroïna de Balzac vanitosa i ben conservada— i una altra molt diferent quan li falta aquesta lluminositat i s’impregna d’una expressió malenconiosa i absent, com «de milà ferit a l’ala», com tan bé la descriu un dels seus millors cantors, Carlos T, en «Porto Sentit», un himne a la ciutat que s’ha fet cèlebre per la veu del cantant Ruy Veloso:
Qui arriba i creua el riu
al costat de la serra del Pilar
veu un vell grup de cases
que s’estén fins al mar.
Qui et veu en creuar el pont
com cascada sanjuanina
erigida sobre una muntanya
enmig de la boirina.
Per carrerons i calçades
de Ribeira a Foz
per pedres brutes i gastades
i fanals tristos i sols.
Amb l’expressió greu i seriosa
d’un rostre de pedra
que ens oculta el misteri
d’aquesta llum bella i ombrívola.
Veure’t així abandonada
amb aspecte grisenc
i el teu gest tan malenconiós
de qui mol un sentiment.
És sempre la primera vegada
en cada retorn a casa
tornar a veure la teva altivesa
de milà ferit a l’ala.
Porto és, doncs, una ciutat feta de petites coses, de moments rars, de pinzellades breus i gestos subtils, com els que reflecteix aquesta cançó. Si això no és suficient per enlluernar el visitant, almenys deixarà en la memòria d’aquest un record càlid i simpàtic, a més del desig de tornar-hi per dedicar més temps a cadascun dels seus carrers i observar amb detall les talles daurades de les esglésies barroques i les diferents tonalitats de llum dels seus carrerons, de la molsa acumulada al tronc dels arbres o de les fulles dels més recòndits parcs i jardins.
Qui no hagi vist mai el riu Duero desbordar-se i inundar els carrers de la zona baixa de la ciutat sembrant l’angoixa i, al mateix temps, una estranya espècie de poesia no podrà comprendre Porto. Amb un emplaçament privilegiat a la desembocadura del Duero, la ciutat treu el cap al mar, alhora que manté una estreta vinculació amb el riu. Ell ha estat, a través dels temps, la via d’entrada de la riquesa i de la misèria, del vi de Porto i de les temibles inundacions, de la pesta, però mai de l’odi o de qualsevol tipus d’enemistat. Només respecte.
Un exemple d’això és que un dels majors herois del Porto contemporani és el ja mort «duque da Ribeira», un personatge molt popular que es llançava al riu per salvar la vida de tot aquell que perillés, ja fos per haver-se caigut o per haver-se intentat suïcidar, llançant-se des de l’alt del pont Luís I. Els nens i joves del barri de la Ribeira continuen tirant-se, sense cap temor, a aquestes aigües profundes i fosques com si es tractés d’una piscina, mostra que l’herència del «duque» roman en els seus habitants. Finalment, si el viatger es troba a la ciutat durant les festivitats de Sant Joan, se li recomana assistir a una de les agrupacions típiques dels sants populars, el de Miragaia, barri que sol ser un dels més afectats per la ira del riu i que «sembla més bell en els tristos dies de crescuda», assemblant-se llavors a Venècia.
Aquesta curiosa barreja de cosmopolitisme i de tradició és fruit de la història de la ciutat i de la seva llarga convivència amb els estrangers que s’hi van assentar per explotar el que és avui encara la principal ensenya internacional, el vi de Porto, malgrat les conquestes més recents del principal club de futbol de la ciutat. Gràcies a tot això s’ha creat una «pàtina» d’orgull i, alhora, de ressentiment en relació amb la capital, d’on mai ha vingut, segons l’opinió de molts habitants, l’estímul necessari perquè la ciutat superés els seus problemes històrics. El qualificatiu de tripeiros referit als habitants de Porto es deu al fet que els portuencs, en l’època de les grans gestes marítimes, consumien les vísceres o budells dels animals que eren sacrificats per ser emmagatzemats als vaixells, la qual cosa va donar lloc al plat més famós de la gastronomia local, les tripas à moda do Porto.
Tot i que a Porto s’hi troba una de les majors universitats del país, a la qual tots els anys arriben milers de joves, els qui esperin trobar aquí una ciutat rejovenida i plena de vida quedaran bastant decebuts. Sens dubte hi ha un major dinamisme, encara que no serà suficient pels que alberguin massa expectatives. Aquesta ciutat és una concentració ambigua de potencialitats i contradiccions. De conservadorisme i gosadia, tal com es pot comprovar a la universitat.
Ciutat universitària
Porto compta actualment amb prop de cinquanta mil alumnes repartits en les facultats de la Universidade do Porto, a les escoles de l’Institut Politècnic i en les institucions privades d’ensenyament superior. Així, cada any arriben milers de joves procedents de totes les regions del país i fins i tot de l’estranger. Tots junts constitueixen gairebé la sisena part de la població fixa de la ciutat i contribueixen decisivament a la seva animació.
Centre d’una regió el teixit econòmic de la qual es compon de petites i mitjanes empreses tèxtils i de calçat, Porto s’ha afermat com el principal centre creatiu de la moda portuguesa, ja que hi ha sorgit, gràcies a l’Associação Nacional de Jovens Empresários, el Portugal Fashion, esdeveniment al qual es deu la internacionalització de la moda nacional. Alguns dels principals centres d’investigació científica del país tenen també aquí la seva seu, i una gran part de la música que s’escolta per la ràdio i televisió portuguesa procedeix de la ciutat. La facultat d’Arquitectura és reconeguda a escala internacional gràcies a noms com el d’Álvaro Siza Vieira, Eduardo Souto Moura o Fernando Távora. No obstant aixó, sembla que res de tot això és suficient per treure la ciutat del seu estat d’ànim malenconiós i deprimit, i aconseguir que gaudeixi plenament de totes les seves capacitats. En aquest aspecte, potser el viatger ho pugui fer millor que els locals, tot i que potser noti encara més que nosaltres com alguns dels bells edificis del centre es van buidant de vida i són posats en venda.
Els seus habitants
Segurament són els poetes els qui millor han definit als habitants de Porto, com Sophia de Mello Breyner Andresen i el seu poema «Aquesta gent»:
Aquesta gent llurs rostre
de vegades lluminós
i altres vegades tosc
unes vegades em recorda els esclaus
unes altres em recorda els reis.
Es pot afirmar que els tripeiros, encara que no ho admetin, difícilment podrien reflectir de manera més fidel la manera de ser de la pròpia ciutat, profundament contradictòria i en moltes ocasions més obstinada a assenyalar els seus propis defectes que a solucionar-los. Poden passar-se tot l’any protestant per qualsevol cosa, queixant-se incansablement dels defectes de tot
